L'article o secció necessita millores de format. Pot necessitar retocs en negretes, cursives, enllaços, imatges, categories, infotaules...

Tannhäuser

Títol original	Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg (de)
Forma musical	òpera
Compositor	Richard Wagner
Llibretista	Richard Wagner
Lletra de	Richard Wagner
Llengua original	alemany
Basat en	The Singers' Contest (en)  (Ernst Theodor Amadeus Hoffmann )
Data de publicació	segle XIX
Gènere	òpera
Parts	3 actes
Catalogació	WWV 70
Durada	uns 180 minuts
Lloc de la narració	Castell de Wartburg
Època d'ambientació	segle XIII
Versió	Dresden, París, Múnic, Viena, Bayreuth
Personatges	Landgravi Hermann, Tannhäuser, Wolfram von Eschenbach, Walther von der Vogelweide, Biterolf, Heinrich der Schreiber, Reinmar von Zweter, Elisabeth, neboda del Landgravi, Venus, Pastoret, Patges
Estrena
Estrena	1845
Escenari	1845 Königliches Hoftheater Dresden,

Tannhäuser i el torneig de cant del Wartburg (en alemany: Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg) o, més breument, Tannhäuser és una òpera romàntica en tres actes amb música i llibret en alemany de Richard Wagner, Op. 70.^[1]

Està basada fonamentalment en dues llegendes alemanyes. Wagner va utilitzar principalment dues històries que apareixen en l'obra de Ludwig Bechstein,^[2] entre altres fonts: una d'elles és la llegenda del cavaller Tannhäuser i l'altra és l'anomenada Der Sängerkrieg auf der Wartburg, és a dir el «concurs de cant del Castell de Wartburg». L'altra font és un episodi de Des Knaben Wunderhorn (Cants populars recopilats) (1805 - 1808) per Achim von Arnim i Celemens Brentano, anomenat Der Tannhäuser, on es relata la història del cavaller i de Venus. Wagner coneixia aquesta història des de la seva adolescència. Tanmateix, però, la impressió definitiva la va produir la visió del Wartburg, encara no restaurat, penjat sobre Eisenach, durant el viatge de tornada a Dresden, el 7 d'abril de 1842.

El torneig de cant havia tingut lloc el 1207, promogut pel landraf Hermann i en ell va prendre part Heinrich von Ofterdingen. D'ací l'estímul rebut per Wagner en veure, per primer cop a la seva vida, el lloc d'aquell esdeveniment. Les llicències de fer coincidir el Minnesänger amb el cavaller Denhauser i de dotar Elisabeth, la neboda del Landraf amb trets de la figura de Santa Isabel d'Hongria van permetre a Wagner donar forma al conflicte espiritual sobre el fons de la llarga pugna entre els Hohenstaufen i Roma que batega en la maledicció que el Papa fa contra Tannhäuser. L'estrena va arribar el 19 d'octubre de 1845 i desconcertà el públic de la première, format per cortesans i burgesos. Va agradar el final del primer acte amb el seu septet, també va agradar el conjunt del segon acte amb sabor a grand opéra, però el tercer va decebre. La "narració de Roma" que porta ja el segell del gran Wagner i és el cim de la òpera, va ser cantada sense comprensió ni dramatisme per Josef Tichatschek, que havi estat un Rienzi brillantíssim. El final va semblar inintel·ligible. Tanmateix, però, la situació va començar a canviar a partir de la tercera representació. La obra va quedar incorporada al repertori de la òpera de Dresden.

