Teresa Calafell procedia d'una família anarquista i des del seu naixement es comunicava amb els seus pares, tots dos sords, en llengua de signes. Va estudiar art a l’Escola Massana, participava en el grup de mims Rodamón i ballava. La Teresa es va unir el 1967 a l'Equip d'Expressió Claca, que havia creat Joan Baixas amb un grup de dotze joves artistes.[1] A partir d'aquest, l'octubre de 1967 - professionalment l'agost de 1968 - van fundar conjuntament la companyia de teatre Putxinel·lis Claca, després Teatre de la Claca.
La Claca
La Claca va realitzar i interpretar gairebé trenta espectacles, alguns en col·laboració amb artistes d'altres disciplines com «Mori el Merma», amb el pintor Joan Miró, «Peixos abissals» amb Antonio Saura, Antoni Tàpies i Eduardo Chillida, o «Laberint» amb Roberto Matta. A part de representar a tot Catalunya i Espanya, la companyia va tenir una gran repercussió internacional. La Claca va actuar en seus com al Centre Georges Pompidou de París, el Riverside Studios de Londres, la Sydney Opera House a Austràlia, el Lincoln Center de Nova York o el Teatro di Porta Romana de Milà i països com Dublín, Dinamarca, Noruega, Suècia o Ginebra. A més, va participar en festivals com per exemple el Hong Kong Arts Festival, el Spoleto Festival de Charleston i el The Baltimore International Theater Festival als Estats Units, el Festival Mondial de Charleville-Mézièrs a França, el New Aspect Interational Arts Festival de Taiwan o la Mostra de Teatro Espanhol de Lisboa.
Els principals espectacles de La Claca són:
A tot arreu se’n fan de bolets, quan plou (1968). Versió lliure de "El cercle de guix" (dBertolt Brecht) de Xavier Romeu, amb música de J. M. Martí. Espectacle per a adults amb titelles de guant i actors.
Les Aventures de Pinotxo (1968). Versió lliure de l'obra de Carlo Collodi.
N'Espardenyeta (1969). Rondalla mallorquina, dramatúrgia de Jaume Vidal Alcover. Espectacle per a nens amb titelles de guant. Estrenat el 1969 al Teatre Romea.
No diguis molt bé del ruc fins que el tinguis conegut (1970). Òpera bufa d'improvisació multitudinària. Text i muntatge amb F. Bofill.
El conte de les aïgues (1970). Obra de Joan Baixas sense text, inspirada en una llegenda dels natius americans Pueblo. Espectacle per a nens amb una tècnica especial de titelles-objecte.
Breu record de Tirant lo Blanc (1971). Adaptació de Maria Aurèlia Capmany amb música de Clausells-Casals. Espectacle per a nens amb titelles de tija.
Calaix de sastre (1971). Espectacle per a adults amb una tècnica especial de titelles-objecte conformat dels números: No m'agraden els ninots, Les Botes, La Navalla, La Pilota, El Pallasso, Pintura, Strip-tease, Caixa de Sorpreses, etc.
Els tres plets de Pasqua Granada (1972). Adaptació de l'obra d'Enric Valor.
El Porc, l'Ovella i el Corb (1972). Diversos textos de Francesc Eixeminis.
La serp del riu, el tigre de la selva (1972). Adaptació de l'argument d'una òpera xinesa.
Xupinel·lilaca (1972).Col·laboració amb Dani Freixas.
En Martinet i la Pepeta (1972). Textos de Punch and Judy de Polichinelle i Karaguez traduïts per Xavier Romeu.
Malaltia misteriosa (1973). Textos de Punch and Judy de Polichinelle i Karaguez traduïts per Xavier Romeu.
La flor romanial (1974). Adaptació de la versió d'Antoni Maria Alcover per part de Joan Baixas. Espectacle per a nens amb titelles de guant.
El drac del Castell dels Moros (1974). Text de Joan Baixas. Espectacle per a nens amb titelles-objecte.
Nyaps, davant d'un mirall (1975). Obra de Joan Baixas sense text, amb els números: Teiatru, Manipulacions damunt d'una taula, Bufades al foc (homenatge a Antoni Tàpies), Ocell de pas (homenatge a Saul Steinberg), etc. Espectacle per a adults amb marionetes de fil, va ser estrenat al Palau de la Música Catalanadurant el III Festival Internacional de Titelles de Barcelona.
