El riu Paraná (ysyry Parana en guaraní) és, després de l'Amazones, el segon riu d'Amèrica del Sud en termes de magnitud. Transcorre pels territoris del Brasil, Paraguai i l'Argentina, amb un curs de 2.570 quilòmetres. Aquesta llargària podria ser considerada superior (3.998 km) si es comptés la distància des de la capçalera del riu Paranaiba, al Brasil.[1] El nom Paraná prové de la llengua tupí, i significa "com el mar".[2]
Imatge antiga dels Saltos del Guairá, abans de construir la presa d'Itaipu.
Avança en direcció sud-oest durant 619 km, fins a arribar a la ciutat de Salto del Guairá, ja en la frontera amb Paraguai. En aquest punt es trobaven les cascades del Guairá (Cascadas das Sete quedas, en portuguès), que van quedar submergides després de la construcció de la presa d'Itaipú, inaugurada el 1982.[4]
Els següents 200 km, el riu forma la frontera natural brasilero-paraguaiana, fins a la confluència del Riu Iguaçú, la triple frontera dels dos estats amb l'Argentina. Continua fins Encarnación / Posadas, on gira cap a l'oest, fins a la desembocadura del riu Paraguai, el seu afluent més important i que marca el final de la frontera paraguaio-argentina.[5] En aquest tram es troba la presa de Yaciretá, la segona més gran de la conca.[6]
El cabal del riu és molt variable, tant entre les estacions seca i humida com al llarg dels anys. En observacions fetes a la ciutat de Corrientes (Argentina) al llarg d'un segle, es calcula que el cabal mitjà és de 16.000 m³/s, mentre que s'han detectat variacions en un rang de +/- 50%.[10]
El Paraná travessa zones amb diferents tipus i varietats climàtiques. El curs superior presenta l'època anual de crescudes durant l'estiu austral. Els cursos mitjà i inferior, que veuen alterat el seu règim per les aportacions del riu Paraguai, mostren una segona crescuda durant l'hivern. El màxim cabal del riu es registra cap a finals de l'estiu (febrer-març) i l'estiatge es dona a finals de l'hivern (agost-setembre).[11]
El Paraná és navegable en forces trams, i és usat com a port d'interior, vital per països sense sortida directa al mar, com Bolívia i Paraguai. La construcció de les dues centrals hidroelèctriques han tallat l'última part del trajecte pel riu Paraná, que abans arribava fins Salto del Guairá.[12]
Per millorar la navegabilitat, s'han dut a terme diverses obres de canalització, eliminació de meandres o dragatge del llit del riu.[13]
Es tracta d'una via de 3.442 km, des de Puerto Cáceres (Mato Grosso, Brasil) a Nueva Palmira (Colonia, Uruguai). Baixa el riu Paraguai, nodreix d'aigua el Pantanal i va bordejant Bolívia. S'endinsa en Paraguai fins a arribar a la capital, Asunción, fent frontera amb l'Argentina, que ressegueix fins la desembocadura al Paraná, just abans de Corrientes.[14]
Es tracta d'una gran via pel transport de mercaderies, sent les principals la soja, altres cereals i els derivats; mineral de ferro i combustible.[15] Si el transport fluvial per aquesta hidrovia movia 700.000 tones de mercaderies l'any 1988, el 2015 ja superava els 21,5 milions de tones, en un trajecte que passa per dos-cents ports de càrrega i de passatgers.[16][14]
El govern de la hidrovia recau en el Comitè Intergovernamental de la Hidrovia Paraguay-Paraná (CIH), creat el 1989 i es regeix per l'Acord de Transport Fluvial de la Hidrovia o Acord de Santa Cruz de la Sierra, signat el 1992. Tots cinc països de la conca de la Plata en són membres.[17]
Preses de Yacyretá i Itaipú
La presa de Yacyretá compta amb una resclosa que permet remuntar el riu i completar el trajecte Corrientes - Ituazingó - Posadas / Encarnación - Puerto Iguazú / Ciudad del Este / Foz do Iguaçu (uns 600 km de longitud). La navegabilitat està restringida a embarcacions de poc calat, ja que la profunditat de les aigües té mínims de 1,80 metres.[18]
Gràcies a la construcció de diferents rescloses, el riu Paraná és navegable també des de la presa d'Itaipú fins al seu naixent i també ho són part dels seus afluents. És el cas del riu Tietê, que rega la ciutat de São Paulo i que acumula 863 km navegables des de Mogi das Cruzes fins la desembocadura al Paraná. En total, aquesta hidrovia té una llargada de 2.400 quilòmetres.[20][21]
Explotació dels recursos
Algunes espècies de peix (com p. ex. el surubí i Prochilodus lineatus) són explotades massivament per a consum intern i exportació, dotant de recursos als pescadors locals.[22]
La construcció d'enormes preses hidroelèctriques al llarg del riu ha suposat un gran impacte econòmic. La presa d'Itaipú (Brasil-Paraguai) i la de Yacyretá (Argentina-Paraguai) han convertit la nació guaraní en el major exportador d'electricitat d'origen hidroelèctric i el major productor d'electricitat per cápita del món.[23]
Ponts sobre el Paraná
En el seu curs per territori argentí, el Paraná es pot creuar pels següents ponts (enumerats de nord a sud):
També existeixen converses entre els governs argentí i uruguaià per tal de construir un pont o túnels a l'estuari del Riu de La Plata.[28][29][30]
Ponts sobre el riu Paraná
Pont Internacional de l'Amistat
Pont Internacional San Roque González de Santa Cruz
Pont General Manuel Belgrano
Pont Nuestra Señora del Rosario
Disputes territorials
La conca del Paraná vertebra els dos pols econòmics més importants de l'Amèrica del Sud, l'estat de São Paulo i l'eix Santa Fé - Rosario - Buenos Aires. El seu valor estratègic va convertir el riu en escenari de diverses disputes territorials, primer entre els dos regnes ibèrics i, després, entre les colònies emancipades. També hi va haver intents d'invasió per part d'Anglaterra i França.[31]
↑«Hidrovía Paraná- Paraguay» (en castellà). portal oficial del Estado argentino, 13-07-2020. Arxivat de l'original el 2021-11-05. [Consulta: 5 novembre 2021].
↑Avogradini, Fernando. «Hidrovía Paraná - Paraguay» (pdf) (en castellà). Gobierno de la Provincia de Santa Fe. Arxivat de l'original el 2021-03-02. [Consulta: 8 novembre 2021].
↑«Hidrovia Tietê-Paraná» (en portuguès brasiler). Governo do Estado de São Paulo. Arxivat de l'original el 30/06/2017. [Consulta: 8 novembre 2021].