Tot i això, aquesta bonica òpera romàntica no va quedar mai acabada del tot. La que avui anomenem "versió de Dresden" amb obertura completa i l'escena del Venusberg concentrada en el diàleg de la deessa amb el seu cantaire, però amb el ballet només insinuat, no és exactament l'estrenada ja que el final fou revisat, si més no, en dues ocasions. Quan es va presentar l'oportunitat d'estrenar-la a Paris, naturalment en francès, Wagner va atendre a contracor els consells que introduís un ballet autèntic; però, amb tota la raó, es va negar rotundament a ubicar-lo enmig del torneig de cant i va decidir allargar l'escena de la gruta; hi va afegir la superba bacanal orquestral, va retocar i recompongué el duo i revisà l'orquestració en diverses parts i va comprimir les intervencions dels Minnesänger durant el torneig, deixant a Walther von der Vogelweide sense la seva intervenció solista. Però l'anomenada "versió de París" tampoc fou la darrera, ja que per la representació "model" de Múnic (1 d'agost de 1867), el poema fou re-traduït del francès a l'alemany i encara hi hagué més retocs en aquesta ocasió i també quan es va produir la reposició a Viena (22 de novembre de 1875). Aquí fou on Wagner va enllaçar l'obertura amb la "bacanal", eliminant el ritornello del "cor de peregrins". Tot i això, encara no en va quedar satisfet. Les darreres setmanes de la seva vida encara parlava de revisar L'Holandès Errant i Tannhäuser. La música escrita per a Paris és la primera composta per Wagner després d'acabar Tristan und Isolde i, en no ser autònoma com sí ho seria aviat la de Meistersinger, té les mateixes característiques harmòniques i tímbriques que el prodigiós Tristan i afegeix encara més confusió i barreja estilística a la versió de Dresden. També es pot acudir a la "versió mixta" (que s'acostuma a fer a Bayreuth), amb l'obertura completa seguida de la bacanal de Paris i tornar, més tard, a la versió de Dresden, mantenint, d'aquesta manera la intervenció de Walther von der Vogelweide.

La obra és una de les més populars de Wagner sobretot gràcies al molt afortunat cor de pelegrins. L'obertura, que ja enfronta els dos mons de l'obra, fou durant molt temps i és encara peça favorita de les sales de concerts. La introducció del segon acte té un bonic regust weberià i l'extensa del tercer, amb el resum del viatge a Roma, sembla gairebé un poema simfònic. L'anomenada "romança de l'estrella", que canta Wolfram és també molt coneguda; Pau Casals la interpretà molt en un arranjament per a violoncel sol. Una altra característica és que el personatge de Tannhäuser és el més difícil de cantar entre tots els escrits per Wagner per a tenor, ja que exigeix tres tipus de veus: una lírica amb amplada i puresa pel primer acte; una altra squillante pel segon; i una tercera decididament heroica per a la "narració de Roma", que demana, a més, una gran capacitat expressiva i dots d'actor notables. Així, tenors que han cantat Tristan i els dos Siegfrieds no han gosat a enfrontar-se a Tannhäuser. D'altra banda, la línia de cant de Wolfram és una raresa en Wagner, ja que no és dramàtica, sinó refinadament lírica. També és lírica Elisabeth, amb Sieglinde i Eva, segurament el personatge més "femení" en la galeria de les esplèndides heroïnes wagnerianes: la seva ària de sortida i la pregària del tercer acte són mostres conspícues de la qualitat cantable de la melodia en Wagner. Finalment, el Landgraf requereix un baix noble que reuneixi l'autoritat del governant i el tendre afecte de l'home cap a la seva fillola.^[1]

• Hermann, Landgraf de Turíngia, baix
• Tannhäuser, tenor
• Wolfram von Eschenbach, baríton
• Walther von der Vogelweide, tenor
• Biterolf, baix
• Heinrich der Schreiber, tenor
• Reinmar von Zweter, baix
• Elisabeth, neboda de Hermann, soprano lírica
• Venus, soprano dramàtica o mezzo soprano
• Un pastoret, veu blanca (soprano o nen soprano)
• Quatre patges, dues sopranos i dues contralts
• Dames, peregrins, nobles

L'acció té lloc a Turíngia, principis del segle xiii.

La famosa obertura de l'obra està estructurada sobre dues idees musicals que expressen els dos mons antagònics i irreductibles que informen l'obra: el celestial i el de la perdició, el de la carn i el de l'esperit, el del bé i el del mal. La primera idea és la del tema dels pelegrins, que obre i tanca l'òpera, majestuós i pausat, que sembla resseguir la llarga caminada, i que s'interfereix amb el tema del penediment. La segona idea és la del tema del Venusberg, sensual i insinuant, que en la versió de París, s'encadena directament amb la bacanal, plena d'audàcia i erotisme, de la primera escena.

Som al Venusberg (la muntanya de Venus), prop d'Eisenach, on el cavaller i poeta Heinrich von Ofterdingen, anomenat Tannhäuser, que ha abandonat la cort del landgravi de Turíngia per diferències amb els altres cavallers, habita en una gruta subterrània on regna Venus, la deessa pagana de l'amor, envoltada de bacants, faunes, nimfes, les tres Gràcies i altres criatures que formen la seva cort. La primera escena -sense solució de continuïtat amb l'obertura- és la famosa "bacanal", que en la versió de París agafa un ampli desenvolupament i preté complir amb el ballet obligatori de la Grand Opéra francesa, tot i que es situï al primer acte i no al segon, com era costum. Aquesta bacanal, trepidant i orgiàstica, d'un erotisme desfermat, amb gran nombre de temes i motius s'estructura en tres parts. La primera és dominada pels temes de l'embriaguesa i de l'abraçada; la segona per la dansa frenètica de sàtirs i faunes que s'uneixen a la de les bacants; la tercera, per la primera intervenció vocal de l'òpera, la d'unes sirenes invisibles que conviden a l'amor, "naht euch dem strande" (acosteu-vos a la platja) i que ens porta a un cert asserenament.

