Des de molt jove va demostrar la seva vocació per l'actuació. Va tenir la seva primera oportunitat, segons alguns registres, en 1946 amb Tres millones... y el amor, de Luis Bayón Herrera.Altres investigadors estableixen que la seva carrera es va iniciar en 1947, quan va ser seleccionada al costat d'altres noies, entre elles Analía Gadé, en un concurs per a acompanyar a María Duval a La serpiente de cascabel, de Carlos Schlieper[1] i uns altres situen a la jove actriu en una pel·lícula anterior, Mi novia es un fantasma, de Francisco Mugica.[2]
El seu treball al cinema
Susana Campos, Any 1980.
Després van seguir altres papers, però en la seva vida professional va haver-hi tres directors que anaven a enriquir el seu veta dramàtica: Leopoldo Torre Nilsson, en Graciela (1956); Mario Soffici, a Rosaura a las diez (1958), i René Mugica, s Hombre de la esquina rosada (1962), on interpreta a la Lujanera.
La seva ductilitat com a actriu i una cosa molt més important: la sobrietat amb què podia compondre sense caure en excessos era sorprenent. Basta veure l'excel·lent Rosaura a las diez (1958), en la qual, als ordes de Mario Soffici, interpretava a una ambigua i misteriosa noia, exquisida en el somni de l'autor, vulgar i repugnant en la realitat, que es converteix en l'eix central d'una pensió familiar, diversos dels habitants dels quals van ser interpretats per republicans espanyols exiliats.[3]
En els anys seixanta va viatjar a Espanya, on va filmar diverses pel·lícules, com Mi calle d'Edgar Neville. L'actriu solia aparèixer al cinema tenyida de rossa, cosa que no agradava a José Luis Borau, que l'admirava per la seva bellesa serena i neta tant com pel seu talent. En triar-la per a protagonitzar Crimen de doble filo (1964) va aconseguir convèncer-la que lluís el seu color natural, cosa de la que se sent orgullós. «Era una dona molt intel·ligent —recorda— sempre sabia per on anaves quan obries la boca».[4] Altres actuacions recordades van ser a Del brazo y por la calle (1966), Los muchachos de antes no usaban gomina (1969), El día que me quieras (1969), con Hugo del Carril, Los chicos crecen (1976) i Los viernes de la eternidad (1980).
Actuació a teatre i televisió
Va pujar a l'escenari teatral de la mà de Enrique Santos Discépolo, a Blum; després seria el torn de La muerte de un viajante, d'Arthur Miller, i Culpable, amb Narciso Ibáñez Menta; Diálogo de Carmelitas, per continuar amb Póker de amor (1969), ¿Quién soy yo...? (1970), de Luca, i Pato a la naranja (1973). En 1974, al costat del seu marit, Rudy Carrié, va llogar el teatre Colonial, i va posar Pijama de seda, d'Arthur Long, que després va portar a Madrid. També va tenir el protagonisme a Muchas felicidades (1980), de Sergio Jockymann i El farsante (1976), de Richard Nash. Va fer també diverses temporades al costat d'Albert Closas. En 2004 Carlos Furnaro la va convocar per a interpretar una peça de la seva autoria, Afectos compartidos, dirigida per Lía Jelín, però va ser un projecte que no va poder concretar. Del seu treball teatral resulta inoblidable la reeixida obra Brujas, que va coprotagonitzar amb Nora Cárpena, Moria Casán, Thelma Biral i Graciela Dufau, que en els últims temps l'ajudaven en l'escenari per a moure's i superar les seves limitacions oculars produïdes per la malaltia que finalment va ocasionar la seva mort.
En 1966 va treballar en el programa Galería Polyana que amb bona repercussió es va transmetre entre maig i octubre per Canal 9 de dilluns a divendres amb llibres de l'autora teatral Clara Giol Bressan i un elenc que incloïa Virginia Lago, Fanny Navarro, Enzo Viena, Ricardo Passano, Patricia Shaw, Aída Luz, María José Demare, Nelly Darén i Gloria Raines.[5] També treballà en altres cicles com El hombre que volvió de la muerte, Estación Retiro, Lo mejor de nuestra vida, nuestros hijos, Profesión ama de casa, Jorchu, Libertad condicionada, Dulce Ana, Los ángeles no lloran, Milady i darrerament gravà El deseo, en una elogiada actuació interpretant a una dona que sofria d'arterioesclerosi i que revelava secrets que ningú volia conèixer.
