L'àrab clàssic, també anomenat àrab culte (àrab: العربية الفصحى, al-ʿarabiyya al-fuṣḥà) i àrab alcorànic, és una varietat de l'idioma àrab. L'àrab clàssic és la forma de la llengua àrab utilitzada en els texts omeies i abbàssides (segles VII a IX). Està basat en els dialectes medievals de les tribus àrabs. L'àrab estàndard modern és descendent directe de l'idioma usat modernament en el món àrab, en l'escriptura i l'idioma formal parlat, per exemple, en discursos i transmissions radiofòniques.[1][2] Mentre que l'estilística i el lèxic de l'àrab estàndard modern és diferent de l'àrab clàssic, la morfologia i la sintaxi s'han mantingut bàsicament sense alteracions.[3] Els dialectes vernaculars, però, han canviat més dràsticament. En el món àrab, es fa poca distinció entre l'àrab clàssic i l'estàndard modern, i en àrab ambdues són anomenades al-fusha (الفصحى), que significa ‘eloqüent’.
Història
6è cap. de l'Alcorà en àrab clàssic.Versos de l'Alcorà en àrab clàssic.
L'origen de l'àrab clàssic es troba en les parts nord i central de la península Aràbiga i és diferent de les llengües de l'àrab antic del sud, les quals van ser parlades a la part sud de la península, al modern Iemen.[4] L'àrab clàssic és l'única llengua supervivent de les llengües de l'àrab antic del nord. La inscripció més antiga en àrab clàssic data del 328 dC i se la coneix com la inscripció de Namara. Va ser escrita en l'alfabet nabateu i trobada al sud de Síria a l'abril de 1901.[5]
Amb l'expansió de l'islam, l'àrab clàssic va esdevenir una llengua d'importància a escala internacional i de devoció religiosa, ja que és la llengua en què va ser revelat l'Alcorà.[6] La seva relació amb els dialectes moderns és similar a la relació entre el llatí i les llengües romàniques o entre l'idioma xinès mitjà i idioma xinès.
Ús
En àrab, sol anomenar-se al-lugha al-arabiyya al-fusha, ‘la llengua àrab més eloqüent’ (àrab: اللغة العربية الفصحى, al-luḡa al-ʿarabiyya al-fuṣḥà). Està basat en les modalitats parlada i literària en ús a la regió del Hijaz al segle vii. Està fixada originalment per l'Alcorà i la poesia àrab preislàmica.[7]
Paral·lelament a l'ús literari i oficial de l'àrab clàssic, s'han desenvolupat diferents modalitats d'àrab dialectal o àrab parlat que han conviscut amb el clàssic en situació de diglòssia. Hi ha discussió sobre si aquestes varietats dialectals procedeixen d'una transformació de l'àrab clàssic o si cal buscar-ne l'origen directament en dialectes preislàmics.
A partir del segle xix, l'àrab clàssic ha donat lloc a una subvarietat que, de vegades, rep el nom d'àrab culte modern, àrab literal modern o àrab estàndard.
Morfologia
L'àrab clàssic pertany a la família de llengües semítiques i, per tant, guarda nombroses similituds en pronunciació i conjugació amb idiomes com l'hebreu, arameu, accadi i amhàric. El seu ús de vocals per a modificar un grup base de consonants és similar a l'hebreu bíblic.
Per exemple:
k a t a b a, ell va escriure
ya kt u b u, ell escriu
ma kt ū b un, escrit (paraules)
k i t ā b un, llibre
k u t u b un, llibres
k i t ā b atun, escriptura
k i t ā b atun, escriptures (plural femení)
ma kt a b un, oficina, escriptori
ma kt a b atun, biblioteca
k ā t i b un, escriptor
k ā t i b ūna, escriptors (plural masculí)
k u tt ā b un, escriptors (plural intern)
mi kt ā b un, màquina d'escriure
Escriptura
L'àrab pertany a la família de llengües semítiques, una família lingüística originària d'Orient Mitjà, a la qual també pertanyen l'hebreu i l'arameu. Cal destacar que l'escriptura de l'àrab, coneguda com a alfabet àrab, deriva molt directament de l'alfabet arameu. Cap d'aquests dos alfabets sol transcriure usualment les vocals breus (encara que sí que transcriu algunes de llargues). L'àrab clàssic, i en particular per a la compilació de l'Alcorà, va desenvolupar marques especials de puntuació per assenyalar les vocals breus, indicades sobre les línies mitjançant una puntuació especial. L'àrab s'escriu de dreta a esquerra.
↑A New Reading of the Namārah Inscription, James A. Bellamy, 1985, issu du Journal of the American Oriental Society, volume 105, issue 1, pages=31 to 51, published by American Oriental Society, url: https://www.jstor.org/stable/601538
