Després d'estudiar a Basilea, primer es va convertir en estudiant i nou anys després com a professor al Conservatori Stern de Berlín. A partir de 1914 va treballar com a professor a l'Institut de Música per a Estrangers de Potsdam, on va tenir una gran influència en joves pianistes d'arreu del món dirigint els "cursos d'estiu". El 1919 es va casar amb la filla d'un banquer i més tard amb l'actriu Eleonora von Mendelssohn a Berlín; el matrimoni va acabar en divorci el 1925. De 1931 a 1942 Fischer va treballar com a professor a l'escola de música de Berlín; Durant aquest temps també va fundar la seva pròpia orquestra de cambra i va satisfer el règim nazi amb la seva actitud decididament "alemanya", que va ser en part responsable del seu èxit a Alemanya. Tanmateix, això contradiu el fet que Fischer participés en el rescat del músic jueu Konrad Latte.[1] Després que la seva casa de Berlín fos destruïda el 1942, va tornar a Suïssa i es va establir a Hertenstein, prop de Weggis. Entre altres coses, va actuar com a director al Festival de Música de Lucerna fins al 1955. A causa de la seva mala salut, només va poder ensenyar ocasionalment al Conservatori de Lucerna. Va morir en un hospital de Zuric als 73 anys.
Va realitzar gires com a convidat arreu d'Europa com a solista, amb la seva orquestra de cambra o en trio amb el violinista Georg Kulenkampff (després de la seva mort Wolfgang Schneiderhan) i el violoncel·lista Enrico Mainardi. Fischer també va tenir una estreta amistat artística amb el compositor i director d'orquestra Wilhelm Furtwängler, en el concert per a piano del qual va interpretar la part solista a l'estrena el 1937. Fischer va escriure un estudi de J. S. Bach, les obres per a piano del qual va reeditar. La seva actitud cap al seu art és evident a partir d'una observació esmentada a les seves Reflexions musicals: "No sóc jo tocant, és tocant".
El 1923 va gravar dotze peces per al piano de reproducció Welte-Mignon,[2] que van ser reeditades el 2010. Fischer va ser el primer pianista que va gravar tot el Clave ben temperat (48 preludis i fugues de J. S. Bach) per enregistrar-lo (1933–1936). Els seus enregistraments de les sonates per a piano de Ludwig van Beethoven són especialment importants pel que fa a la història de la interpretació.
Honors
La Comunitat Mozart de Viena va concedir a Fischer la Medalla Mozart el 1953.[3]
↑Gerhard Dangel, Hans-W. Schmitz: Welte-Mignon Klavierrollen: Gesamtkatalog der europäischen Aufnahmen 1904–1932 für das Welte-Mignon Reproduktionspiano/Welte-Mignon piano rolls: complete library of the European recordings 1904–1932 for the Welte-Mignon reproducing piano. Stuttgart 2006, ISBN 3-00-017110-X. S. 438
Fred K. Prieberg: Handbuch Deutsche Musiker 1933–1945. CD-ROM-Lexikon, Kiel 2009, 2. Auflage, S. 1669–1672. online
Moritz von Bredow: Rebellische Pianistin. Das Leben der Grete Sultan zwischen Berlin und New York. Schott Music, Mainz 2012, ISBN 978-3-7957-0800-9 (Biographie mit vielen Bezügen zu Fischer).
Julia Zalkow: Edwin Fischer (1886–1960) Pianist, Dirigent, Musikpädagoge: eine Biographie. Böhlau Verlag, Wien 2020, ISBN 978-3-205-21123-5.
Enllaços externs
Literatura de i sobre Edwin Fischer al catàleg de la Biblioteca Nacional d'Alemanya-[1](alemany)
Andrea Weibel: Fischer, Edwin. A: Lèxic històric de Suïssa.-[2](alemany)
Discografia (Memento de l'1 d'agost de 2008 a Internet Archive)-[3](alemany)
_1946_OeNB_660124.jpg)