La seva incansable vocació d'actriu la va mantenir activa fins al final. En 2002 havia filmat Cautiva, òpera prima de Gastón Biraben, al costat d'Hugo Arana, en la que va compondre el paper de l'àvia d'una nena apropiada durant l'última dictadura, i l'any de la seva mort va actuar a Cómo pasan las horas,en la qual interpreta a una dona malalta de càncer. Es tracta d'una història familiar que es desenvolupa en un dia.
La seva última pel·lícula
Filmada en 2004 i dirigida per Inés de Oliveira Cézar, Cómo pasan las horasté guió de la directora en col·laboració amb el dramaturg Daniel Veronese. Es tracta de la història d'un matrimoni amb un fill, els camins del qual es bifurquen en dos viatges paral·lels. D'una banda, un llarg passeig que emprenen el pare (Guillermo Arengo) i el seu fill (Agustín Alcoba), que viatgen en camioneta fins a un desolat paratge de platja i segueixen en una llarga caminada que inclou senzilles converses i llargs silencis, amb els quals es va construint una lenta tensió dramàtica. D'altra banda la dona (Roxana Berco) buscarà la seva mare, malalta (interpretada per la seva mare en la vida real, Susana Campos), que viu en un paratge allunyat i boscós i que es troba malalta de càncer. Amb una sensació de finalitat, de ser probablement l'última trobada entre ambdues, les dues caminen, xerren, se senten al bosc, canten i s'acaronen, sent inevitable percebre el paral·lel amb Mare i fill, d'Aleksandr Sokurov, màximament que la directora utilitza per moments el mateix lent distorsionador, anamòrfic, que el rus va usar en aquell clàssic film, el tema del qual tenia bastants punts de contacte amb aquest.
El film respecta els temps, els silencis i els moviments pausats d'aquests quatre éssers al llarg d'unes poques hores d'un dia que evoluciona cap a llocs inesperats. En el seu afany de «ser» més que de «representar», el film és profundament cinematogràfic, deixant de costat gairebé tots els ressorts dramàtics convencionals i d'estructura coneguts. Amb una clara influència del cinema contemplatiu d'autors de l'Est d'Europa (com Bela Tarr, Angelopoulos, Tarkovski o el citat Sokurov), resulta una pel·lícula veritable, honesta i tocant. Un film que està entre el millor d'aquest discret any del cinema nacional, almenys en termes de descobriments.[6][7]
Susana Campos.
La pel·lícula va ser estrenada en el Festival Internacional de Cinema de Berlín de 2005, el mateix any va rebre el premi Fipresci a Millor Pel·lícula Nacional i va ser nominada en les rúbriques pel·lícula, direcció i fotografia per als Còndor de Plata.
La seva defunció
Víctima d'un tumor cerebral del qual havia estat operada en 1999, la intèrpret va passar bona part de les últimes setmanes a l'Hospital Italià, fins que va ser traslladada a la seva casa amb «internació domiciliària», on va morir. Conforme la seva voluntat expressada les seves restes van ser cremados.
Vida personal
Va estar casada amb els actors Alberto Berco i Rudy Carrié, dels quals es va divorciar. Dels seus matrimonis va tenir tres fills: Javier Sola, que va morir en un accident automobilístic; Roxana Berco, que segueix els passos artístics de la seva mare; i María Morocha Cortabarría.
Premis i nominacions
Nominada en 2006 al Premi Martín Fierro a la millor actriu de repartiment per la seva actuació en el programa El Deseo (2004).
Nominada en 2006 al Premi Còndor de Plata a la millor actriu de repartiment per Cautiva (2003).
Premi a la trajectòria en el lliurament dels Còndor de Plata a la producció cinematogràfica argentina (2002).
Diploma al Mèrit Ràdio i TV de la Fundació Konex (1981).
Premi Ace a la millor actriu en 1971 per El día que me quieras (1969).
Diego, Galán. «Susana Campos, la belleza dúctil». diario El País de Madrid del 4 de noviembre de 2004. [Consulta: 20 juny 2008].
Lerer, Diego. «Un descubrimiento». diario Clarín de Buenos Aires del 1*de setiembre de 2005. Arxivat de l'original el 2008-06-24. [Consulta: 20 juny 2008].
↑Jorge Nielsen: La magia de la televisión argentina 1951-1960, pág. 161/2 Buenos Aires 2004. Ediciones del Jilguero ISBN 987-9416-06-6
↑«Último film de Susana Campos». Suplemento Rosario/12 de Página/12 de Buenos Aires del 18 de agosto de 2006. [Consulta: 20 juny 2008].
↑Lerer, Diego. «Un descubrimiento». diario Clarín de Buenos Aires del 1*de setiembre de 2005. Arxivat de l'original el 2008-06-24. [Consulta: 20 juny 2008].
