Va nàixer al si d'una família reformista de Colorado, en la qual el pare era un pastor protestant que pertanyia al Social Gospel, un moviment purità i reformista. Talcott Parsons va estudiar a l'Amherst College (Massachusetts), on es va interessar per la biologia i la medicina; de fet, la seua construcció conceptual sociològica li deu molt a aquestes dues àrees de coneixement. També manifestà, però, un gran interès per la filosofia i l'ambient familiar l'empentava cap a les preocupacions sociològiques, de manera que, quan va tindre l'oportunitat, es va traslladar a la London School of Economics. Va ser allà on l'impactaren els treballs de l'antropòleg Bronislaw Malinowski, que basava les seues investigacions en un plantejament funcionalista. Poc després, es traslladà a Heidelberg on treballà sobre l'obra de Karl Marx, Max Weber i Werner Sombart. Però va ser, sobretot, Max Weber qui més va interessar el jove Parsons, la qual cosa el portà a assistir a cursos sobre la filosofia d'Immanuel Kant i del neokantisme.
El 1927, va ingressar al cos de professors de la Universitat Harvard, tot i que, per les seues diferències amb Pitirim A. Sorokin, no va consolidar la seua plaça fins al 1936. El 1949, va ser nomenat president de l'Associació Americana de Sociologia. I el 1956 va assumir la direcció del Departament de Relacions Socials i va formar un equip interdisciplinari en què participaren psicòlegs, antropòlegs i sociòlegs.
Funcionalisme estructural
Parsons va ser el màxim exponent del funcionalisme estructural i la seua obra va hegemonitzar la discussió sociològica durant tota la segona postguerra mundial fins a la dècada dels anys 70. El seu treball es va centrar en l'intent d'elaborar una teoria general de la societat que continguera tots els seus elements constitutius (econòmics, polítics, culturals...). Els principals elements de la seua teoria podem resumir-los en: 1) Una sociologia deductiva en la forma, conceptualment precisa, amb capacitat per mostrar els lligams lògics entre els elements analítics i els fets empírics. 2) Un concepció voluntarista de l'acció social com a element central de la sociologia. 3) La recerca dels camins que motiven l'acció social en el marc d'una estructura de relacions i interaccions, i que Parsons situava en el que va anomenar orientacions normatives. 4) Una lluita contra el reduccionisme en les ciències socials, ja que l'acció social no és reduïble a factors biològics o psicològics, sinó que ha de ser explicada en termes sociològics.
El seu propòsit era crear una teoria social abstracta que, mitjançant raonaments deductius, poguera formular hipòtesis concretes sobre l'acció social.
Fonts de la seva obra
Parsons es basa en la sociologia europea, l'economia política i la psicoanàlisi. Reté la idea d'una contradicció entre el mercat i les professions de l'economia política, essencialment d’Alfred Marshall, i destaca la importància del marc social en què té lloc l'evolució del mercat. De Max Weber, conserva el problema central de la racionalització. L'activisme instrumental que atribueix als Estats Units és una variant de l'ascetisme de Weber que el situa a la base del capitalisme. Des de Durkheim, conserva la importància del sistema social i de la integració col·lectiva. De Freud, conserva la importància dels fenòmens de desequilibri.
Teoria de l'acció
La seva teoria de l'acció es pot interpretar com un desig de preservar el rigor del positivisme a les ciències socials associant una dimensió subjectivista. La idea que l'acció humana està impulsada per la voluntat, per la motivació, és fonamental per a la seva comprensió de l'acció humana. Considera que les ciències socials s'han de plantejar qüestions sobre els fins, els objectius i els ideals que motiven l'acció individual, es posa així en oposició als corrents purament conductistes i materialistes. Aliena així els defensors del determinisme social.
Parsons és més conegut per la seva teoria de l'acció segons la qual l'acció és el producte d'un actor dotat de recursos, que pren decisions finalitzades i que utilitza mitjans materials i simbòlics per fer-ho. [...] Però aquestes eleccions estan lligades a un conjunt global de valors comuns […] i formen part d'una xarxa de normes que constitueixen l'estructura de la societat, tots elements que limiten l'acció individual. [1] El terme acció s'ha d'entendre aquí en un sentit que inclou no només comportaments sinó també pensaments, sentiments, aspiracions i desitjos.[2] Dit d'una altra manera, segons Parsons, l'actor dirigeix la seva acció cap a un fi, i si escull els mitjans, aquesta elecció es troba dins d'un marc limitat, perquè l'actor només té un control parcial sobre el seu entorn. [3]
Sistema i subsistema d'acció social
Per a l'anàlisi de l'acció social, Parsons descompon el sistema d'acció social en quatre subsistemes [3]:
el subsistema cultural (aparell simbòlic: valors, coneixements, ideologies);
el subsistema social (condicions implicades en la interacció dels individus[2]);
el subsistema de la personalitat (psíquic).
el subsistema de l'organisme (biològic o adaptatiu).
