Coco Chanel

(1931)
Biografia
Naixement	(fr) Gabrielle Chasnel 19 agost 1883 Saumur (França)
Mort	10 gener 1971 (87 anys) Hôtel Ritz Paris (França)
Sepultura	Cementiri de Bois-de-Vaux
Altres noms	Coco Chanel
Activitat
Camp de treball	Disseny de moda i disseny de joies
Lloc de treball	París (1909–1971)
Ocupació	dissenyadora de moda, modista, dissenyadora d'alta costura, executiva d'empresa, dissenyador tèxtil, dissenyadora de vestuari
Ocupador	Chanel
Participà en
1940	Col·laboracionisme a França
Família
Cònjuge	cap valor
Parella	Étienne Balsan Boy Capel Hans Gunther von Dincklage Demetri de Rússia
Pares	Henri Albert Chanel   i Jeanne Devolle
Parents	André Palasse, nebot
Premis
(1957)  Premi Neiman Marcus Fashion
Lloc web	chanel.com

Coco Chanel (Saumur, 19 d'agost de 1883 - Hôtel Ritz Paris, 10 de gener de 1971) nom de naixement Gabrielle Bonheur Chanel, fou una dissenyadora d'alta costura i empresària francesa. Fundadora i homònima de la marca Chanel,^[1][2] a l'era posterior a la Primera Guerra Mundial se li va acreditar la popularització d'un estil esportiu i casual elegant com a estàndard d'estil femení. Això va substituir la "silueta encotillada" que dominava abans per un estil més senzill, que necessitava molt menys temps de posar i treure, més còmode i menys costós, i tot sense renunciar a l'elegància.

És l'única dissenyadora de moda que figura a la llista de les 100 persones més influents del segle XX de la revista Time.^[3][4] Creadora de moda prolífica, Chanel va estendre la seva influència més enllà de la roba d'alta costura, realitzant el seu disseny estètic en joies, bosses de mà i fragàncies. El seu aroma característic, Chanel No. 5, s'ha convertit en un producte icònic, i la mateixa Chanel va dissenyar el seu famós monograma de CC entrellaçat, que s'utilitza des dels anys vint.^[5]

La seva casa de costura va tancar el 1939, amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Chanel es va quedar a França i durant la guerra va ser criticada per col·laborar amb els ocupants nazi-alemanys i el règim titella de Vichy per impulsar la seva carrera professional. Un dels enllaços de Chanel va ser amb un diplomàtic alemany, el baró (Freiherr) Hans Günther von Dincklage.^[6][7] Després de la guerra, Chanel va ser interrogada sobre la seva relació amb Dincklage, però no va ser acusada com a col·laboradora a causa de la intervenció del primer ministre britànic Winston Churchill.^[8] Quan va acabar la guerra, Chanel es va traslladar a Suïssa, tornant a París el 1954 per reviure la seva casa de moda. El 2011, Hal Vaughan va publicar un llibre sobre Chanel basat en documents recentment desclassificats, revelant que havia col·laborat directament amb el servei d'intel·ligència nazi, el Sicherheitsdienst. Un pla a finals de 1943 era que ella portés una proposta de pau de les SS a Churchill per posar fi a la guerra.^[9]

Va néixer el 19 d'agost del 1883 a la població francesa de Saumur.^[10] Va ser el segon fill de Jeanne amb Albert Chanel; la primera, Julia, havia nascut menys d'un any abans.^[10] La seva mare va morir quan ella tenia només 12 anys, i el seu pare la va internar, junt amb les seves dues germanes, en un orfenat. Aquesta separació amb els seus pares va omplir la seva vida de solitud. En néixer, el nom de Chanel va ser inscrit al registre oficial com a "Chasnel". Jeanne estava massa malament per assistir a la inscripció, i Albert estava registrat com a "viatjant".^[11] Va anar a la seva tomba com a Gabrielle Chasnel perquè corregir legalment el nom mal escrit del seu certificat de naixement revelaria que va néixer en un hospici de pobres.^[12] La parella va tenir sis fills:^[13] Julia, Gabrielle, Alphonse (el primer nen, nascut el 1885), Antoinette (nascut el 1887), Lucien i Augustin (que va morir als sis mesos) ^[13] i vivien amuntegats en un allotjament d'una habitació a la ciutat. de Brive-la-Gaillarde.^[10]

Eugénie Jeanne Devolle va morir als 31 anys, el 6 de febrer de 1895 exhausta pels continus embarassos, el dur treball i la tuberculosi.^[14] Gabrielle tenia dotze anys.^[14] El seu pare va confiar llavors els seus dos fills homes a l'assistència pública que els col·locarà a granges,^[14] mentre les seves tres filles van ser acollides a l'orfenat del monestir d'Aubazine, Corrèze, gestionat per la Congregació del Sant Cor de Maria,^[15][16] on Gabrielle i les seves germanes van rebre una estricta disciplina i van aprendre a cosir, brodar a mà i planxar.

