Després de l'entrada dels Estats Units a la I Guerra Mundial, Spaatz va ser enviat amb les Forces Expedicionàries Estatunidenques (American Expeditionary Forces – AEF). Spaatz va ser nomenat Oficiat a càrrec de l'Acadèmia Estatunidenca d'Aviació a Issoudun (França), però després de rebre ordres per tornar als Estats Units, passà 3 setmanes combatent durant els darrers mesos de la guerra amb el 13è Esquadró Aeri com a pilot supernumerari. En aquest breu període, Spaatz va abatre 3 avions enemics, sent condecorat amb la Creu dels Serveis Distingits. El 17 de juny va ser promogut provisionalment al rang de major.[2]
Període d'entreguerres
El 1919 serví a Califòrnia i a Texas, servint com a oficial assistent del servei aeri del Departament Occidental al juliol de 1919. Durant aquesta època Spaatz patí els caòtics ascensos i degradacions habituals als oficials regulars de 1920, quan la Llei de Defensa Nacional de 1920 reorganitzà l'exèrcit. Inicialment va ser revertit al seu rang permanent de capità d'infanteria el 27 de febrer de 1920. L'1 de juliol de 1920, quan el Servei Aeri va ser una arma combatent del front, hi va ser transferit com a capità, sent promogut el mateix dia a major en virtut d'una previsió a la Llei de Defensa Nacional que permetia als oficials que haguessin adquirit el seu rang mentre que servien amb l'AEF a mantenir-lo. Això va comportar que fos superior en rang a molts oficials, incloent a Henry H. Arnold, el seu superior en aquells moments, amb molta més antiguitat. El 18 de desembre de 1922 va ser degradat quan el Congrés situà un nom màxim en la quantitat de majors autoritzats pel Servei Aeri, i tornà a ser capità, tornant a ser promogut a major l'1 de febrer de 1922.
Com a major, comandà Kelly Field, Texas, entre el 5 d'octubre de 1920 i el febrer de 1921, serví a Fort Sam Houston com a oficial aeri de la Zona del 8è Cos fins a novembre de 1921, i va ser oficial comandant del 1r Grup de Persecució, primer a Ellington Field, Texas, i després a Selfridge Field, Michigan, fins al 24 de setembre de 1924.es graduà a l'Acadèmia Tàctica del Cos Aeri, a Langley Field, Virginia, al juny de 1925, servint a l'oficina del Cap del Cos Aeri a Washington CD
Entre l'1 i el 7 de gener de 1929 Spaatz, conjuntament amb els seus companys Ira Eaker i Elwood Quesada, els quals també arribarien a ser generals de la USAAF, establiren un rècord de l'aviació mantenint l'avió Question Mark a l'aire sobre la zona de Los Angeles durant 150 hores.
Entre el 8 de maig de 1929 i el 29 d'octubre de 1931, Spaatz comandà el 7è Grup de Bombardeig a Rockwell Field, Califòrnia, i la 1a Ala de Bombardeig de March Field fins al 10 de juny de 1933. Llavors serví a l'Oficina del Cap del Cos Aeri i esdevingué cap d'Entrenament i de la Divisió d'Operacions. L'agost de 1935 ingressà a la s'uní a l'Acadèmia de Comandament i Estat Major General a Fort Leavenworth, Kansas, i, mentre que estava allà, va ser promogut a tinent coronel el 16 de desembre. Es graduà al juny de 1936, servint a Langley Field, dins de l'estat major del general major Frank M. Andrews, comandant del Quarter General de la Força Aèria, fins a gener de 1939, quan tornà a l'oficina del Cap del Cos Aeri a Washington com a adjunt de l'oficial executiu.
El 7 de novembre de 1939, Spaatz rebé una promoció temporal a coronel, i durant la Batalla d'Anglaterra de 1940, passà diverses setmanes a Anglaterra com a observador militar especial. L'agost de 1940 va ser destinat a l'oficina del Cap del Cos Aeri, i dos mesos després va ser nomenat adjunt del cap del Cos Aeri, general Arnold, amb el rang temporal de brigadier general. Esdevingué comandant de la Divisió de Plans del Cos Aeri al novembre de 1940; i al juliol va ser nomenat cap de l'estat major de l'aire del quarter general de les Forces Aèries de l'Exèrcit.
Com a comandant de les Forces Aèries Estratègiques, Spaatz dirigí la part estatunidenca de la campanya de bombardeig estratègic sobre Alemanya, dirigint la 8a Força Aèria (ara comandada pel tinent general Jimmy Doolittle, amb seu a Anglaterra) i la 15a Força Aèria (comandada pel tinent general Nathan Twining, amb base a Itàlia).
Com a comandant de les Forces Estratègiques a Europa, Spaatz estava sota el comandament directe del general Dwight Eisenhower. Al març de 1944, Spaatz proposà el pla per bombardejar petroli, i al juny de 1944, durant l'operació Ballesta, donant prioritat al bombardeig de les rampes de llançament de les V-1 dirigides contra el Regne Unit, rebent l'autorització d'Eisenhower per bombardejar aquests objectius en una prioritat menor. Spaatz també identificà que "la quimera d'una operació aèria que acabi amb la guerra... no existeix", i advocà[3] pel pla de Tedder "que mantenia el sistema del petroli en primera posició, però situava més clarament el sistema del petroli, però deixava el sistema ferroviari alemany en segona posició", la qual cosa va fer que Eisenhower passés per alt els temors del Ministeri de l'Aire que les "amenaces contra la indústria petrolera" podien ser alleugerits.[3] El "Pla del Petroli" de Spaatz esdevingué la màxima prioritat de bombardeig a partir de setembre de 1944. Després de la guerra, Eisenhower afirmà que Spaatz, conjuntament amb el general Omar Bradley, era un dels dos generals estatunidencs que més havien contribuït a la victòria a Europa.
Spaatz es retirà de les forces armades amb el rang de general el 30 de juny de 1948,[4] i treballà per la revista Newsweek com a editor d'afers militars fins a 1961. També serví al Comitè de Consellers Superiors del Cap de l'Estat Major de la USAF des de 1952 i fins a la seva mort. Entre 1948 i 1959 serví com a President del Comitè Nacional de la Patrulla d'Aviació Civil. El 1954 va ser nomenat pel comitè conseller del Congrés per determinar la seu de l'Acadèmia de la Força Aèria dels Estats Units.
↑Spaatz was a neighbor and close associate of Lieutenant Colonel Robert Olds at Langley Field, Virginia in the 1930s. Olds had similarly changed the spelling of his name (from Oldys) in 1931 because of common mispronunciation.
↑Full Text Citations For Award of The Distinguished Service Cross World War I (en anglès).
↑ 3,03,1Mets, David R. Master of Airpower: General Carl A. Spaatz. paperback, 1997, p. 260–1,265.