Els tres últims problemes dels Alps, és la denominació amb la que es coneix al conjunt de les tres cares nord considerades les més difícils dels Alps per l'alpinisme clàssic a l'Europa d'entreguerres. També conegudes com la Trilogia alpina.[1][2][3] Són les cares nord del Cerví (alemany: Matterhorn), de les Grandes Jorasses, i de l'Eiger (també coneguda en alemany com Eigerwand o Eiger-Nordwand).
Conquerides per primera vegada els anys 30 del segle xx, després de molts intents i de vegades odissees que acabaven en drames terribles,[4] segueixen avui en dia sent la pedra de toc de l'alpinisme de dificultat.[2]
Fou l'austríac Fritz Kasparek, el 1938, qui per primera vegada emprà la noció dels tres grans problemes (alemany: drei Grossen Wandprobleme), en el llibre Um die Eiger Nordwand escrit conjuntament amb els seus companys després de la primera escalada de la cara nord l'Eiger.[21]
L'expressió serà presa per l'alpinista alemanyAnderl Heckmair el 1949 com a títol per la publicació del seu llibre Die drei letzten Probleme der Alpen: Matterhorn-Nordwand, Grandes Jorasses-Nordwand, Eiger-Nordwand.,[20] traduït al francès el 1951 sota el títol de Les trois derniers problèmes des Alpes.[22]
Tanmateix, aquestes parets, queden incloses com les tres més importants dintre del grup de les sis anomenades grans cares nord dels Alps, juntament amb la cara nord de la Cima Grande di Lavaredo, la del Dru, i la nord-est del piz Badile. El relat de l'ascensió de les sis cares nord, fou plasmat en el llibre Etoiles et tempêtes de l'alpinista francés i guia de ChamonixGaston Rébuffat, qui fou el primer escalador a ascendir els tres últims problemes dels Alps.[23][2]
Per la seva singularitat, ja que aquest itinerari és el més cèlebre i recorregut de la cara nord, i la primera via de la cara nord al cim més alt de les Grandes Jorasses (punta Walker), cal fer esment de la primera ascensió a l'esperó Walker de les Grandes Jorasses, pels italiansRiccardo Cassin, Luigi Esposito i Ugo Tizzoni, del 4 al 6 d'agost de 1938.[20]
En l'actualitat, diversos escaladors han aconseguit l'encadenament de l'ascensió de les tres cares nord o trilogia alpina en una sola temporada, i fins i tot en menys de 24 hores (en aquests casos ajudats per transports diversos com el parapent per fer el descens a peu de muntanya i l'helicòpter per canviar de regió alpina. La primera trilogia hivernal solitària la feu el francès Ivano Ghirardini l'hivern de 1977-1978, la segona el japonésTsuneo Hasegawa en tres hiverns (1977 - 1978 - 1979).[2] L'alpinista eslovèTomo Cesen encadena la trilogia en solitari en una setmana l'hivern de 1986, fent els trasllats intermedis amb el seu propi cotxe.[1][2] El francés Christophe Profit aconsegueix encadenar la trilogia a l'estiu en 24 hores el 25 de juliol de 1985, i ho repeteix en condicions hivernals el 12 i 13 de març de 1987 en 40 hores i 54 minuts.[1][3][28][2]
↑Heckmair, Anderl. Les trois derniers problèmes des Alpes: la face nord du Cervin, la face nord des Grandes Jorasses, la face nord de l'Eiger : avec un chapitre inédit relatif à l'escalade de la Pointe Walker (août 1951). Slatkine, 1951 (Alpes et les hommes (vol. 9)).
Heckmair, Anderl. Die drei letzten Probleme der Alpen: Matterhorn-Nordwand, Grandes Jorasses-Nordwand, Eiger-Nordwand. Múnic: Bruckmann, 1949.
Heckmair, Anderl. Les trois derniers problèmes des Alpes: la face nord du Cervin, la face nord des Grandes Jorasses, la face nord de l'Eiger : avec un chapitre inédit relatif à l'escalade de la Pointe Walker (août 1951). Slatkine, 1951 (Alpes et les hommes (vol. 9)).
Heckmair, Anderl. Los tres últimos problemas de los Alpes (Die drei letzten Probleme der Alpe). Madrid: Desnivel, 2002. ISBN 9788495760586.
Trilogie pour un homme seul, de Nicolas Philibert, Les Films d'Ici, 1987. Film sobre l'encadenament el 12 i 13 de març de 1987 fet per Christophe Profit, en 40 hores, de l'ascensió hivernal de les parets nord de Grandes Jorasses, Eiger i Cerví. ISAN 0000-0001-9E70-0000-5-0000-0000-M