Chanel va fugir sempre del record de l'orfenat d'Aubazine, però l'austeritat d'aquesta abadia cistercenca del segle XII va determinar el seu estil reinterpretant alguns dels detalls arquitectònics del lloc, recull Edmonde Charles-Roux a la seva biografia Coco Chanel, L'Irrégulière.^[15] Les seves primeres biografies recullen les històries que Coco va inventar. Va al·legar orígens burgesos per tal d'amagar la seva condició humil, i va afirmar que quan la seva mare va morir, el seu pare va viatjar a Amèrica a la recerca de fortuna i ella va quedar a cura d'unes tietes insensibles. També va declarar haver nascut el 1893 en comptes del 1883 i que la seva mare havia mort quan només comptava dos anys en lloc de dotze.^[18]

Després d'adquirir coneixements bàsics de costura durant sis anys a Aubazine, en complir 18 anys Chanel va ser enviada a un internat religiós a la ciutat de Moulins-sur-Allier, on residien els seus avis paterns, Angelina i Henri-Adrien Chanel. La institució gaudia de bona reputació per formar professionalment noies sense recursos o de pagament, i trobar-los una feina digna un cop acabat el seu aprenentatge. Allà va coincidir amb la seva jove tia Adrienne, tot just dos anys més gran que ella, que es va convertir en la seva amiga i còmplice.^[19][20][21]

Les dues joves van trobar feina en una botiga de teles com a ajudants d'un sastre de Moulins.

Els homes que anaven a la sastreria coquetejaven amb les joves i les convidaven al cabaret local, on Gabrielle es va sentir atreta pel món de l'espectacle i va començar a cantar sobre els escenaris d'un cafè concert de Molins anomenat «La Rotonde».^[22] Va ser una de les tantes noies anomenades posseuses, aquelles que entretenen el públic entre els canvis de vestuari dels artistes principals.^[22] Els diners recaptats eren aquells que obtenien en passar el plat entre el públic com a apreciació per la seva interpretació. Va ser per aquella època quan Gabrielle va rebre el sobrenom de Coco, possiblement per dues cançons del seu repertori que van arribar a identificar-la: Ko ko ri ko i Qui qu'a vu Coco?, una tonada popular que narrava la història d'una noia que havia perdut el seu gos Coco.^[22] Altres fonts indiquen que podria ser per cocotte, un terme francès que fa referència a la dona mantinguda.^[23] Com a intèrpret irradiava un encant juvenil que fascinava els militars habituals del cabaret.^[19]

El 1906 es trobava a Vichy, una ciutat turística coneguda per les seves aigües termals, que comptava amb una gran quantitat de sales de concert, teatres i cafès on esperava trobar l'èxit com a intèrpret.^[24] Els seus encants juvenils i físics van impressionar aquells que li van fer proves però la seva veu de cant no era perfecta i això no li va permetre trobar feina.^[24] Obligada a trobar una feina, va decidir ingressar a les instal·lacions de la font de la «Gran Grille», repartint gots d'aigua mineral.^[25] Quan la temporada estiuenca va acabar, va tornar a Moulins i, per tant, al seu antic treball a «La Rotonde», encara que desesperançada de consagrar-se com a cantant.^[26]

A Moulins, Chanel va conèixer l'oficial de cavalleria i ric hereu tèxtil francès, Étienne Balsan. Amb 23 anys es va convertir en la seva amant i va suplantar com a favorita la cortesana Émilienne d'Alençon.^[27] Durant els següents tres anys, van viure junts al seu castell Royallieu prop de Compiègne, una zona destacada pel seu bosc de senders eqüestres i la vida de caça i polo.^[28] Aquest estil de vida va permetre a Chanel portar una vida de riquesa i lleure, i fomentar el seu caràcter social en festes d'alt prestigi. La biògrafa Justine Picardie va suggerir que el nebot de la dissenyadora de moda, André Palasse, suposadament fill únic de la seva germana Julia-Berthe que va decidir suïcidar-se, era en realitat el primogènit de Chanel i Balsan.^[29]

El 1908, va començar un romanç amb un dels millors amics de Balsan, el capità anglès Arthur Edward «Boy» Capel.^[30] Durant els seus últims anys, Chanel va recordar: «Dos cavallers estaven pujant pel meu petit cos calent».^[31]

