Cockney Rejects és un grup anglès de punk rock que es va formar a l'East End de Londres el 1977.[1] La seva cançó de 1980 «Oi, Oi, Oi» va inspirar el nom del gènere musical de l'oi!.[2][3] Els membres de la banda són seguidors del West Ham United Football Club i homenatgen l'equip amb la seva exitosa versió de «I'm Forever Blowing Bubbles», una cançó tradicionalment cantada per l'afició del West Ham.[4]
Història
Cockney Rejects es va formar el 1977 pels germans Jeff i Micky Geggus, amb el seu cunyat Chris Murrell al baix i Paul Harvey a la bateria. La seva primera maqueta, Flares n' Slippers, va cridar l'atenció del propietari de Small Wonder Records, Pete Stennett, que va presentar el grup a Bob Sergeant. Amb Sergeant van gravar el senzill «Flares n' Slippers», que va esgotar la seva primera edició. A continuació, Murrell i Harvey van ser substituïts per Vince Riordan al baix i Andy Scott a la bateria. Així es va donar a conèixer la formació clàssica de Cockney Rejects, i el seu debut a la Bridge House de Canning Town el juny de 1979 es considera un punt d'inflexió per a la banda. El setembre d'aquell mateix any, el grup va signar amb EMI i va llançar el seu àlbum Greatest Hits, Vol. 1 el febrer de 1980.[5][6]
El seu senzill de major èxit al Regne Unit, «The Greatest Cockney Rip-Off» dels anys 1980, va ser una paròdia de la cançó «Hersham Boys» de Sham 69.[5] Altres cançons de Cockney Rejects eren menys comercials car tendien a tractar temes difícils com ara la lluita al carrer o el hooliganisme del futbol. Altres senzills que van aparèixer al Regne Unit van ser «Bad Man», «We Can Do Anything», «I'm Forever Blowing Bubbles» i «We Are the Firm», tots a partir del 1980.[7]
La violència representada a les seves lletres es reflectia sovint en els seus concerts, i els membres de la banda havien de barallar-se per a defensar-se (sovint dels seguidors d'equips de futbol contraris) o per a separar els membres del públic.[8] Jeff i Mick Geggus havien estat de joves boxadors i havien combatut a nivell nacional. L'oncle del baixista Vince Riordan era Jack «The Hat» McVitie, un gàngstercockney que va ser assassinat per Reggie Kray.[9][10]
Cockney Rejects ha expressat el seu menyspreu per la classe política en les seves lletres, i van rebutjar les afirmacions de la premsa que seguien el British National Socialist Movement o que els membres de la banda donaven suport a les opinions d'aquest grup d'extrema dreta.[5] En la seva primera entrevista amb Sounds se'n va burlar i van afirmar que molts dels seus herois eren boxejadors negres.[2] L'autobiografia de Jeff Turner, Cockney Reject, descriu un incident en què els membres del grup i els seus seguidors van protagonitzar una batalla campal contra els membres del British Movement en un dels primers concerts de Cockney Rejects al Cedar Club de Birmingham.[8][11]
EMI va publicar un recopilatori definitiu sobre Cookney Rejects el 29 d'agost de 2011, amb el títol de Join the Rejects, the Zonophone years '79 -'81, en una col·lecció de tres discos de tots els seus enregistraments EMI, incloses les sessions de John Peel i rareses. El 2013 es va publicar la pel·lícula East End Babylon i un àlbum homònim.[12]
Tony Van Frater va morir l'octubre del 2015, als 51 anys.[13] El febrer de 2016, es va anunciar que l'exbaixista de Cockney Reject, Vince Riordan, s'havia tornat a unir a la banda.
_IMGP5741_smial_wp.jpg)
