Làpida a la tomba d'Annie fischer i Aladar Toth, al Cementiri de Farkasrét, Budapest.
Fou l'esposa del musicòleg Aládar Tóth (1898-1968), amb qui es va casar l'any 1937.[3] Ambdós va ser enterrats a la mateixa tomba, a Budapest.
El 1940 Annie Fischer va fugir de la persecució nazi i es va refugiar amb el seu espòs a Suècia, tornant a Budapest en 1946, on va morir en 1995.[4]
El 1965 va ser nomenada docent honoraria de l'Acadèmia Musical de Budapest.
Dins de la seva àmplia discografia, es troba la versió integral de les 32 sonates de Beethoven, sent una de les poques pianistes que ha encarat aquesta tasca. Aquest projecte el va concloure en 17 anys, finalitzant el 1977. No va permetre que aquests registres sortissin al mercat comercial durant la seva vida.[5]
Sviatoslav Richter va escriure sobre ella: “Annie Fischer és una gran artista, amb un esperit de grandesa i genuïna profunditat en les seves interpretacions”.[6] L'any 1959 va gravar diverses obres al costat del director Wolfgang Sawallisch.
En els seus registres discogràfics s'evidencia no solament el seu gran virtuosisme sinó també el sentit romàntic de les seves execucions. Aquestes obres van ser enregistrades gairebé totes en concerts en viu. Les seves interpretacions estaven centrades en Mozart i Beethoven, però també va enregistrar Schubert, Chopin, Liszt, Brahms, Schumann, com també compositors hongaresos més contemporanis: Bartók, Kodály i el que fos el seu mestre, Dohnányi.
Fischer va tocar en la majoria de les sales prestigioses d'Europa, i també al Canadà, Japó, Xina, Austràlia i els Estats Units, on va debutar el 1961 al Carnegie Hall de Nova York, dirigida per George Szell amb l'Orquestra de Cleveland.[7] També és molt recordada per la seva aparició de 1982 en el Carnegie Hall. Va participar a més als festivals musicals d'Edimburg, Països Baixos i Praga.
Va obtenir tres vegades el premi “Kossuth” d'Hongria, per la seva rellevància en el camp artístic.
Admirada també per Otto Klemperer i Maurizio Pollini, va destacar en interpretacions de Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven, Johannes Brahms, Franz Schubert i Robert Schumann, així com de Béla Bartók.
La crítica especialitzada va destacar, a més de la seva tècnica, la seva forma d'estendre els ritmes més enllà dels seus límits naturals i la intensitat de les seves interpretacions.[8] També s'ha destacat que tenia una gran personalitat en l'execució, elevats valors interpretatius i una tècnica colossal; que recorda en certa forma a la pianista argentina Martha Argerich.[5]
Discografia
Els seus enregistraments han estat publicades pels segells BBC Records, Doremi, EMI Classics, Hungaroton, Orfeu, Palexa, Q Disc, Urania, Melodiya i ICA Classics.