En Pere sense por (1975). Representat també amb el nom de Pere poca por, Juan sin miedo (en castellà) o Peter without fear (en anglès). Espectacle popular per a nens i adults, es representa a l'aire lliure amb gegants i cap-grossos.
Quadres d'una exposició (1976). Obra de Joan Baixas sobre música de Modest Mussorgsky. Espectacle per a nens amb ombres xineses.
Mori el Merma! (1978). Adaptació de Ubu roi (Alfred Jarry) de Joan Baixas i la companyia. Els ninots utilitzats - de gran format - van ser construïts per La Claca seguint les instruccions de Joan Miró, qui després els va pintar en una sessió especial. Espectacle amb gegants i cap-grossos.
Peixos abissals (1980-1983). Trilogia d'espectacles basada en tres rondalles: En Joan de l'Ós, amb màscares, marionetes de fil i decorats inspirant en Antoni Tàpies; L'espasa blava, basada en un conte de Lu-Sing i en col·laboració amb Antonio Saura; i Mari Lamiña, basat en un projecte d'Eduardo Chillida.
Antologia (1981). Espectacle popular recull d'alguns dels èxits de la companyia, com per exemple Mori el Merma o En Joan de l'Ós. Es va estrenar al Riverside Studio de Londres i va gaudir d'una àmplia trajectòria internacional.
Les aventures d'Hèrcules a l'Atlàntida (1983). Text de Joan Baixas a partir de poemes de Jacint Verdaguer. Espectacle amb màscares i titelles de guant.
El bosc de rondalles (1984). Inspirada en diferents llegendes; programa de trobada entre la companyia i altres artistes.
El món a l'Inrevés (1985). Obra sense text amb la col·laboració de Cesc Gelabert, J. A. Amargós i Jaume Sorribas.
Laberint o El quid de don qui? Laberint (1985). Peça inspirada en una llegenda del mateix nom, creada amb la col·laboració de l'artista visual Roberto Matta. La música - sota el nom de Don Qui au Labyrinthe - va ser composta pel fill de l'artista, Ramuntcho Matta. El Laberint va ser estrenat oficialment a Alacant, però va fer prèvies al Centre Georges Pompidou de París - jornada creativa davant l'exposició retrospectiva de Matta al centre - o a Lisboa. L'any 1986 va estrenar-se l'obra El quid de don qui? Laberint a Barcelona, amb motiu de les Festes de la Mercè.
Un març d'ous (1986). Acció: la companyia organitza un mes d'activitats i vida artística a Sant Esteve de Palautordera a partir de la carpa.
Clacabaret: Frivolites Arrevistades (1986). Estrenada a Canet de Mar.
Durant els anys 60 i 70, Teresa Calafell va formar part del teatre independent, vessant del teatre català i espanyol clarament posicionada contra el franquisme i atreta per les noves avantguardes teatrals europees, a través de la seva companyia de teatre visual: La Claca. A més, va col·laborar també amb altres companyies com Els Joglars o La Cubana.[2][3][4]
Uns anys després de l'estrena de Mori el Merma!, Teresa Calafell va deixar el grup que havia cofundat per dedicar-se en la seva carrera professional personal. La companyia es va dissoldre (temporalment) l'any 1989.[1]
Obra personal
Teresa Calafell va continuar la seva carrera professional especialitzant-se cada vegada més en el llenguatge de les mans.[1] El 1987, Glòria Rognoni, amb qui havien coincidit ja en l'espectacle Mori el Merma! i de qui era amiga íntima, va dirigir el seu espectacle personal Deliri. Després d'atreure l'atenció d'Hermann Bonnín a la Fira de Tàrrega, va estrenar al Teatre Romea.
Bibliografia
Núria Santamaria, Francesc Foguet i Boreu, La revolució teatral dels setanta, editorial Punctum, 2010. ISBN 9788493737153(català)
Josep A. Martín, El teatre de titelles a Catalunya, Biblioteca Serra d'Or, 1998. ISBN 9788478269044(català)
L'escenografia catalana, Diputació de Barcelona, 1986. (català)
↑ 1,01,11,2Baixas, Joan; Baixas, Marina; Rognoni, Gloria. Desordre general. Joan Baixas en el 50 aniversari del Teatre de La Claca. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2018. ISBN 978-84-9803-850-7.
↑José Antonio Sánchez, Joan Abellan, Artes de la escena y de la acción en España, Universitat de Castilla La Mancha, 2006. ISBN 9788484274407(castellà)
↑José Monleón, Teatro, utopía y revolución, Universitat de València, 2004. ISBN 9788437059945(castellà)