La segona escena ens mostra Tannhäuser, en braços de Venus, que es desperta d'un son profund. Comença una discussió dialèctica punyent i apassionada entre els dos amants. Responent a la inquieta pregunta de la deessa: "geliebter sag', wo weilt dein Sinn? " (Estimat, on vaguen els teus pensaments?), el cavaller ens explica que està terriblement saciat dels plaers de l'amor, que sent una ànsia indefugible de tornar al món que ha deixat durant un temps massa llarg, que ni aconsegueix tan sols de mesurar, i de tornar a una naturalesa pura i serena que identifica amb el so de les campanes i el cant del rossinyol. Venus desplega tots els seus recursos, amb seduccions i després amb amenaces. Primer li ordena que canti novament a l'amor, com va fer quan va conquerir-la, i Tannhäuser mostra els seus coneixements de Minnesänger amb el famós himne a l'amor que comença "dir Töne lob! die wundervsei'n gepriesen" (canto les teves lloances! alabo els teus prodigis), acompanyat de l'arpa, en dues estrofes i una antiestrofa estructurades a la manera de la poètica medieval, on alterna l'elogi més apassionat amb la vindicació obsessiva de la seva llibertat. Dins aquest cant impactant, la tensió va creixent, Venus no accepta la contradicció que li porten les paraules de l'amant i l'insulta i maleeix amb violència encara que després canvia de tàctica i en un cant amorós i seductor intenta recuperar el seu amor "Geliebter, komm!" (vine, estimat!) però l'antiestrofa darrera marca la veritable ruptura i Venus canta una ària de gran violència, imprecatòria i amenaçant "zieh hin, wahnbetörter, zieh hin" (vés te'n, insensat, vés te'n) i li pronostica que tornarà, humiliat i vençut, a demanar-li pietat. Les darreres paraules de Tannhäuser, que refusa de trobar en ella la pau i el repòs i invoca la salvació només per intermediació de la Mare de Déu, fan desaparèixer Venus i el seu món en un ràpid i inesperat canvi d'escena.

La tercera escena del primer acte ens porta a una vall propera al castell de Wartburg, seu del landrgravi Hermann, on Tannhäuser ha estat transportat. En un clar contrast amb la música desfermada del Venusberg, trenca el silenci orquestral un clarinet substituït aviat pel corn anglès, que acompanya l'antiga melopea d'un pastor amb la seva caramella, "Frau Holda kam aus dem Berg hervor" (la senyora Holda va sortir de la muntanya) clar precedent del pastor del tercer acte de Tristan und Isolde i que ens fa saber que som al mes de maig, cançó que ens suggereix una pau i una innocència que impregnen el món d'Elisabeth.

Des de lluny se sent el cant dels pelegrins que es dirigeixen a Roma, que canten a capella el bellíssim coral "zu dir wall ich, mein Jesus Christ" (camino vers tu, Jesús meu), amb el tema ja exposat a l'obertura. Quan apareixen en escena ,el pastor, que ha interromput la seva cançó, els desitja sort en el seu camí, mentre Tannhäuser, emocionat profundament per la seva presència, s'agenolla i dirigeix la seva oració a l'Altíssim, acompanyat per un fortissimo de tota l'orquestra que reprèn el tema del penediment de l'obertura i situa el cavaller al centre de l'acció. Els pelegrins continuen el seu camí i el seu cant i després de passar pel costat de la imatge de la Mare de Déu que s'alça en un costat de la vall, surten.

