Verge es representa sovint portant dues garbes de blat, una d'elles assenyalada per la brillant estrella Spica (α Vir), «l'espiga» dels agricultors medievals. La localització de Verge és fàcil gràcies a aquesta estrella, que es troba seguint la corba que va des de l'Ossa Major cap a Arcturus (α Bootis) i continuant aquesta corba fins a arribar a Spica.[1]
Representació de la constel·lació de la Verge. Carta 21 d'Urania's Mirror, 1824
Amb una extensió de 1294 graus quadrats (el 3,1% de la volta celeste), és la segona constel·lació més gran del cel, després d'Hidra femella. La constel·lació de la Verge es localitza a l'equador celeste, i és prominent al cel primaveral de l'hemisferi nord des de febrer fins a juliol, visible durant tota la nit al març i l'abril. A diferència de les altres constel·lacions zodiacals, el Sol triga 44 dies a travessar-la, més temps que cap altra. Des del 1990 i fins al 2062, això té lloc del 16 de setembre al 30 d'octubre.
La Verge es troba en una regió allunyada del rastre lluminós de la Via Làctia, per tant és possible observar un gran nombre de galàxies; en aquesta direcció també es va descobrir un corrent estel·lar el 2005 potser associada a una antiga galàxia nana canibalitzada per la nostra.
Històricament, la constel·lació s'ha associat al període de la collita, com la collita de blat (de la qual deriva el nom de l'estrella «Spica» (del llatí, espiga), visible després de la posta de Sol cap a l'oest a l'estiu) i la verema (de la qual deriva el nom de l'estrella Vindemiatrix, que fa 2000 anys, per la precessió dels equinoccis, va precedir la sortida del Sol al setembre). Degut als efectes de la precessió, el punt de Balança, (també conegut com a punt equinocci de tardor) es troba dins dels límits de Verge, molt a prop de β Virginis. Aquest és un dels dos punts del cel on l'equador celeste creua l'eclíptica (l'altre és el punt d'Àries, ara a la constel·lació dels Peixos). Entre el segle xviii aC fins al segle iv aC, el Sol va estar a Balança a l'equinocci de tardor, passant a Verge a partir de llavors. Aquest punt passarà a la veïna constel·lació del Lleó cap a l'any 2440.
La forma de la constel·lació
Les alineacions que dibuixen la Verge no són gaire suggerents; és difícil visualitzar la imatge d'una Verge.
Astrologie & Sternzeichen & Kalender (1512), de Johannes Regiomontanus
Astronomie & Sternbild (1596), de Zacharias Bornmann
La part dorsal: a l'eix Spica - Denebola, veiem una alineació de tres petites estrelles θ, γ (Porrima) i η (Zaniah), que condueixen al cap de la Verge, situada sota la cua del Lleó (Denebola).
El cap: a l'eix de l'esquena, sota Denebola, girem sobre Zavijava (β Vir) cap al sud, que forma el clatell. La forma del cap (entre Heze i Denebola) depèn molt de les condicions de visibilitat.
La cama: partint de Spica en direcció a Arcturus, baixem (una mica a la dreta) sobre Heze (ζ Vir), el genoll. Des d'allà, la «falda» de la Verge s'estén cap a l'est, sense cap forma gaire convincent.
La tercera estrella més brillant de la Verge és ε Virginis, coneguda com a Vindemiatrix, Protrigetrix o Almuredin,[7] una geganta groga de tipus G8III amb un diàmetre 11 vegades més gran que el del Sol.
La segueix en brillantor Heze (ζ Virginis), una estrella blanca de la seqüència principal[8] acompanyada d'una tènue nana vermella.[9]
Una altra estrella a destacar és Zavijava (β Virginis), nana groga de tipus F9V a 35,6 anys llum de la Terra. Té una temperatura de 6059 K, uns 280 K més calenta que el Sol, i un contingut de ferro un 30% superior al Sol; amb una massa entre un 30% i un 40% major que la massa solar, es pensa que està a punt d'abandonar la seqüència principal.[10]
μ Virginis, anomenada Rijl al Awwa, és també una estrella blanc-groga de la seqüència principal de tipus F2V,[11] més calenta (6715 K) i dues vegades més lluminosa que Zavijava, que es troba a 61 anys llum de la Terra.
De molt diferents característiques és δ Virginis, coneguda com a Minelava o Auva, una geganta vermella de tipus M3III amb un diàmetre 61 vegades més gran que el del Sol i una lluminositat bolomètrica (en totes les longituds d'ona) 630 vegades superior a la lluminositat solar.[13]
Una altra estrella interessant és 61 Virginis, anàleg solar de tipus G5V amb una massa i un radi lleugerament inferiors als del Sol, la lluminositat de la qual equival al 78% de la lluminositat solar. El 2009 es va anunciar el descobriment de tres planetes extrasolars en òrbita al voltant d'aquesta estrella, amb masses compreses entre 5 i 25 vegades la massa de la Terra.[22][23] Els tres planetes orbiten molt a prop de l'estrella; en comparació amb el nostre sistema solar, els tres es mourien dins de l'òrbita de Venus.
