El seu fill, Olegário Antônio de Sampaio, va arribar també al rang de general de brigada d'infanteria i va tenir una actuació destacada en la repressió a la Revolta de l'Armada (1893) i en la Guerra de Canudos (1897). El seu nét, Antônio Paiva de Sampaio, també va seguir la carrera militar, actuant en diversos conflictes en la primera meitat del segle xx, com en la Revolució de 1924 i en la Revolució de 1932. Alguns descendents encara resideixen en la seva ciutat natal.[3]
Batalles
Bust d'Antônio de Sampaio.
Es va destacar en la majoria de les campanyes militars del Període Regencial i del Segon Regnat. Va rebre el seu baptisme de foc el 4 d'abril de 1832, quan controlava les protestes contra l'abdicació de Pere I i va formar part de les tropes que van apaivagar les revoltes internes de Cabanagem (fins al 1840), la Balaiada (fins al 1841), la guerra dels Farrapos (fins al 1845) i la Praieira (fins al 1850).[4]
Al capdavant de la 3a Divisió de l'Exèrcit Imperial, la Cuirassada, va lluitar en les operacions de transposició del riu Paranà, en la Batalla de la Confluència i en la Batalla d'Estero Bellaco.
En la batalla de Tuiuti (24 de maig de 1866, irònicament la data del seu aniversari), considerada la major batalla campal mai travada en Amèrica del Sud, Sampaio va rebre tres ferides greus, per l'esclat d'una granada, que va gangrenan-li la coxa dreta, a més d'altres dues ferides menors en l'esquena. Evacuat del camp de batalla, va morir a bord del vapor Eponina, que el traslladava a Buenos Aires.
Va rebre sepultura en aquella ciutat, el 8 de juliol de 1866, però les seves restes mortals van ser repatriades el 1869. Després d'un segle i escaig de trasllats, Sampaio descansa en un panteó aixecat al Fort de Nostra Senyora de l'Assumpció (Fortaleza), la seu del comandament de la 10a Regió Militar i on el cearense va rebre la seva primera instrucció militar.[5]
Coincidint la participació del Brasil en la Segona Guerra Mundial, el president Getúlio Vargas va instituir la medalla Sang del Brasil, destinada a condecorar els ferits en acció. La medalla mostrava tres estrelles vermelles, en record de les ferides mortals rebudes pel brigadier a Tuiuti.[7]
Va ser consagrat Patró de l'Arma d'Infanteria de l'Exèrcit Brasiler el 1962.[1]