Apareixen procedents dels boscos propers el landgravi Hermann amb cinc cavallers Minnesänger -Wolfgang von Eschenbach, Walther von der Vogelweide, Biterolf, Heinrich der Schreiber i Reinamr von Zweter- anunciats per la fanfara pròpia de la caceraque sentim en eco en dues tonalitats. El món real, el dels senyors feudals, el d'una societat amb regles establertes i personatges concrets fa així la seva aparició en l'òpera i la música que l'acompanya es mostra més convencional, amb recitatius, àries i concertants. Aviat reconeixen Tannhäuser, que continua en actitud de pregària, i li demanen la raó del seu retorn i també si arriba en actitud amistosa o amb el mateix recel que el va allunyar del seu món. Entre el grup dels cavallers destaca aviat l'actitud positiva que mostra cap a Tannhäuser Wolfram von Eschenbach, que li parla amb accents nobles i amicals "gegrüsst sei uns, du kühner Sänger" (salutacions, altiu cantaire), però Tannhäuser respon amb evasives a la demanda dels amics de reincorporar-se al grup i diu que el seu destí el porta a continuar el seu camí.

El landgravi i els companys li demanen que es quedi, però el que detura i emociona Tannhäuser és l'evocació feta per Wolfram del nom d'Elisabeth, la neboda estimada del landgravi. Wolfram canta una bella ària on recorda que la bellesa del cant de Tannhäuser "war's Zauber, war es reine Macht" (era màgia o poder innocent) va seduir la noia, fins al punt que quan ell va marxar, l'alegria fugí del seu rostre i refusà compartir els cants amb els altres trobadors. El sextet dels cavallers suplicant-li que es quedi amb ells segueix el tema introduït per l'ària i Tannhäuser, commòs pel record d'Elisabeth, s'uneix a ells en el magnífic septet final "ha, jetzt erkenne ich sie wieder" (ah, per fi et retrobo). El cavaller decideix restar amb els seus amics al costat de la noia davant l'alegria dels presents.

Aquest segon acte, centrat en la figura d'Elisabeth, té com a escenari únic la gran sala del castell de Wartburg, la Halle, on es celebren els famosos concursos de cant dels Minnesänger. El preludi, breu com és usual en els actes segons de les òperes wagnerianes, s'encadena directament amb l'ària inicial d'Elisabeth, un dels moments més emotius de l'obra.

Apareix Elisabeth, que no ha volgut tornar a entrar en aquesta sala des que Tannhäuser va marxar del castell, exultant d'alegria davant el retorn del cavaller que estima al lloc on havia triomfat i canta la famosa ària "dich teure Halle, grüss ich wieder" (sala estimada, et saludo de nou), explosió de joia que l'orquestra acompanya d'una brillant progressió sonora, només velada uns moments per l'evocació de la pena que la partida del poeta li va causar.

Wolfram i Tannhäuser entren pel fons i l'amic - que està secretament enamorat d'Elisabeth però que coneix els reals sentiments amorosos de la noia- l'anima a dirigir s'hi. El diàleg amorós entre Elisabeth i Tannhäuser -l'únic en tota l'òpera- ens porta a un altre moment emotiu i brillant en què els dos enamorats declaren els seus sentiments: l'enyorança d'ella en partir el poeta, el retorn instintiu d'ell guiat per l'amor. Presidit pel paper protagonista del clarinet, instrument que s'identifica des d'aleshores amb Elisabeth, després de la seva ària "ich preise dieses Wunder" (beneeixo aquest prodigi) i els enamorats beneeixen el miracle que els ha reunit.

Després d'una breu i tendra escena entre el landgravi -que aprova el seu amor- i la seva neboda, s'inicia l'espectacular arribada a la gran Halle dels invitats al torneig poètic convocat. Sobre el fons del so de les fanfares, amb gran desplegament del metall, sentim la "marxa dels cavallers", mentre dames i nobles ocupen progressivament les graderies. Es tracta d'una de les grans composicions de Wagner per a cor, "freudig begrüssen wir die edle Halle" (joiosos, saludem aquesta noble sala), només comparable a la desfilada dels gremis meistersinger i que reclama un cor nombrós i ben cohesionat.

Entren els Minnesänger i el landgravi els adreça la paraula evocant la importància de les justes poètiques en la història i en la sensibilitat del poble germànic, es felicita del retorn d'un dels Minnesänger més estimats que els havia abandonat, fixa com a tema del concurs la natura de l'amor, i dona a entendre que el guanyador rebrà no sols el premi de mans d'Elisabeth sinó el seu amor. Es fa el sorteig per la intervenció dels concursants i Wolfram von Eschenbach és el primer.