Cada acció forma part d'aquests quatre subsistemes alhora, i resulta d'una interacció d'influències procedents de cadascun d'ells.[2] En altres paraules, si cada subsistema es pot aïllar analíticament perquè té la seva pròpia lògica interna, els quatre subsistemes mantenen entre ells relacions d'interdependència i complementarietat. [2] Els quatre subsistemes estan ordenats jeràrquicament des del punt de vista del control de l'acció: un sistema se situa a la part superior quan és més ric en informació (com el subsistema cultural) i se situa més avall quan és més ric en energia (com el subsistema de l'organisme) [2]. Aquesta jerarquia s'anomena cibernètica.[2]
Cada subsistema té una funció particular anomenada imperatiu funcional: [3]
manteniment de patrons culturals (manteniment de patrons latents);
integració social (integració);
l'assoliment dels fins (Goal-Attainment);
adaptació (Adaptació).
Però cada subsistema també integra internament aquestes quatre funcions. [2] Així, cal distingir la funció d'adaptació quan es refereix al sistema general d'acció (correspon al subsistema de l'organisme) i quan es relaciona amb el subsistema social (correspon als rols i a l'economia.[2])
Les quatre funcions comunes a qualsevol sistema d'acció: AGIL o LIGA
Així, segons Parsons, un sistema d'acció es pot analitzar a partir de quatre elements elementals. [1] En efecte, l'acció suposa un actor, una situació parcialment controlada per ell, una combinació de fi i mitjans subjectes a l'elecció de l'actor per criteris normatius. [4]. A The Structure of Social Action, escrit el 1937, Parsons conceptualitza l'acció humana a través de les quatre proposicions següents: [5]
l'acció implica motivació i despesa d'energia;
l'acció està regulada per normes;
L'acció està orientada a objectius, cosa que requereix anticipació;
l'acció té lloc en situacions que estan estructurades per recursos.
Després, en col·laboració amb Robert F. Bales, Parsons van proposar l'any 1955 quatre categories funcionals, aquest és el model AGIL: [5][3][2]
Manteniment de patrons latents: manteniment de models de control (valors que motiven l'acció individual);
Integració: la integració interna del sistema (coordinació entre els membres del sistema);
Assoliment de l'objectiu: orientació cap a la consecució d'objectius (persecució d'objectius: definició i implementació dels objectius de l'acció);
Adaptació: adaptació a les condicions ambientals globals (adequació dels mitjans als objectius perseguits).
Detallem aquestes funcions en el subsistema social especificant el component estructural i el conjunt estructural concret: [2][1][3]
el manteniment dels models culturals correspon al component estructural dels valors i la socialització.
la integració social correspon al component estructural de les normes i al dret i al sistema judicial.
l'assoliment dels fins correspon al component estructural de les comunitats i a l'estructura política.
l'adaptació correspon al component estructural dels rols i de l'estructura econòmica.
Sintetitzem amb dues taules: el primer sintetitza el sistema general, el segon sintetitza el subsistema social.
Taula general del sistema
Imperatiu funcional
Subsistema general del sistema
Manteniment de patrons latents
subsistema cultural
Integració
subsistema social
Assoliment de l'objectiu
subsistema de personalitat
Adaptació
subsistema corporal
Taula del subsistema social
Imperatiu funcional
Components estructurals
Conjunts estructurals
Manteniment de patrons latents
Valors
Socialització
Integració
Normes
Dret
Objectiu-Assoliment
Comunitat
Política
Adaptació
Rols
Econòmic
Canvi social i evolució de les societats
En la seva teoria del canvi social, Parsons va reinvertir les quatre categories funcionals citades anteriorment per definir quatre processos de canvi social: [1]
generalització de valors (L): procés que tendeix a adaptar els valors al nou tipus de sistema que apareix.
inclusió (I): procés que tendeix a incloure grups inicialment exclosos a la societat comunitària.
diferenciació (G): procés que tendeix a la multiplicació de rols.
millora adaptativa (A): procés que posa a disposició de les unitats socials un camp més ampli de recursos.
