VHS-C és el format compacte de cinta VHS presentat el 1982 i utilitzat principalment en videocà mera s compactes per al mercat domèstic. El format està basat en la mateixa cinta magnètica que s'usa en el VHS i pot reproduir-se en una magnetoscopi VHS està ndard mitjançant un adaptador. Encara que bastant barat, el format està prà cticament obsolet fins i tot com un està ndard domèstic i ha estat substituït en el mercat per formats digitals de vÃdeo, que ofereixen menors mides de casset i millor qualitat d'imatge.[ 1]
La cinta magnètica en cassets VHS-C s'enrotlla sobre un rodet principal i fa servir una mena de roda d'engranatge que fa avançar la cinta. També pot ser moguda a mà , igual que el rodet. Aquest desenvolupament obstaculitzar les vendes del sistema Betamax en certa manera, pel fet que la geometria del casset Betamax feia impossible un desenvolupament semblant.[ 2]
Comparació de mida entre el format VHS original, el VHS-C i el més recent MiniDV . VHS-C va ser un dels formats pioners del mercat de videocà meres compactes, i es va llançar per competir amb el Video8 . Els cassets VHS-C eren més grans que els de Video8, però eren compatibles amb els reproductors VHS, cosa que va fer que l'elecció entre els dos no fos òbvia i va dividir el mercat. El VHS-C també va acabar expulsant les videocà meres VHS de mida està ndard del mercat. Més tard es va llançar una versió d'alta qualitat del VHS-C, basada en el S-VHS i coneguda com a S-VHS-C , que va competir contra el Hi8 , la versió d'alta qualitat del Video8. L'arribada al mercat de videocà meres S-VHS-C barates va portar a la inclusió en moltes gravadores de vÃdeo modernes d'una caracterÃstica anomenada SQPB ( SuperVHS Quasi-Playback ), però no va suposar un impacte significatiu en el mercat pel fet que l'arribada del MiniDV com a està ndard domèstic va posar a disposició del gran públic el vÃdeo digital de baix cost i qualitat similar a la televisió, tornant prà cticament obsoletes a les videocà meres analògiques.[ 2]
Cassettes VHS-C Pel que fa al Video8, VHS-C ofereix una qualitat de vÃdeo lleugerament menor i un temps de gravació menor (la major part dels cassets VHS-C venuts tenen capacitat per a 30 minuts de vÃdeo, davant els 120 minuts per a una cinta de Hi8 gravada en analògic). S-VHS-C teòricament compensa la menor qualitat d'imatge, però els mitjans de gravació són molt més difÃcils de trobar que les pròpies cà meres. Per això, algunes unitats S-VHS-C suporten el format S-VHS ET , que permet registrar un senyal S-VHS en una cinta VHS d'alta qualitat.
Encara que el Video8 es va estendre amb una versió digital, el Digital8 , és extremadament improbable que la variant digital del VHS, el D-VHS , arribi a ser adaptada a un format compacte, pel fet que la indústria de videocà meres domèstiques (i en particular l'inventor del VHS i el seu principal defensor, JVC ) ha adoptat com formats majoritaris el MiniDV i format petit (8 cm) de DVD s gravables. No obstant això, JVC encara té disponibles algunes videocà meres VHS-C i S-VHS-C a preus molt baixos, romanent les cintes disponibles a un preu relativament baix.[ 1]
Bibliografia
