Mozarts letzte Tage ("Últims dies de Mozart") de Hermann von Kaulbach (1873).
Antonio Salieri és el músic més destacat de la cort de l'emperador Josep II d'Àustria. Entregat completament a la música, li promet a Déu humilitat i castedat si, a canvi, manté els seus dots musicals d'excepció. Durant algun temps creu que el seu vot ha estat escoltat però, l'arribada a la cort d'un jove anomenat Wolfgang Amadeus Mozart, el relega a un segon pla. Irritat per la pèrdua de protagonisme, farà tot el possible per a arruïnar la carrera del jove músic. Mentrestant, Mozart sorprèn a tots amb els seus excepcionals dots musicals i les seves capritxoses excentricitats.[2]
Crítica
L'adaptació cinematogràfica de la seva obra feta pel mateix Peter Shaffer, juga amb dos trumfos. El primer és el de contar el drama sencer des del punt de vista de Salieri, com una confessió d'un pobre suïcida embogit a un jove capellà en un manicomi de Viena. Tal estratagema suavitza, encara que no justifica, les moltes llicències amb la veritat històrica -i la presumpció que Salieri va enverinar Mozart no és la menor- perquè, finalment és un boig qui parla. I li val a la pel·lícula la seva millor escena, aquella en la qual Mozart, en el seu llit de mort, dicta febrilment les notes del seu Rèquiem al seu mortal enemic.
El segon trumfo, és la música, utilitzada amb profusió, gust i intel·ligència, i que cobra a la pantalla una força que mai podria tenir en l'escena. I no únicament perquè permeti una sumptuosa reconstrucció de representacions de El rapte en el serrall, Les noces de Fígaro, Don Giovanni i La flauta màgica, sinó perquè la música s'erigeix en instrument dramàtic -les injúries de Mozart a Salieri són musicals i constitueix la més contundent prova de convicció del geni mozartià.[3]-
