Soliloqui

Ser o no ser és la primera línia d'un soliloqui de l'obra teatral Hamlet de William Shakespeare.

El soliloqui és un fragment d'un text teatral en què un personatge parla sol, adreçant-se a si mateix, tot expressant pensaments o sentiments, de manera que l'espectador pot conèixer les seves reflexions i anhels personals.[1][2]

El mot soliliqui prové del llatí soliloquium, que deriva de solus (sol) i loqui (parlar).[3]

Història

El soliloqui va ser una figura retòrica habitual en l'època clàssica. En la tragèdia grega i la comèdia antiga moltes obres s'obren amb un soliloqui, però després els cors formats per diverses persones prenen el relleu. Va ser amb la nova comèdia grega de Menandre quan el soliloqui va començar a ser freqüent, i aquest fet va continuar més tard en el drama romà.[4] Un dels escriptors destacats de soliloquis en els primers segles del cristianisme fou Agustí d'Hipona.[5][6]

A l'edat mitjana la presència de soliloquis és testimonial, ja que els personatges parlen amb el públic, no sols. Aquesta tendència es va allargar, però va acabar considerant-se una pràctica desfassada. El més similar a un sololoqui a principis del segle XVI eren els cors del Renaixement tardà o les aparicions de personatges parlant amb el públic als epílegs. Mentrestant, però, van tornar els soliloquis a través de la recuperació renaixentista de les obres de Plaute i Terenci.[4]

Va ser a partir de finals del segle XVI quan tornem a trobar soliloquis.[4] Van ser una pràctica molt estesa en la dramaturgia anglesa de mitjan segle XVI a finals del segle xvii. Kyd, Marlowe o Shakespeare[7] van fer-ne us en les seves tragèdies elisabetianes. De l'últim, en destaca per sobre de tots el discurs Ser o no ser, de Hamlet. A França, Pierre Corneille va escriure soliloquis heroics, mentre que Jean Racine, els emprava de manera dramàtica.[2] Aquesta època va ser l'època d'or dels soliloquis, que es van produir de manera generalitzada.[4]

Quasi desapareguts d'escena al segle xix, revifen en el xx amb autors com Eugene O'Neill, qui fa un paral·lelisme dual entre soliloqui-veritat i diàleg-mentida. Una peça molt coneguda que empra aquesta eina és Un home per a l'eternitat (1960), que després fou adaptada al cinema i guanyà 6 Oscar.[2] Altres autors contemporanis que han fet bon us dels soliloquis són Edward Bond o Bertolt Brecht.[8]

Dintre de la literatura espanyola, cal destacar la figura de Lope de Vega.[9] En llengua catalana, podem citar Bernat Metge, Vicent Manuel Branchat o Mercè Rodoreda.[10][11][12]

Variants

El soliloqui es diferencia del monòleg, en termes teatrals, pel fet que el personatge emissor no té altre receptor a l'escena, mentre que en el monòleg el personatge s'adreça a un o més receptors, apel·lant-los, si bé sense que hi hagi rèplica o intercanvi. Així, el soliloqui comporta major introspecció i no dona cap valor a l'existència de públic a la sala.[13]

També és diferent de l'apart, perquè aquest sempre es representa un pensament breu o un aclariment, adreçat al públic.[14]

Psiquiatria

En psiquiatria, s'empra el mot soliloqui per referir-se als diàlegs que els pacients, sovint esquizofrènics, mantenen amb un alter ego o amb una audiència inexistent.[13][15]

Vegeu també

Referències

  1. ↑ Llengua catalana i literatura, Batxillerat 1. Cruïlla, 2008. ISBN 9788466119221.  Arxivat 2024-05-23 a Wayback Machine.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Soliloquy - drama» (en anglès). Britannica. Arxivat de l'original el 2017-10-24. [Consulta: 30 agost 2021].
  3. ↑ «Soliloqui». GDLC. Arxivat de l'original el 2022-07-05. [Consulta: 18 novembre 2021].
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Hirsh, James E. Shakespeare and the History of Soliloquies (en anglès). Fairleigh Dickinson Univ Press, 2003, p. 18-21. ISBN 978-0-8386-3971-9.  Arxivat 2024-05-23 a Wayback Machine.
  5. ↑ Pierantoni, Claudio «Tres demostraciones de la existencia de Dios a partir de los Soliloquios de San Agustín». Revista chilena de estudios medievales, 16, 12-2019, pàg. 39–45. Arxivat de l'original el 2022-07-06. DOI: 10.4067/S0719-689X2019000200039. ISSN: 0719-689X [Consulta: 6 juliol 2022].
  6. ↑ Roviró, Josep Monserrat i Ignasi. Col·loquis de Vic XXV : El diàleg. Institut d'Estudis Catalans, 2021-12-01, p. 145.  Arxivat 2024-05-23 a Wayback Machine.
  7. ↑ Qamch, Mahmoud El. The soliloquies in Shakespeare. Structure and function (en anglès). GRIN Verlag, 2022-07-27. ISBN 978-3-346-68320-5.  Arxivat 2024-05-23 a Wayback Machine.
  8. ↑ Gaspar Verdú, María Victoria. Influencia de las puestas en escena brechtianas en el teatro europeo contemporáneo: el ejemplo de Edward Bond (Tesi) (en castellà). Universitat de València, 2004.  Arxivat 2022-07-06 a Wayback Machine.
  9. ↑ Lezcano Tosca, Hugo. Los soliloquios de Lope de Vega paratexto,género,intertextualidad y edición crítica (Tesi) (en castellà). Universidad Autónoma de Madrid, 2004.  Arxivat 2022-07-06 a Wayback Machine.
  10. ↑ Butiñá, Julia «Lo Somni, en la línea del ensayo moderno». Transfer, vol. 1, 5-2010, pàg. 41-61. Arxivat de l'original el 2022-07-06. ISSN: 1886-5542 [Consulta: 6 juliol 2022].
  11. ↑ Escartí, Vicent Josep; Roca, Rafael «El clérigo valenciano Vicent Manuel Branchat contra Napoleón» (en castellà). Cahiers de civilisation espagnole contemporaine. De 1808 au temps présent, 6, 24-01-2010. Arxivat de l'original el 2022-07-06. DOI: 10.4000/ccec.3180. ISSN: 1957-7761 [Consulta: 6 juliol 2022].
  12. ↑ Penelo, Lídia. «"A Mercè Rodoreda encara la llegim massa exclusivament en clau catalana i cal llegir-la en clau europea"». Público, 18-04-2022. Arxivat de l'original el 2022-07-06. [Consulta: 6 juliol 2022].
  13. ↑ 13,0 13,1 «soliloqui». Acadèmia Valenciana de la Llengua. [Consulta: 27 març 2021].[Enllaç no actiu]
  14. ↑ «Apart». Optimot. Consultes lingüístiques. Arxivat de l'original el 2022-07-05. [Consulta: 5 juliol 2022].
  15. ↑ Zambrano, Manuel. «Semiología psiquiátrica» (en castellà). Universidad Nacional Mayor de San Marcos. Arxivat de l'original el 2022-07-06. [Consulta: 6 juliol 2022].

Bibliografia complementària