Antoni Simon i Mossa (Pàdua, 22 de novembre de 1916 - Sàsser, 14 de juliol de 1971) fou un arquitecte, polític, filòleg i escriptor italià d'origen sard.[1][2] Els seus avis eren algueresos i va passar molts estius a l'Alguer.
Biografia
Simon es llicencià en arquitectura i va desenvolupar la seva activitat a Sàsser i l'Alguer, on es va interessar per l'alguerès i el sard. El 1961 fou secretari dels Jocs Florals de l'Alguer, que organitzà amb Antoni Era, Josep Giglio, Pasqual Nonis, Pasqual Scanu i Rafael Sari. Ja havia participat en els de 1951 i organitzaria també els de 1969, en el que hi participaren 24 autors algueresos.[3]
Va compondre una gramàtica de l'alguerès, Gramàtica del Bon Pescarò, i el setembre de 1959 va crear l'Escoleta del Bon Pescador, on s'ensenyava alguerès fins a 1970 i es donava classes en català d'arqueologia, història i cultura sarda.[cal citació]
De 1961 a 1971 fou president del Centre d'Estudis Algueresos, del que també en fou fundador. El 1959 va fer amistat amb Pere Català i Roca, amb qui va mantenir correspondència, i el va rebre juntament amb el seu pare, Pere Català i Pic, i 150 catalans més en «lo viatge del Retrobament» que van fer en el creuer Virginia Churruca el 26 d'agost de 1960. Per a celebrar el desè aniversari d'aquest viatge, el juliol de 1970 organitzà una actuació de l'Orfeó Català a l'Alguer. També va rebre Josep Pla a Sàsser el 1962.[cal citació]
Alhora, va realitzar viatges d'estudis a Còrsega el 1960, on va contactar amb Petru Rocca. Durant la dècada del 1960 realitzà diferents viatges: el 1961 a Catalunya visità Jordi Pujol a la presó de Saragossa, el 1964 al País Basc i Galícia, a Occitània, Bretanya i Alsàcia el 1965, a Flandes, Gal·les i Escòcia el 1966, i a Frísia el 1967.[4]
Pensament
Simon es va integrar en el moviment nacionalista sard, on començà a assumir bona part dels postulats de la nova generació de sardistes d'esquerres dels anys 1960 i reinterpretà alguns arguments avançats per Camilo Bellieni reformulant el missatge autonomista tradicional. Va introduir una nova teorització nacionalista basada en la reconstrucció de la identitat ètnica de Sardenya, definida com a comunitat ètnica amb història, llengua i cultura pròpies, en perill de desaparició i assimilació. La solució per acabar amb la «colonització italiana» seria la «via sarda al socialisme», més cooperativista i proudhoniana que no pas marxista, i la independència tot seguint els models d'alliberament del Tercer Món, Irlanda, País Basc o Catalunya, per tal de formar després una federació europea de comunitats ètniques on Sardenya podria recuperar una relació privilegiada amb Catalunya i Còrsega (herència de l'antic mediterranisme), així com amb les noves nacions àrab-africanes, com l'Egipte de Gamal Abdel Nasser.[cal citació]
El 1964, tot i formar part del Partit Sard d'Acció (PSd'Az ), va fundar amb Giampiero Marras el Muvimentu Indipendentistigu Revolussionariu Sardu (MIRSA), i el 1966 el grup de caràcter clandestí Sardigna Libera. Amb ells va prendre força i seguidors dins el PSd'Az, configurant així una línia independentista dins el partit al Congrés d'Ocier de 1965, en el que hi convidaren com a observadors als catalans Josep Maria Batista i Roca, Ambrosi Carrion i Juan i Enric Garidou i Roig, i el basc Eneko Irigaray d'Ekin. També va mantenir contactes amb els militants de Città & Campagna per tal d'atreure'ls cap a l'independentisme. El setembre de 1966 fou escollit regidor de l'ajuntament de Port de Torres pel PSd'Az.[cal citació]
