Alguaire és una vila i municipi de la comarca del Segrià als països catalans.[1] Se situa al peu d'un penyal sobre el qual s'alçava lo Castell. El municipi té 3.040 habitants.
Lo nucli del poble consta de 2662 habitants. Lo disseminat d'Alguaire és de 257 persones, de les quals la majoria habiten les urbanitzacions de Tabac o Pinyana.
Geografia
Llista de topònims d'Alguaire (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
A l'oest hi ha una serra que continua fins al Sas d'Alfarràs, mentre que a l'est s'hi poden trobar múltiples camps de cultiu, travessant lo canal de Pinyana. Darrere lo penyal hi ha un gran secà on es va edificar l'aeroport Lleida-Alguaire.
Es troba a 15 km al nord de Lleida. A 5 km de Rosselló, a 7 km d'Almenar, a 4 de Vilanova de Segrià i La portella, a 7 km de Torrefarrera, a 12 d'Almacelles, a 6 d'Aubesa i a més d'1 km de la colònia de la Mata de Pinyana.
Economia
La seua economia se sosté principalment en l'agricultura i ramaderia, tot i que va reduint-se generacionalment. El seu terme municipal acull l'Aeroport de Lleida-Alguaire.
Demografia
Evolució demogràfica
1497 f
1515 f
1553 f
1717
1787
1857
1877
1887
1900
1910
102
115
127
161
1.215
2.127
2.165
2.161
2.346
2.397
1920
1930
1940
1950
1960
1970
1981
1990
1992
1994
2.468
2.390
2.472
2.565
2.522
2.782
2.844
2.872
2.856
2.856
1996
1998
2000
2002
2004
2006
2008
2010
2012
2014
2.825
2.824
2.807
2.844
2.928
3.088
3.129
3.140
3.105
3.093
2016
2018
2020
2022
2024
2026
2028
2030
2032
2034
3.006
2.937
3.029
3.040
2.986
-
-
-
-
-
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)
Història
Hi ha diverses troballes en múltiples indrets del terme que daten de l'època preromana, com los jaciments de Tabac, lo Merli, Ratera, lo Coscollar, Alcanissella, les Roques de Vimpèlec i de la calçada del Pedrís fins a Corregó, entre les quals es destaca la ceràmica ibèrica de Tabac.
Lo poblament perdurà en època romana, quan esdevingué una fortalesa ilergeta contra la invasió cartaginesa i romana, i fou un punt estratègic en la lluita de Sertori contra Roma (73-72 aC). Esdevingué després un bastió auxiliar dels generals pompeians Afrani i Petreus, oposats a Cèsar a la batalla del Segre. Hi ha també troballes d’època romana (columna estriada del Baix Imperi, monedes...) i visigòtiques. De l’edat mitjana cal destacar la necròpolis de Les Roques de So Roig, situada prop de Les Roques de Vimpela. També cal esmentar lo Pou de Gel, dels segles XVI i XVII.
Alguaire va ser reconquerit per Ermengol VI d’Urgell el 1145-1147. Tot i que la primera esmenció a la vila va ser pels voltants del 900. La seua conquesta no va ser fàcil ja que el seu castell era una autèntica suda com les de Larida (Lleida), Madínat Balaghí (Balaguer) o Castelló de Farfanya. Es va poblar inicialment amb 40 famílies. El 1149 Ramon Berenguer IV inicia les donacions d’Algoire/Alguareda i son terme a l’Orde de l’hospital de Jerusalem, fins que el 1186 Alfons lo Cast permutà uns terrenys a canvi del seu castell. D'ençà, Alguaire fou lo cap d’una gran comanda santjoanista. Lo 1250 s'hi fundà el convent hospitaler les restes del qual encara es poden veure i estan en procés d’excavació arqueològica. Lo 1319 amb l’annexió de la comanda al Gran Priorat de Catalunya, es creà la baronia d’Alguaire, d'extensió semblant a la dels actuals termes d’Alguaire, Vilanova de Segrià i La Portella.
La guerra dels segadors el 1640 va representar un cop dur per al monestir, les monges del qual van haver d’anar a viure a Lleida i després a Barcelona. Lo 1651 van tornar a Alguaire fins que el 1699 es van traslladar definitivament a Barcelona, i d’allí van anar passant de monestir en monestir fins que es va tancar Valldoreix lo 2007 per falta de vocacions.
La baronia es mantingué fins a la fi de l’antic règim (quan es van extingir les senyories el 1833). Durant la invasió borbònica es va destruir força i en pocs anys se'n van perdre tot tipus de riqueses artístiques. El 1774 encara en quedava en peu l'església.
Mentrestant, la vila anà prosperant, tot i que foren freqüents les qüestions derivades dels problemes dels regadius amb la ciutat de Lleida. Des del regnat de Ferran II el Catòlic, la vila era governada en règim de paeria, amb paers, regidors, síndic i un consell general; los caps de casa eren obligats a reparar les muralles i a fer guaites en cas de perill, com s’esdevingué durant la difícil etapa del bandolerisme, que incidí negativament a la vila i arribà a despoblar alguns llocs, com Tabac i Ratera. Entre los bandolers més famosos de la contrada trobem lo llegendari Macot, lo Barber d’Almenar, lo Lletuga, lo Noi de Montellà o lo Mal Flari. També hi van haver certs conflictes amb Almenar. El segle XVIII Alguaire prosperà molt agrícolament i ramadera. Lo 1901 l’empresa Serra i cia. creà una fàbrica de filatures que el 1921 absorbí la també barcelonina Fàbriques de L. Mata i Pons i que donà origen a la colònia tèxtil i la colònia de la Mata de Pinyana, prop del canal de Pinyana (arribà a tenir un primer lloc en el sector tèxtil segrianenc, però la forta crisi del sector en motivà el tancament el 1979); resta el barri com a nucli habitat. També hi havia al començament del segle XX dos molins de farina, dues premses d’oli i una fàbrica de plomes metàl·liques. Durant la guerra civil espanyola, els republicans bombardejaren l’església d’Alguaire, fent desaparèixer mitja parròquia i el seu campanar. Modernament les indústries més destacades pertanyen als sectors alimentari o de la construcció.
Monuments
Plànol del monestir lo 1647
Lo Monestir Hospitaler d'Alguaire. Suda andalusí convertida en monestir de l'orde de l'hospital de Sant Joan de Jerusalem. Només se'n conserven vestigis de la muralla, d'una torre quadrada i de l'antiga església de Santa Maria, a on s'hi fan activitats arqueològiques en un jaciment a càrrec de la Universitat de Barcelona. Comunament anomenat ''Castell d'Alguaire''
Sagrat Cor. Monument cristià construït a dalt de la serra l'any 1966.
