Té cinc parells de cordes, encara que hi ha variacions amb més cordes, però sempre en cinc jocs. La caixa acústica és tradicionalment feta amb la closca d'un armadillo), o bé amb un tros de fusta buidada seguint la seva forma. Les grandàries més habituals són tres: el walaycho (50 cm), el charango (60 cm), i el ronroco (75 cm). Altres grandàries existeixen com variacions regionals, o per a experiments acústics d'alguns intèrprets (charanguistes), o d'ebenistes (charangueros). Una d'aquestes variants és el Chillador, que s'estén per la zona sud dels Andes.[2]
Els seus orígens es remunten al segle xviii a Potosí, (Bolívia), com una adaptació indígena de la vihuela espanyola, des d'on es va estendre a la resta d'Amèrica del Sud i el món. A Bolívia, els artesans del charango van desenvolupar un important nombre de dissenys, que van des d'una esvelta forma de 8 fins als models estilitzats i angulars, i fins i tot han desenvolupat models semblants a la guitarra elèctrica.[3]
El charango té una trajectòria centenària a Bolívia i el Perú, i té una presència important en la música de l'Argentina, Xile i l'Equador. En temps antics, el charango es tocava només en formacions de folklore andí bolivià, però la popularitat de l'instrument ha fet que s'hagi anat incorporant a formes musicals llatinoamericanes i fins i tot europees. Actualment, és vigent a les regions altiplàniques de la serralada dels Andes a Amèrica del Sud.[4]
