La sovietització és el terme que pot ser usat amb dos sentits distints encara que relacionats:
l'adopció d'un sistema polític basat en el model dels soviets (consells de treballadors).
l'adopció d'un estil de vida i mentalitat inspirada en la Unió Soviètica.
El terme va ser un dels nombrosos clixés acabats en «-ció», de fraseologia soviètica, juntament amb la col·lectivització o russificació.
La més important sovietització es va produir durant els anys 1950 als països que serien coneguts com el Bloc de l'Est, a la majoria d'aquests es va portar a terme pacíficament, en ser el poder assolit pels comunistes a través d'eleccions democràtiques.
En un sentit ampli (el primer), això va comprendre l'adopció -a la seva gran majoria de manera involuntària- d'institucions, lleis, costums, moral i estil de vida similars a les que prevalien a la Unió Soviètica, tant a nivell nacional com a les comunitats més petites. Això s'aconseguia amb un partit únic (el Partit Comunista) i es promovia mitjançant l'acció de propaganda que tenia com a objectiu la creació d'un mode de vida únic a tots els països dintre de l'esfera d'influència soviètica, recolzat sempre amb l'ús de la força. En nombrosos casos la sovietització era acompanyada per trasllats o relocalitzacions forçades de grans contingents d'enemics del poble (per exemple, kulaks) a Gulags, o als exilis forçosos.[1]
