Villalbí fou la marca de la primera motocicleta construïda íntegrament als Països Catalans. Fou obra de Miquel Villalbí, qui el 1903 en creà el primer prototipus a Barcelona[1] i, un cop l'hagué sotmès a una sèrie de proves amb resultat positiu, en fabricà cinc unitats més que vengué al preu de 1.200 pessetes.[2]
Miquel Villalbí, mecànic barceloní de motocicletes i bicicletes amb taller al número 27 del Passeig de Colom,[4] construí la seva motocicleta de forma totalment artesanal. A l'hora de fer-ho, s'hagué d'espavilar tot sol, ja que aleshores la indústria auxiliar era totalment inexistent: tant el carburador com el quadre, la instal·lació elèctrica i fins i tot les cobertes de les rodes, els va haver de fabricar del no-res. Fou per això que necessità prop dos anys per a completar la seva obra.[5]
A causa de la dificultat de la fabricació, Villalbí, un perfeccionista, abandonà el projecte i passà a dedicar-se a la distribució de marques estrangeres,[2] especialment les Decauville franceses, i a les reparacions. Miquel Villalbí es va morir el març de 1952. El seu fill Rossend conservà una de les motocicletes fetes pel seu pare[4] i la cedí al mNACTEC, on es pot admirar actualment.
Característiques
Els comandaments de la moto anaven repartits entre el dipòsit de combustible i el manillar: a la part superior del dipòsit hi havia tres palanques, una per a regular l'avenç (guspira), una altra per al gas (accelerador) i l'altra per a l'aire. Al manillar hi havia el comandament del descompressor i un sistema de contacte que funcionava en girar el puny, molt semblant als comandaments de gas actuals.[2]
La transmissió era per corretja trapezoïdal, sense canvi de marxes, i disposava també de pedals auxiliars per tal de poder-se'n servir a les pujades costerudes.[5]
Les característiques del motor eren les següents:[5]
Carburador amb comandaments separats per al gas i l'aire, sense dispositiu especial d'engegada ni de regulació automàtica de la mescla
La Villalbí, exposada al mNACTEC
Com a curiositat, a la pipa de la direcció hi havia una placa metàl·lica daurada amb el nom i el símbol de la marca, un griu -símbol que algun cop ha estat interpretat erròniament com un lleó.[4]
Referències
↑Herreros 1998: «Relación de las principales marcas» p. 318
↑Orengo, Joan Carles; Herreros, Francisco. «Villalbí». A: Soler, Cristina (coord.). La moto catalana. 1905-2010, Història d'una indústria capdavantera (Guia de l'exposició del Museu de la Moto de Barcelona). Bassella: Fundació Museu de la Moto Mario Soler, agost 2011, p. 10. D.L. B 29846-2011.
↑ 4,04,14,2Herreros, Francisco «Villalbi, o cuando el león intentó echar sus garras» (en castellà). SOLO MOTO Treinta. Alesport S.A. [Barcelona], núm. 66, 8-1988, p. 98-101.
