Working Girl és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Mike Nichols, estrenada el 1988. La pel·lícula inclou una destacada seqüència d'obertura en la qual treballadors es dirigeixen a Manhattan en el Ferry de Staten Island acompanyats per la cançó de Carly Simon, "Let the River Run", per la qual va rebre l'Oscar a la millor cançó. La pel·lícula va ser un èxit de taquilla, amb uns guanys mundials de 103 milions de dòlars.
Argument
Tess McGill (Melanie Griffith) és una secretària amb la pruïja de formar-se i prosperar en la vida. S'incorpora a una nova empresa com a secretària de Katherine Parker (Sigourney Weaver), una directora molt superficial. Quan aquesta se'n va de vacances, Tess ha d'ocupar-se dels assumptes en curs. Buscant documents en el despatx de Katherine, Tess descobreix que la seva cap està preparant un important pla de negoci basat en un informe que ella havia preparat i que segons li havia manifestat Katherine no tenia cap interès.[1]
Melanie Griffith interpreta el paper principal de Tess McGill. Foto de 1990.
El rodatge ha començat el febrer de 1988 i s'ha desenvolupat a Nova York.
Una sèrie de televisió Working Girl, spin-off de la pel·lícula, va ser dirigida per Matthew Diamond el 1990.
Abans que els papers no fossin assignats a Sigourney Weaver i Melanie Griffith, la producció va pensar en Michelle Pfeiffer i Meryl Streep per interpretar Tess i Katharine.
La pel·lícula marca l'inici en el cinema de David Duchovny. Se'l pot veure, amagat en el bany, en la festa d'aniversari de Tess.
Abans d'actuar a Working Girl , Olympia Dukakis i Amy Aquino havien rodat juntes sota la direcció de Norman Jewison a Moonstruck (1987).
En la seva primera trobada amb Jack Trainer, Tess McGill li dirà la cèlebre frase "Un cap per als negocis, un cos per al pecat."
Working Girl és una de les rares pel·lícules americanes de l'època que tracta de la feina i la carrera professional de les dones[2] Per usurpar un lloc superior al seu, la secretària Tess McGill utilitza nombroses vegades la roba de Katharine Parker, canvia la seva aparença així com la seva manera de parlar.[3][4]
La pel·lícula descriu d'aquesta manera la importància que la societat dona als codis del vestuari i a l'aparença. Gail Ching-Liang Low utilitza el terme de travestisme cultural per descriure portar roba que no pertany a les seves funcions i al seu rang social[4]
