El Teatre Artenbrut (o Sala Artenbrut) fou un espai teatral de petit format ubicat al carrer del Perill núm. 9 del barri de Gràcia de Barcelona. Va obrir les portes el 15 de desembre de 1993 i les va tancar l'11 de gener de 2005 amb un aforament de 100 persones.[1][2] Tenia una capacitat per a 100 espectadors. S'hi van fer actuacions de teatre, música i varietats. Disposava d'un bar propi. En l'actualitat, en el seu lloc i un cop enderrocat, hi han construït habitatges.
Descripció
Artenbrut es definia com un teatre connectat amb la realitat, amb l’aquí i l’ara. Per a la seva inauguració va permetre l’accés a tothom que el volgués conèixer –els visitants hi entraven per grups, però molts s’hi quedaven, atrapats per la màgia de l’orquestra i dels performers que amenitzaven la visita–, mentre al carrer, tallat per a l’ocasió, centenars de curiosos s’afegien a la festa. Els Comediants, també convidats, van compondre una auca dedicada a l'espai, impulsat per Joan Raja i Mercè Anglès. El crític Santiago Fondevila va escriure a La Vanguardia el 18 de desembre que una dotzena de bengales van il·luminar la nit per saludar aquest nou espai. «En lo que fue un establecimiento industrial nacía un espacio para la creación». Aquell mateix dia, l’Artenbrut oferia la seva primera funció de teatre per a infants.[1]
L’aposta per la contemporaneïtat amb textos nous i relectures de clàssics, la diversificació de la programació –infantils als matins, cabaret en sessions golfes– i la creació d’una companyia estable eren les línies mestres del projecte, tot i que el tercer objectiu no va acomplir-se per raons econòmiques. El nom de la sala s’inspirava en l’Art Brut del pintor francès avantguardista Jean Dubuffet, defensor de la creació pura, irreflexiva, espontània. I és que Raja i Anglès volien recuperar l'essència de l’art i mostrar-la despullada, sense polir, igual que un diamant en brut. Un art lliure.[1]
L’activitat teatral a l’Artenbrut es va mantenir al llarg de dotze anys, fins i tot després que Mercè Anglès abandonés el projecte el 2002. No obstant això, l'efervescència dels primers temps no podia mantenir un teatre que travessava greus problemes econòmics. L’any 2004, la Coordinadora de Sales Alternatives de Catalunya (COSACA) inicià converses amb la Generalitat i l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) per trobar una solució a la precarietat d’aquesta i altres sales de petit format, però pocs dies després, Joan Sanahuja i Carmen García Franco, propietaris de l’immoble que allotjava l’Artenbrut, anunciaven que si l’Administració no assumia una reforma per doblar-hi l’aforament (de 100 a 200 localitats), es veurien obligats a vendre el teatre. En una roda de premsa celebrada el 28 d’octubre de 2004, van valorar la inversió per salvar-lo en 1.800.000 euros.[1]
Els esforços per aconseguir aquests recursos no van fructificar i, uns mesos més tard, el 9 de gener de 2005, l’Artenbrut s’acomiadava de la cartellera teatral. Al lloc del carrer del Perill, que durant poc més d’una dècada va omplir-se de teatre, s’aixeca avui dia un edifici d’habitatges.[1]
Història
(Un) Otel·lo per a Carmelo Bene, l'espectacle que Roda elogiava a la seva crítica, va ser la carta de presentació del teatre: una peça de cabaret creada, dirigida i interpretada per Xavier Albertí –amb Arnau Vilardebò, Chantal Aimée i Pere Box– que retia homenatge a Bene, reconegut actor, autor i intel·lectual italià.[1]
El desembre del 2002, Mercè Anglès, directora en solitari de la sala, abandonava el projecte, que passava a mans d’Esther Alonso, Josep Costa i Pep Pla. El nou equip recollia el testimoni amb el repte de produir i coproduir espectacles. La seva etapa s’estrenava amb Tatuatge, drama inspirat en el cas real d’un pare que va abusar de les seves filles, amb Pep Pla com a director i un repartiment encapçalat per Pep Ferrer, Rosa Cadafalch, Núria Font, Montse Morillo i Marc Rodríguez. Pla i Costa van estrenar-hi els seus muntatges –entre d’altres, Cap a la mort, d’Alfonso Sastre, el primer; Adéu a Berlín, d’Isherwood, Kander i Webb, i Follies, amb dramatúrgia pròpia, el segon–, fins que l’octubre de 2004 es van fer públics els problemes de la sala per mantenir la seva activitat. L’Artenbrut tenia els dies comptats: el 9 de gener de 2005 va acollir la darrera funció d’Actes indecents, els tres judicis d’Oscar Wilde, dirigida per Teresa Devant. La sala abaixava el teló sense fer soroll, ben lluny del rebombori que va acompanyar la seva inauguració.[1][3]
Programació
Temporada 1993-94
Un Otel·lo per a Carmelo Bene. Direcció de Xavier Albertí