Paral·lelament es va interessar per la cultura en llengua sarda. El 1965 fou un dels fundadors del Grémiu Federalista de sa Comunidade Étnica Sarda «Sardigna Líbera», que organitzaria a Bosa el Primer Conveni Nacional sobre Llengua, Història i Cultura de Sardenya amb Giovanni Battista Columbu, Ferruccio Oggiano, Antonino Càmbule, Michele Zedde, Michele Columbu, Batore Corronca, Fidelino Carta, Italo Ortu, Francesco Salis i Emanuele Cau.[cal citació]
El 20 de maig de 1967 participà amb una delegació de Sardigna i Llibertat en el XVII Congrés Internacional de la Unió Federalista de les Comunitats Ètniques Europees (UFCEE) celebrat a Åbenrå (Dinamarca), on aconseguí el suport d'aquest organisme per a l'ensenyament del sard a l'escola. Al XVI Congrés del PSd'Az a Càller el 1968 però, no aconseguí d'imposar-se a la línia autonomista oficialista, tot i que el va moure a adoptar posicions gairebé confederalistes. Simultàniament, s'implicà en la lluita contra la instal·lació d'un complex petroquímic a Lula. També s'oposà sovint a la política turística de les autoritats locals per la seva destrucció del medi natural.[cal citació]
Simon va morir sobtadament d'una malaltia el 14 de juliol de 1971. Ha influït en intel·lectuals i polítics posteriors com Giovanni Lilliu, Antoni Bal·lero de Càndia, Sergio Salvi, Carles Sechi Ibba i Gustavo Buratti, i els seus plantejaments foren adoptats pels partits independentistes sards com Su Populu Sardu, Sardigna Natzione Indipendentzia i Indipendèntzia Repùbrica de Sardigna.[cal citació]
Obra arquitectònica
A l'Alguer i Fertília
- Escala del Cabirol, rampa de 670 esglaons al Cap de la Caça, vora la Cova de Neptú
- Hotel Capo Caccia, Hotel Carlos V, Hotel Porto Conte, Hotel Balear, Hotel El Faro, Hotel Corte Rosada, Hotel La Lepanto, Hotel Coral, Hotel Punta Negra i Hotel Dei Pini
- Palau de València, Palau del Sol, Ospedale Civile i Ospedale Marino, Villa Plaisant i Villa Risso
- Villa Padùla a Fertília
- Pla regulador de l'Alguer
- Aerostació de l'Aeroport d'Alguer-Fertília
- Reestructuració de la Catedral de Santa Maria, Església de Sant Francesc, cúpula de l'Església de Sant Miquel i Molí vell de Turilli
- Església de Sant Marc i el Belvedere a mar de Fertília
A Sàsser, Stintino i Sorso
- Brefotrofio, palau Las Floridas, Bar Pirino (actual bar Maraviglia), Bar Cafezinho, Bar Aroni i la Sede dell'Automobil Club Italiano
- Cases a San Pietro in Silki
- Reestructuració de l'Església de San Sisto (Sàsser) i Església de Sant'Apollinare (Sàsser)
- Hotel Cala Reale, Villa dello Svizzero i Villa Silvestrini a Stintino
- Hotel Del Golfo i Villaggio La Plata a Platamona, reestructuració Església de San Pantaleo (Sorso), Asilo Catta, Scuole elementari i Scuole medie a Sorso
Obra literària
- L'arquitectura gòtica catalana a Sardenya amb Adolf Florensa
- Introducció a l'estudi sobre la influència de la cultura catalana a l'illa de Sardenya (1959) premi als Jocs Florals de París
- L'impegno Sardista per una Amministrazione Democratica, Popolare e Progressista (1966)
- Considerazioni sul turismo in Sardegna, 1966
- Note sulla politica turistica (regionale), 1969
- Le ragioni dell'indipendentismo, 1969
Referències
Bibliografia complementària
- Xosé M. Núñez Seixas (1998) Movimientos nacionalistas en Europa en el siglo XX. Ed. Síntesis, Col. Historia Universal Contemporánea, 26 Madrid.