L'estrella de la constel·lació més propera a la Terra és Ross 128, una nana vermella situada a 10,9 anys llum. Amb una lluminositat al voltant del 0,029% de la lluminositat solar, és una estrella fulgurant que experimenta augments bruscos i impredictibles en la seva lluentor.[24]
Un altre sistema proper, Wolf 424, consta de dues nanes vermelles (encara més tènues que Ross 128), el període orbital de la qual és de 16,2 anys; aquesta binària està situada a 14,3 anys llum de distància.[25]
Les galàxies el·líptiques M59 i M60 se situen a l'est de M58. M60 és una de les galàxies el·líptiques gegants del cúmul i té un diàmetre lineal de 120.000 anys llum.[28] M60 té una companya (NGC 4647) situada a nord.
La galàxia del Rehilete (M61), una galàxia espiral intermèdia de tipus SABbc, és un dels majors membres del Cúmul de la Verge, en la qual s'han observat almenys sis supernoves en els últims cent anys.[29]
M84 és una radiogalàxia el·líptica que es troba a una distància de 60 milions d'anys llum de la Terra (0.0035 de desplaçament cap al roig). Els astrònoms han suposat que la velocitat dels núvols de gas que orbiten el nucli (aproximadament a 400 km/s) indica la presència d'un objecte amb una massa 300 milions de vegades la del Sol, que és molt probable que sigui un forat negre.[30]
La galàxia dominant del cúmul sembla M87 (Virgo A), una galàxia el·líptica gegant i una de les més massives de l'univers local amb uns 12.000 cúmuls globulars.[31] És la major i més lluminosa de la zona nord del Cúmul de la Verge, també amb un forat negre supermassiu. És una de les fonts de ràdio més brillants en el cel. Una característica notable d'aquesta galàxia és un «jet» gegant de material gasós ejectat des del seu nucli galàctic.[32][30]
A 1,2º a l'est de M87 es troba la petita galàxia el·líptica M89, que té una forma pràcticament esfèrica.
La galàxia espiralM90, té els braços llisos i mal definits, gairebé sense trets distintius.
Imatge del jet de matèria de M87, presa pel telescopi espacial Hubble
Mereix especial atenció l'anomenada Galàxia del Sombrero (M104), situada a 31 milions d'anys llum de la Terra (0.0034 de desplaçament cap al roig) i que no forma part del Cúmul de la Verge.[33] Posseeix un nucli gran i brillant, una inusual protuberància central, i una destacada banda de pols fosca en el disc galàctic formada per hidrocarburs aromàtics policíclics.[30] És considerada la galàxia més brillant en un radi de 10 megaparsecs, amb una magnitud absoluta intrínseca de -22,8. Des de la Terra és invisible a simple vista, però és fàcilment reconeixible amb petits telescopis. Apareix vista de perfil, el que li confereix la seva característica aparença de «barret». Està situada a uns 10 ° a l'oest de Spica.
Imatge de la galàxia M90 obtinguda per Sloan Digital Sky Survey
NGC 4216, un altre membre de l'agrupació, és una galàxia espiral vista de perfil que ha absorbit algunes de les seves galàxies satèl·lits, podent-se observar febles corrents estel·lars que s'estenen milers d'anys llum en el seu halo.[34]
NGC 4261 té un forat negre a 20 anys llum del centre amb una massa de 1200 milions de masses solars. Es troba a una distància de 45 milions d'anys llum de la Terra (0,0075 de desplaçament cap al roig) i té un disc inusualment polvorós amb un diàmetre de 300 anys llum. Juntament amb M84 i M87, NGC 4261 té fortes emissions a l'espectre radioelèctric.[30]
NGC 4438 és una galàxia peculiar amb un nucli galàctic actiu, situada a una distància de 50 milions d'anys llum de la Terra (0,0035 de desplaçament cap al roig). El seu forat negre supermasiu expulsa jets de matèria, creant bombolles amb un diàmetre de fins a 78 anys llum.[30]
NGC 4639 és una galàxia en espiral barrera cara a cara situada a 78 milions d'anys llum de la Terra (0.0034 de desplaçament cap al roig). Els seus braços externs tenen un gran nombre de cefeides variables, que s'utilitzen com a espelmes estàndard per determinar les distàncies astronòmiques. A causa d'això, els astrònoms utilitzen diverses cefeides variables de NGC 4639 per calibrar les supernoves de tipus Ia com a espelmes estàndard per a galàxies més llunyanes.[30]
