Coca (vaixell)

Maqueta d'una coca exposada a l'exposició Jaume I: geografia, fets i memòria

La coca (del flamenc kok, petxina) és un vaixell marítim rodó, desenvolupat al segle x i que es va usar àmpliament del segle xii al segle xiv.[1] Tenien una capacitat d'unes seixanta tones.[2]

La coca, d'influència atlàntica, es feia servir per al transport de mercaderies i tropes, principalment pels flamencs, anglesos i normands, i apareixen a la Mediterrània al segle xiii.

Aquesta embarcació incloïa una tripulació de cent a cent cinquanta mariners. L'aparell era rodó i solia tenir només un sol arbre. Podia tenir més d'una coberta i tenia castells a proa i a popa. Al cim de l'arbre hi havia la gàbia.

Aquest vaixell disposa de diverses innovacions en les tècniques de construcció naval respecte a dissenys anteriors deguts als canvis que es produeixen en la navegació,[3] puix els vaixells no naveguen en paral·lel a la costa, sinó que comencen a endinsar-se en la mar, necessitant augmentar les seves dimensions per a encabir més càrrega i provisions, i alhora necessiten més propulsió i, per tant, augmenten el nombre de pals, i els bucs deixen de fer-se amb planxes de fusta sobreposades per fer-se llisos i oposar menys resistència a l'aigua, i es varia la posició i la forma del timó.

L'anomenada coca baionesa així com la coca catalana, tenien el timó de codast.[4]

Es conserva una coca original que es va descobrir enfonsada a Bremen, al Museu Marítim alemany,[5] i un exvot català del segle xv, la coca de Mataró es conserva al Maritime Museum de Rotterdam.[6]

Una coca de dos pals

El document més antic que esmenta una coca de dos arbres a la Mediterrània és un contracte de construcció català de l'any 1353.[7][8]

Pel que fa a les naus, el document més antic que en mostra una de tres pals és un dibuix de 1409 en el “Libre d'Ordinacions de l'administrador de les places” de Barcelona.[9]

Documents

  • 1315: Primer esment d'una “coccha” en documents venecians.[15]
  • 1334: Dues coques catalanes pirates (o corsàries) contra una coca mercant de Narbona.[17]
  • 1335: Coca baionesa amonestada per a no portar esclaus musulmans.[18]
  • 1339: Coca de dues cobertes Sant Àngel.[19]
  • 1341: Cèdula de Pere el Cerimoniós detallant les taxes sobre mercaderies venudes i comprades a Barcelona. El document fa distinció entre nau i coca.[20]
  • 1353: Una coca descarrega a Pisa figues, lingots de plom i pells de vaca i moltó.[21]
  • 1361: Coca baionesa de Mallorca, d'una coberta.[22]
  • 1380: Coca genovesa capturada per venecians en un viatge de tornada des de Síria. D'un valor estimat en quinze mil ducats.[23]
  • 1410: La data indicada correspon, aproximadament, al manuscrit de Michele de Rodes. Obra titulada “Fabrica de galere”. L'autor parla de “nave quadra” o “coccha” i en descriu la construcció i l'aparell (detalls no consultables en línia).[24] Contràriament si que es poden consultar les particularitats de la “nave latina”.
    • La coca o nau quadra aparellava un arbre mestre amb una vela quadra i un arbre de mitjana amb vela llatina. El timó era de roda, disposat verticalment al codast.[25]
    • La construcció d'una nau llatina (de dos arbres), les dimensions i altres detalls poden consultar-se en castellà a la referència adjunta.[26]
  • 1418 Nou coques venecianes (anomenades individualment “nave de Soria”) importadores de 5.400 sacs de cotó.[27]

