Va morir el 19 d'agost de 1954 a la ciutat de Borgo Valsugana (Trento).[5]
Vida política
Començà la seva carrera política com a diputat en el parlament austríac l'any 1911 en representació de la petita comunitat italiana en el si d'un gran imperi multinacional. Aquesta experiència li aportà una visió més global de la vida política, enriquint-lo amb una cultura més àmplia i més diversa, que li va servir per a fonamentar el seu ideal europeista.[4]
En esclatar la Primera Guerra Mundial fou nomenat responsable del Comitè dels Refugiats. En el desenvolupament del seu càrrec ajudà a milers d'exiliats de Trento, detinguts pel govern austríac per raons militars, a emigrar cap a l'interior del país. Després de l'annexió de Trento a Itàlia, al final de la guerra, participà, al costat del sacerdot Luigi Sturzo, Alberto Marvelli i diversos laics i polítics, en la creació del Partit Popular Italià (PPI),[6] i que posteriorment fou anomenat Democràcia Cristiana. L'any 1921 fou elegit diputat per Trento, i presidí el grup parlamentari del PPI al Parlament. Fins a l'arribada de Benito Mussolini al poder l'any 1922, ocupà un paper important en la vida política italiana.
En la seva qualitat d'opositor és acusat d'activitats antifeixistes, per la qual cosa és detingut i condemnat a quatre anys de presó.[6] A pesar del seu alliberament, queda sota vigilància fins a la caiguda de Mussolini, ocupant un lloc d'auxiliar a la Biblioteca del Vaticà.[7]
Juntament amb Robert Schuman i Konrad Adenauer realitza grans esforços en les primeres etapes de la construcció d'Europa. Entre èxits i fracassos, neix entre ells una unió, una solidaritat i una estima profundes. Alcide De Gasperi consagrarà els últims anys de la seva carrera a l'edificació de la construcció europea.[9][10] Dimitit pel seu propi partit l'any 1953, poc abans de la seva mort, es converteix en el primer president de l'Assemblea parlamentària de la CECA. L'any 1952 havia estat guardonat amb el Premi Internacional Carlemany, concedit per la ciutat d'Aquisgrà, en reconeixement dels seus esforços en la unitat d'Europa.[11]
«
Constituir aquesta solidaritat de la raó i del sentiment, de la fraternitat i de la justícia, i insuflar a la unitat europea l'esperit heroic de la llibertat i del sacrifici que han estat sempre el de la decisió en els grans moments de la història.
»
Procés de beatificació
Poc després de la seva mort començaren les tasques del procés de beatificació, promogudes per l'arxidiòcesi de Trento. La fase diocesana s'inicià el 1993 i fou proclamat servent de Déu.[2]
En la cultura popular
La figura de De Gasperi (interpretat per Luigi Vannucchi) és la protagonista de la pel·lícula neorealista dirigida per Roberto RosselliniAnno uno (1974), en la qual es fa una reconstrucció del període històric en què es van desenvolupar les operacions del Comitè d'Alliberament Nacional a Roma.[12]
A la pel·lícula Il delitto Matteotti (1973), de Florestano Vancini, és interpretat per Ezio Marano.[13]
També és protagonista de la ficció De Gasperi, l'uomo della speranza (2005), rodada per la directora Liliana Cavani i emesa en dues parts a Rai 1.[14]
