El Ducat de Fernandina és un títol espanyol d'origen napolità atorgat en dues ocasions durant el segle xvi que, actualment i després d'un llarg plet judicial, és vigent dins de la Casa de Medina Sidonia, per Alonso González de Gregorio y Viñamata, hereu de la casa ducal de Medina Sidonia.[1] El ducat estenia la jurisidicció senyorial a la ciutat de Ferrandina, a la regió de la Basilicata; fins a l'any 1806, els ducs van exercir-hi el domini senyorial.
El 20 d'abril de 1505 Ferran el Catòlic va concedir el ducat i les terres de Ferrandina, a la regió de la Basilicata, a Berardino Castriota, comte de Cupertino des del 1496, en consideració als seus mèrits.[2][3] El Ducat revertí de nou a la Corona aragonesa després de la mort sense descendència de l'única filla de Castriota.
García Álvarez de Toledo, marquès de Villafranca i militar destacat a Itàlia, virrei de Catalunya i de Sicília, així com membre del consell d'Estat de Felip II, va comprar l'estat i la dignitat ducal a la cambra règia de Nàpols el 8 de març de 1569, i el 17 de gener de 1573 el va vincular a Nàpols, afegint-lo al majorat de Villafranca, en virtut de Reial Facultat expedida a Madrid el 24 de desembre de 1569.[4] Amb el pas del temps, el Ducat de Fernandina l'ostentava l'hereu de la Casa. El títol se succeí dins de la Casa i posteriorment quan aquesta s'incorporà a la de Medina Sidonia engruixí els títols d'una de les grans cases de la noblesa castellana.
L'any 1845 no es renovaren els drets successoris del títol i caigué en un llimb legal. L'any 1993, el títol fou restaurat per Pilar González de Gregorio y Álvarez de Toledo, filla de la duquessa de Medina Sidonia. Amb la restauració s'iniciaren les disputes legals entre Pilar i un net de la duquessa, que obtingué finalment l'ús legal del títol.
A la dècada de 1630 consta que els ducs de Fernandina i marquesos de Villafranca disposaven d'un palau prop del convent dels Àngels a Barcelona (vegeu fàbrica de productes químics de Joan Gualbert Subirà), assaltat durant el Corpus de Sang el 1640,[5] que va acabar donant nom a l'actual carrer de Ferlandina.[6]
Ducs de Fernandina
Referències
- ↑ «Empresario, amante del lujo y soltero: tenemos nuevo duque de Fernandina tras años de litigio» (en anglès). El Confidencial, 16-07-2020. [Consulta: 4 novembre 2020].
- ↑ Muzio, Girolamo. Lettere: Venezia, Giolito, 1551 (en italià). Edizioni dell'Orso, 2000, p. 121.
- ↑ Delle Donne, Roberto. Burocrazia e fisco a Napoli tra XV e XVI secolo. La Camera della Sommaria e il Repertorium alphabeticum solutionum fiscalium Regni Siciliae Cisfretanae (en italià). Florència: Universitat de Florència, 2012, p. 534.
- ↑ Ramos, Antonio. Aparato para la corrección, y adición de la obra que publicó en 1769 el Dor. D. Joseph Berní y Catalá... (en castellà). Màlaga: Oficina del Impresor de la Dignidad Episcopal y de la Santa Iglesia, 1777, p. 35-36.
- ↑ Scanu, Adrià Mainar. «Esguard Històric: Els fets del Corpus de Sang i l'inici de la Guerra dels Segadors (1640)», divendres, 7 juny 2019. [Consulta: 1r setembre 2020].
- ↑ Molas Ribalta, Pere «Com es rebia un "grande" a Barcelona». Revista Pedralbes, 2003, pàg. 375-394.
