PROFILPELAJAR.COM

Infotaula edificiCasa Roviralta
Dades
Tipus	Casa
Part de	avinguda del Tibidabo
Arquitecte	Joan Rubió i Bellver
Cronologia
1903 – 1913	construcció
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura modernista
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Sant Gervasi - la Bonanova (Barcelonès)
Localització	Av. Tibidabo, 31, Teodor Roviralta, 8-10 i Romà Macaya, 1-5
	41° 24′ 48″ N, 2° 08′ 04″ E / 41.41328°N,2.13434°E
Bé cultural d'interès local
Data	2000
Id. IPAC	40475
Id. Barcelona	2448

La casa Roviralta, també coneguda com el Frare Blanc, és un edifici situat a l'avinguda del Tibidabo, 31 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.^[1]^[2]

Història

Francesc Solernou i Vallès (†1834)^[3]^[4] era un indià de Manresa, que es va casar amb María Guadalupe Fernández, natural de Veracruz (Mèxic), amb qui tingué tres fills: Francesc, Manuel i Josepa.^[4] El 1822, durant el Trienni Liberal, va adquirir en subhasta pública la finca de Torre Gomis (no confondre amb Can Gomis) o Frare Blanc, pertanyent al suprimit col·legi dels dominics,^[5]^[6] de la que va prendre possessió el 1835 el seu marmessor i tutor dels seus fills menors d'edat Antoni Fons i Palmerola.^[7]^[8]

El 1847, el seu primogènit Francesc, en nom seu i com a representant d'Antoni Fons, n'establí en emfiteusi a Feliu Palmerola i Grau^[9] una peça de terra de dues mujades plantada de vinya, coneguda com «La Tamarita».^[8]^[10]^[11] Poc després, els germans Solernou i Fernández feren la divisió de l'herència del seu pare, quedant-se Francesc amb la resta de la finca,^[12] i l'any següent la vengué per 20.000 lliures al navilier Llorenç Cayol i Martí^[13] (1780-1854),^[14] sogre de Palmerola.^[4] A la seva mort, i després de diverses vendes i repartiments, passà a mans de la seva filla Josepa Cayol i Padrós (1827-1872)^[15] i el seu marit Josep Parés i Arenas^[16] (†1870).^[17]

El 1899, la família Parés i Cayol va vendre la finca per 250.000 pessetes a la societat anònima El Tibidabo,^[18] de la qual eren accionistes Salvador Andreu, Ròmul Bosch i Alsina, Romà Macaya i altres membres de la burgesia barcelonina de l'època, que hi va impulsar la construcció d'una ciutat-jardí a banda i banda d'una avinguda.^[1] El 1903, l'indià Teodor Roviralta, un altre dels accionistes, va adquirir la torre, i n'encarregà la reforma a l'arquitecte Joan Rubió i Bellver.^[19] Les obres van durar deu anys, fins al 1913,^[1] i Rubió va respectar-ne l'estructura, encara que hi va afegir una planta, i les façanes arrebossades de color blanc com a homenatge al Frare Blanc.^[19] El 1914 va guanyar el primer premi del concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona.^[1]

El 1985 es va reformar l'edifici per a convertir-lo en restaurant, respectant l'estructura i els detalls modernistes, adaptant la distribució de la planta al nou ús, segons el projecte de l'arquitecte Antoni de Moragas i Spa i del dissenyador Miquel Milà i Sagnier.^[19]

Descripció

Es tracta d'una construcció unifamiliar aïllada amb cinc nivells (planta baixa, tres pisos i sotacoberta) distribuïts en un alçat irregular i amb una terrassa (o jardí) posterior a nivell del primer pis. El cos central, a manera de torre, és l'element més alt del conjunt (amb cinc pisos) i a ell s'hi adossen dos cossos laterals. El més alt, que dona l'Avinguda Tibidabo, té quatre pisos, tot configurant-se el superior como una galeria coberta amb una teulada a duess vessants, de la qual hem de destacar el gran voladís de maó. A cota del primer pis, cap a la banda de la terrassa posterior ja esmentada, es troba un element torrejat de tres nivells (planta baixa i dos pisos) realitzat íntegrament en maó i que comunica en la seva planta baixa (a través d'arqueries apuntades de maó) amb la dita terrassa i la galeria oberta en quest nivell. A l'altra banda de la torre central s'adossa un volum de dos pisos que es remata amb un terrat pla transitable que configura la gran terrassa de la segona planta.^[1]

L'accés a l'edifici (que es troba circumdat per una barana que delimita la parcel·la on s'inscriu) es realitza a través d'una entrada porticada. Aquest pòrtic deu la seva monumentalitat a la galeria del primer pis, que al estar construïda en volada permet desenvolupar a la planta baixa un espai de gran amplitud. Construït també en maó, presenta una estructura molt peculiar, amb grans arcs consecutius entre el que es desenvolupen obertures que permeten donar llum a l'espai. Aquest àmbit es cobreix amb un sostre de mosaic amb una mena de biguetes, en aquest cas de maó.^[1]

