De jove va participar en els moviments pacifistes i d'objecció de consciència, fenomen sobre el qual ha publicat diversos llibres i estudis, el primer dels quals l'any 1988, La Objeción de Conciencia, motivacions historia y legislación actual, i Guía práctica del objetor.[6]
Des de l'any 1991 s'ha vist implicat en la confusió entre la seva persona i el periodista llavors també expert en temàtiques de defensa i interior, Xavier Tejedor Rius, quatre anys més jove, i que escrivia dels mateixos temes, el qual va decidir invertir l'ordre dels seus cognoms i no signar més amb el cognom patern Tejedor.[7][8]
De l'any 1989 a 1995 col·laborà amb el Centro de Investigación para la Paz (CIP), amb seu a Madrid, participant en diversos capítols en l'anuari sobre pau i conflictes que publicava el CIP, i participà activament en el debat polític i social sobre el servei militar obligatori que acabaria desapareixent l'any 2001.[9]
Com a analista s'implicà en articles contra la Guerra del Golf, en favor d'una intervenció internacional a Bòsnia, la creació d'un Tribunal Internacional a les guerres de l'antiga Iugoslàvia, i participà en el projecte humanitari de solidaritat de Barcelona amb Bòsnia, Districte11, impulsat per Pasqual Maragall.[10]
Sobre els conflictes dels Balcans i dels països àrabs i islàmics publicà nombrosos reportatges d'anàlisi i fotogràfics. Posteriorment, va fer un seguiment des de diversos diaris de l'evolució de la Primavera Àrab i l'Estat Islàmic. Sent el fet migratori una de les altres temàtiques sobre les quals ha publicat diversos llibres, defensant la regularització d'immigrants sense papers i criticant la Llei d'Estrangeria i els Centres d'Internament d'Estrangers.
Xavier Rius Sant fotografiant uns manifestants
També ha fet un seguiment de la ultradreta i els grups neonazis a l'Estat espanyol, publicant l'any 2011 el llibre Xenofòbia a Catalunya, centrat en l'auge electoral del partit xenòfob Plataforma per Catalunya a les eleccions municipals de maig de 2011.[6] Arran d'això, patí reiterades amenaces a les xarxes socials i, l'any 2012, el president del partit, Josep Anglada, interposà contra ell diverses querelles criminals i denúncies, que foren arxivades o desestimades per l'Audiència Provincial de Barcelona. També ha estat objecte de pintades amenaçadores per part de grups neonazis. El novembre de 2021 va ser objecte d'amenaces de mort[11] després de la seva intervenció al programa Equipo de Investagación de La Sexta, que va motivar una alerta de Safety Journalist Plataform,[12][13] i també de la Plataforma del Consell d'Europa[14] que vetlla per la seguretat dels periodistes.[15]
L'any 2012 va publicar la novel·la Amor a la Carta,[16] però els anys posteriors ha seguit publicant llibres d'investigació sobre l'extrema dreta com Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox l'any 2022 i Vox: el retorno de los ultras que nunca se fueron l'any 2023.[17]
Llibres
Rius, Xavier. La objeción de conciencia: motivaciones, historia y legislación actual; contiene la guía práctica del objetor, 1988. ISBN 978-84-85351-83-1.
Rius Sant, Xavier. Servei Militar i Objecció de Conciència. Barcanova, 1993, p. 128. ISBN 9788475338972.
Rius Sant, Xavier. El libro de la inmigración en España. 1. ed. Córdoba: Almuzara, 2007. ISBN 978-84-96710-63-4.
Rius Sant, Xavier. A vista de pájaro. 1ª ed., p. 124.
Rius Sant, Xavier. Xenofòbia a Catalunya. 1. ed. Barcelona: Edicions de 1984, 2011. ISBN 978-84-92440-69-6.[18]
Rius Sant, Xavier. Amor a la carta. RAIMA EDICIONS, 2012, p. 176. ISBN 9788496700246.[15]
Rius Sant, Xavier. Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox. Pòrtic Edicions, 12 gener 2022, p. 296. ISBN 9788498095135.[19]
Rius Sant, Xavier. Vox: el retorno de los ultras que nunca se fueron. Madrid: Akal, 2023. ISBN 978-84-460-5307-1.