Comança així el concurs, dins un ampli crescendo dramàtic i musical que culmina amb els versos profanatoris de Tannhäuser. Wolfram canta en el seu recitatiu i ària, "blick ich umher in diesem edlen Kreise" (quan la meva mirada recorre aquesta noble assemblea), acompanyat del so de l'arpa, de gran sobrietat i mesura, una llarga dissertació que descriu l'amor com una estrella brillant i remota o una font miraculosa de purificació que cal despertar i no embrutar i rep l'aprovació immediata dels presents. [Aquí hi ha una de les grans diferències entre les versions de Dresden i París, ja que en la versió de Dresden intervé amb una altra romança, Walther von der Vogelweide. Aquesta és la que s'interpreta normalment a Bayreuth] Però Tannhäuser, que sembla absent i enlluernat per una idea obsessiva que el domina, agafa l'arpa i respon amb una música vibrant, subratllada per tota l'orquestra, que delata la seva irritació amb un temps ràpid i una tonalitat més alta, respecte la visió de l'amic. Per a ell, l'amor és la voluptat dels cossos que s'estimen, un desig que no cessa, una font de reconfort etern.

L'escàndol esclata tot seguit i una agressiva intervenció de Biterolf, acompanyat d'una música gairebé militar, clamant per l'honor de l'estimada, inicia les mostres d'hostilitat dels presents. Però Tannhäuser, fora de si, respon amb ira i insulta el cavaller. Wolfram intenta aplacar els ànims tornant a evocar l'amor pur i angèlic. La tercera intervenció de Tannhäuser és encara més hostil: recupera l'himne a Venus de la primera part que canta a plena veu davant l'horror de tots, suprema provocació que culmina amb la invitació que gosin entrar al Venusberg si volen conèixer què és l'amor. L'orquestra respon aa la indignació i el furor dels presents amb frases curtes i contradictòries amb un tutti espasmòdic. L'escàndol augmenta encara i les dames abandonen la sala i els nobles l'acusen del crim d'haver sojornat al Venusberg.

Elisabeth comprèn que Tannhäuser està en perill de mort i se situa davant les espases nues de nobles i cavallers. S'hi enfronta amb un crit ple de fermesa "haltet ein" (detureu-vos) i autoritat i afirma que no té por de la mort en una clara actitud amorosa vers el cavaller. Quan els presents li retreuen que defensi un pecador que els ha traït, n'inicia la defensa en un bellíssim discurs lligat amb el tema de la intercessió, "zurück von ihm! nicht ihr seid seine Richter" (aparteu-vos d'ell! no sou els seus jutges!) en què reclama el dret de Tannhäuser, víctima d'un encanteri, al penediment i a la redempció. Tannhäuser, que ha estat silenciós, pren consciència de la seva falta i de la bondat de la seva estimada, mentre el landgravi, Minnesänger, i nobles resten també afectats per les seves paraules.

El final de l'acte pren un caràcter d'oratori amb les intervencions dels protagonistes, dins d'una calma i estatisme emocionants. L'acció es reprèn quan el landgravi pronuncia la sentència que ha de salvar Tannhäuser del pecat i la condemna, que és el pelegrinatge a Roma per obtenir el perdó del Papa. Tornem a sentir des del fons el tema del cor dels pelegrins, Tannhäuser es llença als peus d'Elisabeth i surt per unir-se al crit de "Nach Rom!" (A Roma!), que coregen tots els presents mentre cau el teló.

El tercer acte, dominat pel tema de la intercessió, narra el penediment de Tannhäuser, el refús de perdonar-lo a Roma i la redempció final, en una atmosfera de gran religiositat. L'acció té lloc a la mateixa vall de la segona part del primer acte. Al preludi, que se subtitula "pelegrinatge de Tannhäuser", els metalls acompanyen els moments religiosos, amb el tema del penediment; la fusta, la intercessió d'Elisabeth i les cordes, Tannhäuser, amb un nou tema, dolorós, que tindrà un paper destacat en la narració de Roma. El tema de la redempció tanca el conjunt.

apareix en escena Elisabeth, que està resant davant la imatge de la Mare de Déu pel retorn de Tannhäuser perdonat, com ens fa saber el bell arioso de Wolfram, que l'observa des d'una certa distància. Arriba ara el cor de pelegrins tornant de Roma, on han rebut el perdó del Papa, que desplega per primera vegada "beglückt darf nun dich" (feliç puc tornar a veure't) El seu tema en tota la seva integritat davant la mirada angoixada d'Elisabeth, que constata amargament que Tannhäuser no està entre ells.