L'emblanquinat de les façanes contrasta amb els elements de maó que conformen les llindes de les portes i finestres, les balustrades i pòrtics, així com els coronaments i ràfecs. Destaca en aquest sentit la disposició dels maons, que posats de fil o de cantell, configuren elements decoratius i de suport que contrasten amb els paraments llisos. Les finestres combinen l'ús de maó a la zona de la llinda amb altres elements ceràmics policroms a l'ampit i el sòcol. Un dels elements més rellevants és la gran cornisa o ràfec de la coberta (de gran volada) possible, gràcies a la disposició dels maons en angle (creant petits triangles) que configuren una estructura uniforme. Una de les característiques més rellevants d'aquest tipus de construcció es l'ús de maó vist.^[1]

Avui dia, tot l'edifici funciona com a restaurant i encara conserva com la fusteria i les xemeneies, tot i que els àmbits més destacats (com les antigues cavallerisses de la planta baixa) han estat convertits en menjadors.^[1]

A l'interior, una gran escala dona accés al primer pis, on es desenvolupen diversos salons (actualment menjadors del restaurant) el bar, la cuina i la gran terrassa comentada anteriorment. El rebedor on aboca l'escala es configura com un espai de gran diafanitat gràcies a la gran alçada de la caixa de l'escala i als finestrals localitzats en aquesta que, amb vidrieres de colors, donen a l'espai llum i calidesa. Destaca el gran saló obert a la façana on es localitza la entrada, que es divideix en una mena de sub-àmbit a través de tres arcades apuntades de maó. El sostre combina bigues de fusta policromades amb elements ceràmics que configuren un trencasís, repetit en altres espais de la casa. A l'àmbit destinat actualment a bar es localitzen dos elements de gran rellevància en l'edifici, d'una banda la gran xemeneia i d'altra l'escala de fusta. Aquesta escala presenta un element en volada a la zona del replà (just a l'angle on fa el gir) que a través d'unes columnes permet crear un nivell entremig a aquest espai de gran alçada. Aquesta escala condueix al segon nivell, on a més de diverses dependències, trobem una escala de fusta que porta al nivells superiors. La vàlua d'aquesta escala resideix en l'originalitat amb la que es resol la seva construcció -en un espai de reduïdes dimensions i gran alçada- a través d'una caixa de fusta amb balustres que ofereixen seguretat sense perdre diafanitat.^[1]

La cuina és un altre dels espais més representatius, amb dos àmbits ben diferenciats gràcies a la presència d'uns arcs de maó; en un d'ells es localitza un forn de llenya. Aquest espai, a diferència dels salons, es cobreix amb revoltó de maó de pla i biga de fusta motllurada.^[1]

Vegeu també

Fàbrica Palmerola

Referències

↑ ^1,00 ^1,01 ^1,02 ^1,03 ^1,04 ^1,05 ^1,06 ^1,07 ^1,08 ^1,09 «Casa Roviralta». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
↑ «Casa Roviralta "El Frare Blanc"». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
↑ Diario de Barcelona, 25-11-1834, p. 2725.
↑ ^4,0 ^4,1 ^4,2 Portavella i Isidoro, 2003, p. 20.
↑ Diario de Barcelona, 31-03-1822, p. 813.
↑ Barraquer i Roviralta, 1906, p. 52.
↑ Guía de forasteros en Barcelona, 2a parte, 1842, p. 20.
↑ ^8,0 ^8,1 AHPB, notari Gaietà Anglora, manual 1.277/12, f. 316v-318v, 19-10-1847.
↑ «FELIO PALMAROLA GRAU». geneanet. Carlos de Mena Obiols.
↑ Portavella i Isidoro, 2003, p. 20, 153.
↑ «La Tamarita, jardins de». Nomenclàtor dels carrers. Ajuntament de Barcelona.
↑ AHPB, notari Gaietà Anglora, manual 1.277/12, f. 335-340v, 12-11-1847.
↑ AHPB, notari Josep Elias i Cebrià, manual 1.266/10, f. 254-256, 17-10-1848.
↑ «LORENZO CAYOL MARTI». geneanet. Carlos de Mena Obiols.
↑ «JOSEFA CAYOL PADROS». geneanet. Carlos de Mena Obiols.
↑ Portavella i Isidoro, 2003, p. 20-21.
↑ Diario de Barcelona (edición tarde), 22-12-1870, p. 12058.
↑ Portavella i Isidoro, 2003, p. 20-21, 244-245.
↑ ^19,0 ^19,1 ^19,2 de Oleza i Roncal, 2023.