A més, Parsons distingeix el canvi d'equilibri (modificació en determinades parts del sistema sense transformació a nivell global) i el canvi estructural (afecta la naturalesa del sistema a nivell global).[2]
Sistema social i variables de configuració
En el seu llibre The Social System, que va escriure el 1951, Parsons creu que hi ha cinc variables de configuració (variables de patró) dicotòmiques [1] i que un individu ha de triar entre els termes d'aquestes variables de configuració:
entre afectivitat i neutralitat afectiva;
entre l'orientació cap a la comunitat i l'orientació cap a un mateix (individu);
entre universalisme i particularisme (l'actor jutja el seu entorn a partir de criteris generals o en funció de criteris específics);
entre qualitat i assoliment (l'avaluació dels altres es basa en les seves qualitats individuals o en els resultats de les seves accions);
entre especificitat i difusió.
Per il·lustrar la seva teoria, Parsons pren l'exemple de la relació metge-pacient. [1][3] Segons Parsons, perquè la relació metge-pacient sigui funcional, el metge ha d'estar en una neutralitat emocional, en una orientació cap a la comunitat, en l'universalisme, en la realització i en l'especificitat, on el pacient forma part de l'afectivitat, l'orientació individual, particularisme i qualitat. El model també s'aplica a nivell macrosocial: La societat industrial americana es caracteritzaria per l'universalisme i la realització, Alemanya es caracteritzaria per l'universalisme i la qualitat, la Xina pel particularisme i la realització, etc.
Altres càrrecs
Parsons també és conegut per les seves posicions a les dècades de 1940 i 1950 a favor de l'excepcionalisme americà, que el va portar a un conflicte amb el seu col·lega de Harvard Pitirim Sorokin, que va parlar sobre el tema una actitud cèntrico americana.
1983. The Structure and Change of the Social System Editat per Washio Kurata (conferències de la segona visita de Parsons al Japó).
1986, Social Science: A Basic National Resource Editat per S.Z. Klausner & Victor Lidz. (escrit al voltant de 1948).
1991, The Early Essays (Essays from the late 1920s and the 1930s). Editat per Charles Camic.
1993, On National Socialism (Essays from the late 1930s and the 1940s). Editat per Uta Gerhardt.
2007, American Society: Toward a Theory of Societal Community Editat per Giuseppe Sciortino. Paradigm ISBN 978-1-59451-227-8.
Compilacions
Talcott Parsons and Kenneth B. Clark (eds.), The Negro American. Beacon Press, 1967.
Talcott Parsons (ed.), Knowledge and Society: American Sociology. New York: Basic Books, 1968. (ccol·lecció d'assajos amb una introducció de Talcott Parsons)
Talcott Parsons and Victor M. Lidz (eds.), Readings in Premodern Societies. Englewood Cliffs, Prentice-Hall, 1972.
Altres
Max Weber, The Protestant Ethic and the Spirit of Capitalism. (1905) Traduït per Parsons el 1930.
Max Weber, The Theory of Social and Economic Organization. (1921–22) Traduït per Parsons amb Alexander Morell Henderson el 1947.
Tanja Kohlpoth (2007). Gesellschaftsbild und soziologische Theorie. Talcott Parsons’ Funktionalismus im Kontext der gesellschaftlichen Entwicklung der USA in del 1950er und 1960er Jahren.
Michael Opielka (2006): Gemeinschaft in Gesellschaft. Soziologie nach Hegel und Parsons. 2., überarbeitete Auflage. Wiesbaden: VS Verlag für Sozialwissenschaften.
Jeffrey C. Alexander (1983). The Modern Reconstruction of Classical Thought: Talcott Parsons. (= Theoretical Logic in Sociology. Band 4)
Ralf Dahrendorf: Struktur und Funktion. T. P. und die Entwicklung der soziologischen Theorie.KZfSS, Jg. 7, 1955, S. 491–519; wieder in ders: Pfade aus Utopia Piper, Münchel 1974; wieder in Jürgen Friedrichs, Karl Ulrich Mayer, Wolfgang Schluchter (Hrsg.): Soziologische Theorie und Empirie. KZfSS. (Auswahlband) Westdeutscher Verlag, Opladel 1997, ISBN 3-531-13139-7, S. 51–79.
