El nom està compost pel mot xuan玄, que apareix en el primer capítol del Daodejing, i que es pot traduir per 'negre, fosc, misteriós, profund, recòndit, arcà', i per xue学, traduïble per 'estudiar, aprendre, aprenentatge'. En l'ús modern del xinès estàndard, xuanxue pot significar tant 'neotaoisme' com 'budisme', 'metafísica', 'espiritualitat' o 'mística'.
Història
La dinastia Han, que va durar quatre segles, va garantir una estabilitat econòmica, política i cultural que va afavorir el confucianisme. Quan va caure aquesta dinastia, però, va començar una època d'inestabilitat que va fer sorgir unes actituds més individualistes, les quals van propiciar un ressorgiment del taoisme així com l'arrelament del budisme, que va arribar des de l'Índia. Alhora, el taoisme popular va començar a "contaminar" el taoisme intel·lectual.[2]
Els comentaristes dels textos taoistes d'aquesta època van desenvolupar alguns dels conceptes taoistes ja establerts, però sovint amb un discurs encara més críptic, com per exemple Guo Xiang († 312) i Xiang Xiu (221-300). Alguns d'aquests pensadors van debatre amb els budistes, i d'aquest debat va sorgir la versió xinesa del budisme (o budisme Chan).[2]
L'actitud d'esperit lliure i d'espontaneïtat propi d'aquesta escola, que contrastava amb el rigor dels confucianistes, també va destacar en la poesia de l'època.[2] Els anomenats 'Set Savis de l'Arbreda de Bambú' en són una representació idealitzada.
Referències
↑Bassa i Marín, Ramon. Educació, ideologia i llibres a la Xina antiga. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2012. ISBN 9788447536061.
↑ 2,02,12,22,3Séan Golden, Introducció al pensament xinès, ApuntsUAB