Durant la dècada dels seixanta, la societat barcelonina més compromesa va començar a rebre les influències culturals d'altres països, sobretot europeus. Barcelona, sempre capdavantera en l'àmbit cultural, començava a organitzar-se. Rebutjant el cinema centralista i folklòric que es feia a Madrid, i cercant sempre la modernitat i noves formes d'expressió, aquest grup de cineastes va fer un cinema molt diferent, tant de contingut i de forma com de producció. La majoria de pel·lícules s'autofinançaven o es finançaven mitjançant un sistema cooperatiu. Es buscaven personatges i situacions alienes a les que es rodaven a la resta d'Espanya, intel·lectualitzant-ne els arguments fins a nivells gairebé experimentals i amb un marcat to antifranquista.[2]
Les pel·lícules més emblemàtiques d'aquest moviment són: Dante no es únicamente severo (1967), de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà, protagonitzada per Serena Vergano i Enrique Irazoqui, que es podria definir com un assaig sobre el color i la música i que es considera l'autèntic manifest de l'Escola de Barcelona; Biotaxia (1967), de José M. Nunes, amb Núria Espert i Romy, és un conte sobre la soledat i la incomunicació; Fata Morgana (1965), de Vicente Aranda, amb Teresa Gimpera, un drama gairebé de ciència-ficció; Cada vez que... (1967), de Carles Durán, rodada en blanc i negre i color i que barreja la història de dues parelles, una de molt enamorada i l'altra de molt distanciada. ‘Nocturno 29' (1968), de Pere Portabella, amb Lucia Bosè i Mario Cabré, era un experiment visual sense argument lineal i que pretenia motivar l'espectador des de diferents vessants; Las crueles i El cadáver exquisito (1969), de Vicente Aranda, amb Teresa Gimpera, Capucine i Carlos Estrada, una aproximació a Les Diaboliques, de Henri-Georges Clouzot; i, finalment, Ditirambo (1967), El extraño caso del Doctor Fausto (1969) i Aoom (1970), les tres de Gonzalo Suárez.[2]
Actors destacats
Cal destacar que les muses d'aquests directors van ser tres models: Serena Vergano, muller de Ricard Bofill, Romy i Teresa Gimpera, que va ser l'única que va fer carrera cinematogràfica. Tot i que, preferentment, els directors buscaven actors no professionals, molts actors coneguts van participar en aquestes pel·lícules: Paco Rabal, Christopher Lee, Antonio Ferrandis, Luis Ciges, Capucine, Charo López, Núria Espert i, fins i tot, Sara Montiel, que va protagonitzar Tuset Street, un intent d'introduir l'esperit de l'Escola de Barcelona al cinema comercial.[2]
Final
L'Escola de Barcelona es va començar a disgregar a començament dels setanta, arran del fracàs comercial de totes aquestes pel·lícules, incompreses pel gran públic i que tampoc van comptar amb el suport de les minories més cinèfiles, que veien en aquest tipus de produccions més esnobisme que no pas un moviment d'avantguarda.[2]