Imatge de gran temps d'exposició de la regió central del Cúmul de la Verge en la qual es pot apreciar la llum difusa que hi ha entre les galàxies d'aquest, produïda per estrelles intergalàctiques. Els cercles negres corresponen a estrelles que han estat eliminades de la imatge. La galàxia més gran i brillant és la M87, abaix a l'esquerra
NGC 4639 és un bell exemple d'un tipus de galàxia conegut com a espiral barrada. Es troba a més de 70 milions d'anys llum de distància i és una de les prop de 1500 galàxies que formen el Cúmul de la Verge
Imatge de NGC 4438(part superior) i NGC 4435(part inferior), conegudes com «Els Ulls». Les dues galàxies pertanyen al Cúmul de la Verge i es troben a uns 50 milions d'anys llum de la Terra
Virgo posseeix diversos cúmuls de galàxies, un dels quals és HCG 62, un grup compacte de Hickson que es troba a una distància de 200 milions d'anys llum de la Terra (0,0137 de desplaçament cap al roig) i que posseeix una gran galàxia el·líptica central. Té un halo heterogeni de gas extremadament calent, que es deu al nucli galàctic actiu del nucli de la galàxia el·líptica central.[30]
IC 1101 és una galàxia el·líptica supergegant del cúmul de galàxies Abell 2029 situada a uns 1,07 x 10⁹ anys llum (315 Megaparsecs) de la Terra. Amb un diàmetre de 5,5 milions d'anys llum, o més de 50 vegades la mida de la Via Làctia, és la galàxia més gran coneguda de l'Univers.
En Verge es troba 3C273, el quàsar més brillant del cel (en l'espectre visible) i el primer a ser identificat com a tal. És un dels més propers a la Terra amb un desplaçament cap al roig de z = 0,158, la qual cosa equival a una distància de 749 megaparsecs (3.000 milions d'anys llum).[35] És l'objecte més allunyat visible amb la majoria de telescopis d'aficionats. També és un dels quàsars més lluminosos, sent la seva magnitud absoluta de -26,7.[36]
En el MUL.APINbabiloni (𒀯𒀳 ; segle x aC), part d'aquesta constel·lació era coneguda com «El Solc», que representava la deessa Shala i la seva espiga de gra. Una estrella d'aquesta constel·lació, Spica, conserva aquesta tradició, ja que en llatí vol dir «espiga de gra». Per aquest motiu la constel·lació es va associar amb la fertilitat.[37]
Segons Hiparc de Nicea, la constel·lació de la Verge correspon a dues constel·lacions babilòniques: «El Solc» al sector oriental de la Verge, i la «Fronda d'Erua» al sector occidental. La Fronda d'Erua es representava com una deessa amb una fronda de palmera, un motiu que encara apareix ocasionalment en representacions molt posteriors de Verge.[38]
L'astronomia grega primerenca va associar la constel·lació babilònica amb la seva deessa del blat i l'agricultura, Demèter.
Els romans la van associar amb la seva deessa Ceres. Alternativament, la constel·lació de vegades era identificada com la deessa verge Iustitia (Justícia) o Astrea, mantenint a la seva mà la balança de justícia (que ara està separada com a constel·lació de la Balança).[47]
↑Tamura, Naoyuki; Sharples, Ray M.; Arimoto, Nobuo; Onodera, Masato; et al. «A Subaru/Suprime-Cam wide-field survey of globular cluster populations around M87 – I. Observation, data analysis and luminosity function» (en anglès). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 373(2), 2006, pàg. 588-600. arXiv: astro-ph/0609067. Bibcode: 2006MNRAS.373..588T. DOI: 10.1111/j.1365-2966.2006.11067.x.
↑Maraschi, Laura; Uchiyama, Yasunobu; Tavecchio, Fabrizio; Takahashi, Tadayuki; Sambruna, Rita M; Coppi, Paolo; Van Duyne, Jeffrey; Jester, Sebastian; Cheung, C. C; Urry, C. Megan «Shedding New Light on the 3C 273 Jet with the Spitzer Space Telescope» (en anglès). The Astrophysical Journal, 648(2), 2006, pàg. 910-921. arXiv: astro-ph/0605530. Bibcode: 2006ApJ...648..910U. DOI: 10.1086/505964.
↑A diferència de la creença moderna que Persèfone residia a l'inframon durant l'hivern, els antics grecs creien que Persèfone tornava a l'inframon a l'estiu, quan la calor impedia els treballs agraris. La celebració de la Tesmofòria durant la Pianepsió marca el retorn de Persèfone, que va coincidir amb l'inici de les pluges a l'octubre i la plantació dels conreus de blat d'hivern, que es collirien al febrer i que es va substutuir pel conreu el blat de clima càlid que es recolliria al juliol, i després d'això no havia conreus per la calor fins a les pluges d'octubre.
.svg&lang=ca){kind=small}
.jpg)
.jpg)