Referències

  1. ↑ Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «coc2». A: Diccionari etimològic. 4a edició 2004, 1996, p. 221. ISBN 9788441225169. 
  2. ↑ Terryn, Caroline «De Lievebermen in Moerkerke en Damme [Les bermes del Lieve entre Moerkerke i Damme]» (pdf) (en neerlandès). Rond de poldertorens, 4, 2016, pàg. 112.
  3. ↑ Cusachs i Corredor, Manuel «La coca: Un valuós vaixell petit». Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 53, 1995, pàg. 31-33.
  4. ↑ Bolòs, Jordi. 'Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Barcelona: Edicions 62, abril 2000 (El Cangur / Diccionaris, núm. 284). ISBN 84-297-4706-0. |pàgina= plana 77}}
  5. ↑ Museu Marítim alemany: La coca de Bremen Arxivat 2010-08-23 a Wayback Machine.
  6. ↑ «Het Mataró Model» (en neerlandès). Maritiem Museum Rotterdam. [Consulta: 28 novembre 2024].
  7. ↑ Horden, Peregrine; Kinoshita, Sharon. A Companion to Mediterranean History. Wiley, 2014, p. 193–. ISBN 978-1-118-51933-2. 
  8. ↑ Gardiner, Robert; Unger, Richard W. Cogs, Caravels, and Galleons: The Sailing Ship, 1000-1650. Naval Institute Press, 1994. ISBN 978-1-55750-124-0. 
  9. ↑ Mott, Lawrence V. The Development of the Rudder: A Technological Tale. Texas A&M University Press, gener 1997, p. 144–. ISBN 978-0-89096-723-2. 
  10. ↑ McGrail, Sean. Boats of the World: From the Stone Age to Medieval Times (en anglès). Oxford University Press, 2004, p. 237–. ISBN 978-0-19-927186-3. 
  11. ↑ Jerzy Gawronski. Ships and maritime landscapes: Proceedings of the Thirteenth International Symposium on Boat and Ship Archaeology, Amsterdam 2012. Barkhuis, 30 June 2017, p. 278–. ISBN 978-94-92444-14-1. 
  12. ↑ James Graham-Campbell. The Archaeology of Medieval Europe 1: The Eighth to Twelfth Centuries AD. Aarhus University Press, 31 December 2007, p. 282–. ISBN 978-87-7124-427-4. 
  13. ↑ Villani, Giovanni; Dragomanni, Francesco Gherardi. Cronica di Giovanni Villani. Coen, 1844, p. 2–. 
  14. ↑ Real Academia de la Historia (Spain). Historia general de España: La marina de Castilla desde su origen y pugna con la de Inglaterra hasta la refundición en la Armada española. El Progresso Editorial, 1894, p. 55–. 
  15. ↑ Frederic Chapin Lane. Studies in Venetian Social and Economic History. Variorum Reprints, 1987. ISBN 978-0-86078-202-5. 
  16. ↑ Antonio de Capmany y de Montpalau. Memorias historicas sobre la marina: comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. Publicadas por disposicion y a expensas de la Real junta y consulado de comercio de la misma ciudad. A. de Sancha, 1779, p. 412–. 
  17. ↑ Louis Mas Latrie. Histoire de l'île de Chypre sous le règne des princes de la maison de Lusignan. Imprimerie impériale, 1855, p. 730–. 
  18. ↑ Josep Hernando i Delgado. Els esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs : de l'esclavitud a la llibertat (s. XIV). Editorial CSIC - CSIC Press, 2003, p. 297–. ISBN 978-84-00-08194-2. 
  19. ↑ Arcadi Garcia i Sanz. Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona. Institut d'Estudis Catalans, 1983, p. 354–. ISBN 978-84-7283-043-1. 
  20. ↑ Antonio de Capmany Surís y de Montpalau. Memorias historicas sobre la marina, comercio, y artes de la antigua ciudad de Barcelona. Publicadas... Y dispuestas por d. Antonio de Capmany, y de Monpalau,.... en la imprenta de Sancha, 1792, p. 102–. 
  21. ↑ Carlo Baudi di Vesme. Villa di Chiesa: notizie storiche. Stamperia reale di G.B. Paravia, 1877, p. 389–. 
  22. ↑ Antonio Rubió y Lluch. Diplomatari de l'Orient català (1301-1409): col·lecció de documents per a la història de l'expedició catalana a Orient i dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Institut d'Estudis Catalans, 2001, p. 325–. ISBN 978-84-7283-612-9. 
  23. ↑ Eugenio Musatti. Venezia e le sue conquiste nel medio-evo. Drucker e Tedeschi, 1881, p. 384–. 
  24. ↑ Archéologie navale par A. Jal. A. Bertrand, 1840, p. 27–. 
  25. ↑ Frederic Chapin Lane. Venetian Ships and Shipbuilders of the Renaissance. JHU Press, September 1992, p. 235–. ISBN 978-0-8018-4514-7. 
  26. ↑ Fermin Lacaci y Diaz. Estudio histórico sobre la marina de los pueblos que se establecieron en España hasta el siglo XII de nuestra era. Imp. de M. Tello, 1876, p. 203–. 
  27. ↑ Jong-Kuk Nam. Le commerce du coton en Méditerranée à la fin du Moyen Age. BRILL, 30 September 2007, p. 219–. ISBN 978-90-474-2172-6. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Coca