El primer bisbat de Canàries, el Bisbat de les Illes de la Fortuna, va ser erigit per Climent VI el 7 de novembre de 1351, a Telde. Aquest bisbat va ser fundat abans de la conquista de les illes, i va perdre la seva continuïtat després del martiri de tretze sacerdots a les mans dels nadius. El seu propòsit era el realitzar labors d'evangelització.
A part del de Telde, durant la Conquesta de Canàries es va fundar un altre bisbat (per la via dels fets consumats), el de San Marcial del Rubicón, a l'illa de Lanzarote (d'aquí el nom "Rubicense"), posteriorment traslladat a Las Palmas de Gran Canaria. Per aquesta última seu, l'actual, li ve el nom de Diocesid Canariense, adjectiu en llatí que pot provenir tant del singular ("de (Gran) Canària") com del plural ("de Canàries"). Tots dos sentits eren perfectament vàlids en origen, perquè era l'únic bisbat de les illes i tenia la seva seu en Gran Canària.
Avui, encara que el nom oficial segueix sent "Diòcesi de Canàries" aquest sentit original d'abastar tot l'arxipèlag ja no és vàlid doncs en 1819 va ser creada la Diòcesi de Tenerife (també "Diòcesi Nivariense" o "Diòcesi de San Cristóbal de la Laguna") que regeix avui la meitat occidental de Canàries. Amb aquesta decisió l'Església s'avançava als conflictes originats en la província de Canàries, que van derivar en el plet insular i la creació de la província de Las Palmas en 1927.
De iure (però no de facto) va tornar a ser l'única Diòcesi de les Illes Canàries des del trasllat de D. Luis Folgueras y Sion de Tenerife a Granada (1847) fins al restabliment de la Diòcesi Nivariense en 1877.
La Diòcesi de Canàries va arribar a incloure no sols a tot l'arxipèlag canari, sinó també el territori de Ifni, l'illa de Fernando Poo i Guinea Equatorial. Aquest Bisbat era l'únic existent i administrava la totalitat de l'Arxipèlag fins que en 1819 va ser creada la Diòcesi de Sant Cristóbal de La Laguna.
Façana lateral de la seu de la Diòcesi de Canàries.
Bisbat del Rubicón
El Papa Benet XIII va erigir el Bisbat del Rubicón, al Sud de l'illa de Lanzarote, una vegada informat que els missioners normands havien convertit i batejat a molts naturals de les illes de Lanzarote i de Fuerteventura.
Segles més tard, a principis del XV, la devoció a Sant Marcial va arribar a les costes de Lanzarote i va donar nom a la primera Catedral de la Diòcesi Rubicense, que després es convertiria en la Diòcesi de Canàries.[2] Posteriorment, la seu catedralícia va ser traslladada a l'illa de Gran Canària en 1483, en l'actual Catedral de Canàries a la ciutat de Las Palmas de Gran Canària que és la Prevalguda de l'Atlàntic, construïda per ordre dels Reis Catòlics i començant les obres en 1497.[3]
Patrona de Gran Canària: Santa Anna[4][5] (encara que aquest títol és adjudicat popularment a la Verge del Pi, qui és la Patrona de la Diòcesi de Canàries).
La Festivitat principal de la Diòcesi de Canàries, se celebra el 8 de setembre en honor de La nostra Senyora del Pi, Patrona de la Diòcesi de Canàries. Es troba en el camarí de la Basílica de Nuestra Señora del Pino en la Vila Mariana de Teror (Gran Canària).
