Va causar sensació a Europa Occidental gràcies a la gran vitalitat de l'escola russa comparada amb el ballet que es feia a França en aquella època. Va esdevenir la companyia de ballet més influent del segle xx, i la seua influència, d'una manera o d'una altra, perdura fins avui dia, havent-se conservat més endavant el seu esperit en els Ballets del Marquès de Cuevas.
Les contribucions econòmiques de Winnaretta Singer, músic i patrona de la cultura avantguardista, van assegurar l'èxit dels Ballets Russos a Europa.
Les gires
La primera temporada dels Ballets Russes va tenir lloc en el Théâtre du Châtelet, del 18 de maig al 18 juny de 1909. Cada any en aquestes dates, la companyia tornava a París, al principi al Châtelet, més tard a altres teatres.
Després de la mort de Diàguilev a Venècia l'any 1929 la propietat de la companyia va ser reclamada pels creditors, i els ballarins es van dispersar. En els anys següents, la companyia (només de nom) va ser reviscuda com el Ballet Rus de Montecarlo (en el que els noms de George Balanchine i Tamara Toumanova hi van estar associats) i com l'Original Ballet Russe.
Malgrat totes les temptatives de Serge Lifar i de Boris Kochno, la troupe no va sobreviure al seu fundador.
La Catalunya de principis del segle xx, moderna i avantguardista, troba en els Ballets Russos de Serguei Diàguilev i en el concepte d'obra d'art total el motor i l'impuls regenerador del ballet. De resultes d'això, tota una generació d'artistes plàstics iniciarà col·laboracions amb el món coreogràfic. Aquesta gran companyia debuta a París l'any 1909 i vuit anys més tard arriba al Gran Teatre del Liceu. La seva visita dona a conèixer al país la nova realitat artística que està triomfant a Europa i posa la llavor perquè la dansa es converteixi, també a Catalunya, en un art catalitzador de noves idees, un art renovador dels escenaris del segle xx.[1]
El primer programa dels ballets de Diàguilev a Barcelona ofereix peces emblemàtiques com Les sylphides de Chopin i Carnaval de Robert Schumann, coreografiades per Michel Fokine. L'admiració que provoquen aquestes representacions és enorme i la companyia torna sovint a la ciutat els anys següents.[1]
Aquests espectacles parteixen d'una concepció coreogràfica nova. Es tracta de ballets breus, que compten amb música de compositors moderns com Pulenc, Auric, Ravel, Debussy o Stravinski, i amb les coreografies igualment avançades de Fokine, Massine, Nijinsky o Nijinska, per citar els noms més destacats. Així mateix, col·laboren en l'escenografia artistes plàstics com Picasso, Benois, Braque i Matisse, entre altres.[1]
L'impacte provocat pels Ballets Russos desperta un gran entusiasme per la dansa a Catalunya i contribueix a l'aparició d'una nova generació de ballarins i coreògrafs. Mostra del renovat interès per aquest art és la programació al Teatre Novetats de la companyia dels Ballets Suecs de Rolf de Maré l'any 1921 i la contractació al Teatre Eldorado (Barcelona) d'una companyia formada per catorze exmembres dels Ballets Russos, entre els quals destaca Alexander Gavrilov.[1]
La mort de Diàguilev el 1929 significa la fi de la seva companyia. Al Teatre del Liceu, però, se seguiran veient coreografies de renom internacional: el 1930 es programa un ballet d'Anna Pàvlova, excol·laboradora dels Ballets Russos, i el 1934 i 35, els Ballets de Montecarlo, dirigits pel Coronel de Basil. El 1933 actuen també al Teatro Nuevo els Ballets de Bronislava Nijinska, que havia estat ballarina i coreògrafa a les ordres del director rus.[1]