Capel, un membre ric de la classe alta anglesa, la va instal·lar en un apartament a París i va finançar les seves primeres botigues.^[32] El disseny de l'ampolla de la fragància Chanel Nº5 té dos orígens probables atribuïbles a les sensibilitats de disseny sofisticades de Capel. Es creu que Chanel va adoptar les línies rectangulars bisellades de les ampolles de tocador Charvet que Capel portava a la seva caixa de cuir de viatge^[33] o l'estil del seu decantador de whisky que admirava tant que desitjava reproduir-lo en un «cristall delicat, car i exquisit» .^[34] La parella va passar temps en diversos centres turístics de moda com ara Deauville però Capel mai no li va ser fidel. Van romandre junts durant nou anys i fins i tot van continuar la seva relació després del casament de Capel amb l'aristòcrata anglesa lady Diana Wyndham el 1918.^[35]

La prematura mort de Capel en un accident automobilístic a finals de 1919 va ser un dels esdeveniments més devastadors per a Chanel.^[36] Abatida pel dolor, va començar a utilitzar peces negres en senyal de dol i al cap de poc va dissenyar l'anomenat «petit vestit negre », que es va presentar el 1926 i va ser qualificat per la revista Vogue com el «vestit que tothom farà servir».^[36] El vestit negre, disponible només en aquest color, va ser immediatament un èxit i ha estat l'epítom de l'elegància senzilla des de llavors.^[37] Després del decés, es va encarregar personalment de construir un monument al lloc de l'accident, que solia visitar els últims anys per dipositar flors a la seva memòria.^[38] En 1945, Chanel, que residia a Suïssa, va confiar a el seu amic Paul Morand: «La seva mort va ser un cop terrible per a mi. En perdre Capel, ho vaig perdre tot. He de dir que el que va seguir no va ser una vida de felicitat».^[39]

Chanel va rebre lliçons per part de dos dels millors assistents de Lucienne Rabatte, una popular dissenyadora de barrets de campana que havia treballat per a la Maison Lewis.^{[40][41][nota 1]} Va començar a confeccionar barrets mentre vivia amb Balsan, inicialment com un entreteniment que després va derivar en un negoci comercial de notable acceptació entre els seus clients, molts dels quals eren familiars del seu amant.

Dins del món del cabaret i les festes nocturnes la Gabrielle Bonheur Chanel va conèixer molts homes i es va convertir en amant d'uns quants. Amb un d'aquests homes se'n va anar a París. A la capital francesa, l'any 1909, va obrir el seu primer establiment. Era una botiga de barrets al Boulevard de Malesherbes, i li va posar el nom de Chanel Modes. Va ser la primera experiència d'aquesta gran creadora del món de la moda. Va conèixer artistes i escriptors de gran renom.^[42]

Les creacions de Gabrielle Bonheur Chanel (Coco Chanel), a més de fer dissenys originals i amb un gran toc distintiu, sempre va tenir la intenció de facilitar la vida a les dones. Fins a aquell moment, una dona que s'arreglava havia de portar grans barrets i cotilles cenyídisimes que escanyaven la cintura per fer ressaltar el pit. Gairebé no podien respirar! Ella les va alliberar de tot això: podrien lluir robes molt més còmodes, línies rectes i senzilles que també eren ben elegants.

Se sol considerar que la revolucionària dissenyadora fou la introductora del costum de donar al cos la tonalitat del bronze -el bronzejat- a mitjans dels anys 20 quan, després d'una jornada de navegació, s'adonà que el sol li havia embrunit la pell. A la nit, com de costum, fou el centre d'atenció d'una festa, on comparegué amb un vestit lleuger que combinava ostensiblement amb el bronzejat de la seva pell. Prendre el sol es convertí un una de les activitats estiuenques preferides.^[43]

A més de ser una dissenyadora revolucionària de moda femenina, Coco Chanel va fer una exitosa incursió en el món dels perfums. Va encarregar una aroma especial i sofisticada al creador Ernest Beaux. El perfumista li va fer ensumar 10 proves que havia preparat i Chanel va quedar seduïda per la que duia el número 5, una fórmula màgica que des d'aleshores no ha parat de donar voltes al món.Un perfum icònic i atemporal, amb un pot d'una senzillesa radical, PARFUM N°5 és l'essència mateixa de la feminitat. El seu bouquet floral aldehid representa "un perfum de dona amb olor de dona", la petició inicial de Gabrielle Chanel. CHANEL N°5 està disponible en 5 interpretacions.^[12]

• Charles-Roux, Edmonde. The World of Coco Chanel: Friends, Fashion, Fame. Thames & Hudson, 2005. ISBN 978-0-500-51216-6. 
• Charles-Roux, Edmonde. Chanel and Her World. Londres: Weidenfeld and Nicolson, 1981. ISBN 978-0-297-78024-3. 
• Chaney, Lisa. Chanel: An Intimate Life (en anglès). Londres: Fig Tree, 2011. ISBN 9781905490363. 
• Vaughan, Hal. Sleeping with the Enemy: Coco Chanel's Secret War. Nova York: Knopf, 2011, p. 160–64. ISBN 978-0307592637. 

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquidites

• Inside Chanel Arxivat 2013-05-07 a Wayback Machine.