Èter

Tipus	divinitat protògena
Context
Mitologia	religió de l'antiga Roma i Religió a l'antiga Grècia
Dades
Gènere	masculí
Residència	Atmosfera
Família
Cònjuge	Hèmera, Gaia, Aitre
Mare	Nix
Pare	Èreb
Fills	Gaia, Thalassa i Úranos
Germans	Hèmera
Domini	Déu de la llum i l'aire

Èter, (en grec antic Αἰθήρ, Aizer), segons la mitologia grega, és la personificació del cel superior, on la llum és més pura que la part del cel més propera a la terra. Hesíode el considera una divinitat primordial, fill d'Èreb i de Nix (l'obscuritat i la nit), i germà d'Hèmera (la llum del dia).

Segons altres tradicions Éter, després d'unir-se al Dia, va engendrar la Terra, el Cel i el Mar, i també un cert nombre d'elements abstractes, com ara la Pena, la Ira, la Mentida, i també als ciclops i titans Oceà, Temis, Tàrtar, Briareu, Gigues, Estèropes, Atles, Hiperió, Saturn, Ops, Moneta, Dione i les tres Fúries. En aquesta llista, transmesa per Higini, es reconeixen elements trets del mite d'Urà. Ciceró considera Èter pare de Júpiter i de Caelus, és a dir Urà, i avi del Sol.^[1]

Representava també el fluid intangible que ocupa tot l'espai entre els astres. El nom s'empra també poèticament per designar l'aire.

• Jordi Parramon i Blasco: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 86.

• Akaixà
• Prana