La pregària d'Elisabeth "Allmächte Jungfrau, hör mein Flehen" (Nostra Senyora totpoderosa, escolta la meva pregària) és un dels moments més emocionants de l'òpera. És una ària d'un sofriment acceptat, d'un dolor contingut, que demana el perdó del cel i la mort, acompanyada només dels instruments de vent, que signifiquen la desaparició de tot element profà del seu amor (la corda va lligada en aquesta òpera a l'amor humà), amb intervenció destacada del clarinet contralt. Wolfram intenta consolar-la però ella es retira vers Wartburg sense pronunciar paraula.

L'orquestra marca ara una sèrie de temes significatius, entre els quals la intercessió d'Elisabeth, que fan de transició a un altre moment extraordinari, potser el més esperat, la "cançó de l'estel", una de les més belles melodies wagnerianes, que canta Wolfram, sol i meditatiu, acompanyat de l'arpa i el violoncel obligat, on evoca l'estel del vespre que identifica amb la inaccessible Elisabeth de la qual pressent la mort "wie Todessahnung dämmrung deckt die Lande" (com un pressentiment de mort, el crepuscle) i "o du mein holder Abendstern" (oh, tu dolç estel del vespre).

Ja de nit, apareix Tannhäuser, vestit amb parracs i físicament destrossat, fins al punt que Wolfram de primer no el reconeix, en un ambient ombrívol, marcat per l'aparició de la trompa amb l'obertura tancada amb la ma, que dona un to apagati el nou motiu de la damnació, els dos cavallers retroben la seva antiga amistat malgrat la desconfiança i deseperació de Tannhäuser, que ha fracassat en el seu perdó i no veu altra sortida que tornar al Venusberg. Wolfram sent una pietat enorme pel pecador i aconsegueix que aquest li expliqui detalladament la seva aventura romana. La narració de Tannhäuser "inbrunnst im Herzen" (amb el cor ardent) és una pàgina extraordinària i la primera formulació per Wagner d'una manera molt personal de resoldre l'explicació d'uns fets ja esdevinguts, que té continuïtat en la seva obra posterior (en són mostres brillants el racconto de Lohengrin o el de Parsifal). Es tracta d'un cant declamat de gran ductilitat amb una gran implicació de l'orquestra, que aporta els temes o motius adequatsa cada moment (damnació o himne a Venus, per exemple). Comporta unes dificultats enormes per al tenor, que ha d'utilitzar registres contrastats -del cant líric a la declamació, al murmuri o al crit- i expressar estats d'ànim de gran diversitat i aquí Tannhäuser és el precedent de Siegfried o Tristan. Explica la bona disposició i gran esperit de penitència amb què va emprendre el viatge a Roma, l'arribada dels pelegrins davant el Sant Pare, que va concedir a tots el seu perdó, i el seu terrible fracàs: quan quan es va agenollar davant el pontífex i confessà els seus pecats al Venusberg, aquest va reaccionar amb violència, li va negar el perdó i li va dir com a cruel sarcasme que de la mateixa manera que el seu bàcul no floriria, ell mai no seria deslliurat de la condemna. Tannhäuser va caure sense sentits i en despertar, sol a la plaça deserta, la seva reacció va ser dirigir-se novament a Venus i als seus encantaments.

Wolfram es desespera en veure el seu amic novament seduït per Venus i els seus encants i intenta portar-lo a la raó, però Tannhäuser s'exalta davant el record de la deessa i el seu món de voluptat. Apareix Venus mateixa en una mena de fantasmagoria i li promet acollir-lo i donar-li la felicitat per sempre "willkommen, ungetreuer Mann!I" (Benvingut, amic infidel!). Wolfram intenta en va evitar-ho, mentre l'orquestra ha reprès els temes i el color del Venusberg, entre els quals el de la bacanal. Els dos amics arriben a lluitar cos a cos quan Wolfram decideix invocar el nom d'Elisabeth.

Aquest nom, cridat a ple pulmó, deixa Tannhäuser immòbil i sense parla. Venus es retira i els fets s'esdevenen amb rapidesa. Es fa de dia, apareixen els Minnesänger i els nobles que acompanyen el taüt amb el cos d'Elisabeth, que canten loances a les seves virtuts, ens diuen que la seva ànima és al Cel, on ha obtingut la salvació del pecador pel qual ha plorat. Wolfram condueix Tannhäuser vers el fèretre i aquest cau mort després d'invocar Elisabeth com a santa. Entren els joves pelegrins que porten el bàcul romà completament florit i canten el bellíssim cor final "Heil! Heil! der Gnade wunder Heil!" (La salvació!, la salvació! Miracle de la Gràcia).