Lazzarini fou campió d'Itàlia júnior de 125cc el 1967[2] i l'any següent va passar a la categoria sènior, on acabà quart al campionat d'Itàlia amb una Bultaco.[3] El 1969, amb una Aermacchi, fou segon al mateix campionat darrere de Silvano Bertarelli.[4] Aquell mateix any va debutar al campionat del en participar en dos Grans Premis amb una Morbidelli a la classe de 50cc i amb una Benelli a la de 250cc. Els primers anys va participar en uns quants Grans Premis i va guanyar-ne el primer a la temporada de 1973, concretament el Gran Premi dels Països Baixos de 125cc amb una Maico.
Després d'abandonar la cilindrada dels 50cc el 1970 (de 1971 a 1974 només va córrer a la dels 125cc), Lazzarini va estar competint regularment des de la temporada de 1975 en les dues categories (50 i 125cc), tret dels anys 1981 i 1984 en què es va centrar en la de 125cc. El 1975 va guanyar el seu primer Gran Premi a la classe 50cc, concretament el Gran Premi de Suècia, amb la Piovaticci. El 1978 va guanyar el campionat del món de 125cc amb la MBA després de guanyar quatre curses de les deu disputades. L'any següent, 1979, va guanyar el campionat de 50cc amb la Kreidler, amb cinc victòries de cinc curses,[5] i el 1980 va revalidar el títol amb dues victòries de sis curses. Aquest fou el seu darrer campionat del món i l'aconseguí amb una "IPREM", una moto construïda pel seu amic Guido Mancini, que havia estat acomiadat de Kreidler.
Eugenio Lazzarini continuà la seva carrera amb alts i baixos fins al 1984, en què es retirà de la competició i passà a ser director de l'equip oficial de Garelli, al qual va ajudar a guanyar tres campionats del món de 125cc: dos amb Fausto Gresini (1985 i 1987) i un amb Luca Cadalora (1986). Més tard, el seu nebot Ivan Lazzarini va competir al Campionat del Món de Supermoto.
↑Porcar, Joan «Velocidad. Campeonatos del Mundo. 50cc: El monotítulo, para Lazzarini» (en castellà). El año SOLO MOTO'79. SOLO MOTO [Barcelona], 12-1979, p. 65-68.
