Els exèrcits francesos van resultar victoriosos en la campanya de 1800, sobretot en Marengo,[8]Höchstadt[9] i Hohenlinden,[9] el que va permetre emprendre negociacions amb Àustria que van produir el tractat de Lunéville, el 9 de febrer de 1801,[10] entre el Sacre Imperi Romà i França. Bonaparte ja havia sotmès el nord d'Itàlia, i el rei Carles IV d'Espanya volia salvaguardar els drets dels seus parents de la Casa d'Àustria amb un territori a Itàlia, encara que per això hagués de sacrificar el territori de Louisiana. Aquest territori, cedit per França a Espanya en el tractat de Fontainebleau (1762),[11] estava en l'interès de Bonaparte i les mateixes autoritats espanyoles estaven interessades en la seva cessió a França, en la creença que la fortalesa militar francesa convertiria a Louisiana en un territori entre Espanya i els Estats Units.
La república francesa posaria a disposició de Ferran I de Parma un territori de nova creació a la península italiana, sobre el qual tindria consideració de rei (no estava especificat quin territori, encara que suggeria la possibilitat que fos Toscana o les legacions de Ferrara, Bolonya i Romanya).
Un mes després de la presa de possessió de l'infant, Espanya faria lliurament a França de 6 navilis de guerra de 74 canons cada un.
L'acord seria portat en el més estricte secret, fins al punt que el mateix Manuel Godoy, favorit de Carles IV, no va tenir coneixement d'ell fins un mes després de la seva ratificació pel rei.[13]
Conseqüències
A finals de 1800 el ministre Urquijo seria cessat en el càrrec per les seves desavinences amb el clergat. L'aliança militar hispano-francesa de 1796 es veuria perllongada pels acords de Madrid[14] i d'Aranjuez[15] de principis de 1801, pels quals els exèrcits d'ambdós països pactaven la seva col·laboració contra Portugal i Gran Bretanya, respectivament.
El 18 de març de 1801 va ser signat l'acord definitiu en Aranjuez per Manuel Godoy i Luciano Bonaparte. Les condicions establertes en aquest nou tractat confirmaven les disposicions de l'anterior, ampliant:
Reconeixement de Lluís Francesc de Borbó-Parma com a rei de Toscana, amb el suport de França.
La part de l'illa d'Elba pertanyent a Toscana quedaria en poder de França, en compensació, el Principat de Piombino i els Presidis de Toscana serien cedits per França a Lluís I d'Etrúria, annexionats al nou territori.
En cas que faltés la successió a la família de l'infant Lluís, els drets al tron de Toscana serien per a la família reial espanyola.
Indemnització conjunta hispano-francesa al duc Ferran per la seva renúncia al ducat de Parma.
Aquest nou acord seria ratificat per Carles IV l'11 d'abril d'aquest mateix any. Encara que no va quedar recollit en el tractat, la delegació francesa es va comprometre que en el cas que França volgués desprendre de Louisiana, aquesta només podria ser reculada a Espanya i cap altre país.[13]
El 25 de maig de 1801 l'infant Lluís Francesc de Borbó-Parma va arribar a París, on va ser complimentat per Napoleó i Josefina; l'1 de juliol va sortir cap a Florència, capital de Toscana, on va prendre possessió com a rei recolzat per l'exèrcit francès sota el comandament del general Emmanuel de Grouchy. El nou regne rebria el nom de Regne d'Etrúria, en record de l'antic nom del territori en la geografia romana.[16]
El duc Ferran de Parma es va negar a acceptar les condicions de l'acord a la part fa a la seva renúncia al ducat, i en lloc de rebre la indemnització acordada en el tractat de 1801 va seguir en possessió del ducat, amb el beneplàcit del govern francès, fins a la seva mort ocorreguda l'any següent.[17]
Bonaparte va designar a Moreau de Saint-Mery com a administrador del ducat fins a la seva incorporació a França.
El 15 d'octubre de 1802 Carles IV va publicar a Barcelona una Reial Cèdula per la qual es feia efectiva la cessió de la Louisiana a França, disposant la retirada de les tropes espanyoles a la regió, a condició que els religiosos espanyols estarien autoritzats a seguir a la zona i els habitants de la colònia mantindrien la possessió dels seus Reial cèdula d'octubre 15, 1802 per a la cessió de Louisiana a França. La colònia romandria poc temps sota sobirania francesa, ja que l'any següent França vendre Louisiana als Estats Units,[18] incomplint la promesa feta a Espanya en les converses fetes al voltant del tractat de 1801.
Valoració
Des de la perspectiva històrica, el tractat va ser clarament favorable a França: en aquella època, el territori de la colònia espanyola de Louisiana, amb 50.000 habitants,[19] s'estenia des del golf de Mèxic, en l'actual estat nord-americà de Louisiana, fins a la frontera amb Canadà, abastant una superfície 100 vegades més gran que la de Toscana, a aquesta diferència vindria a sumar-se la pèrdua espanyola de Parma i el lliurament dels 6 navilis pactada en 1800. L'acord seria durament criticat per historiadors i contemporanis.[20][21][22]
Godoy creia que el desequilibri de l'intercanvi territorial proposat el 1800 a la inexperiència d'Urquijo, unida a l'excessiva admiració d'aquest al país francès, i al desig dels reis d'Espanya d'afavorir els seus fills (l'infant Lluís, proposat per rei d'Etrúria, era gendre dels reis, per les seves noces amb la filla d'aquests Maria Lluïsa). Pel que fa a la valoració dels territoris intercanviats, escriuria:
«
( Sobre Louisiana ) ... faltant-nos els mitjans per procurar-li un gran augment en proporció amb els altres dominis espanyols de les dues Amèriques, no rendint utilitat a la nostra hisenda ni buscant-hi el nostre comerç, i ocasionant grans despeses en diners i en soldats sense cap profit nostre, rebent en fi en canvi d'ella altres estats, la devolució de la colònia lluny de ser un sacrifici, pot tenir per guany .(...) Gairebé tot per fer, un principi de vida només en aquelles regions despoblades.
A la Toscana tot fet, el cultiu perfecte, la indústria florent, el seu comerç estès, el clima sa i deliciós, els costums benignes, la civilització a un alt grau, país ric en monuments i en prodigis de les arts, en precioses antiguitats, en magnífiques biblioteques i en acadèmies cèlebres; d'habitants prop d'un milió i mig, la renda de l'estat, si més no tres milions de pesos forts, sense cap deute, la seva superfície quadrada, sis mil cinc-centes milles.
↑José Gregorio Cayuela Fernández, José Ángel Gallego Palomares (2008), La Guerra de la Independencia: historia bélica, pueblo y nación en España, 1808-1814 , Universidad de Salamanca, p.55]
↑Manuel de Mendiburu en Diccionario histórico-biográfico del Perú, pag. 205: "...daba el Rey una importante provincia, varios de sus navíos y entraba en una guerra onerosa en cambio de un pequeño territorio de Italia".
↑El censor: Periódico político y literario, pag. 380: "Dícese que de resultas de un tratado ventajoso que hizo nuestro ministerio allá en San Ildefonso el año de 1800, tuvimos la gran fortuna de cambiar la provincia de la Luisiana nada menos que por el reyno de Etruria, sin otra adeala que dar seis navíos de línea par dessus le marché. Creyose entonces que los tales navíos iban allá para traerse embarcado el susodicho reyno; pero no sucedió así, porque desde entonces no hemos vuelto a ver ni reyno, ni navíos, ni Luisiana, ni Cristo que la fundó."