El sogdià fou una destacada llengua irànica, pròpia dels sogdians, que es parlà majoritàriament a Sogdiana (actual est d'Uzbekistan, oest de Tajikistan i petites parts de Kazakhstan, Turkmenistan i Kirguizstan) entre els segles VI aC i XI dC. Esdevingué la lingua franca de la ruta de la seda a Àsia Central durant la dinastia xinesa Tang (aproximadament al segle VII dC). El sogdià s'escrivia amb tres alfabets: sogdià, maniqueu i siriac.[1] La majoria d'escrits en sogdià es van trobar a inicis del segle XX a Turfan i Dunhuang (Xina), si bé s'han trobat altres inscripcions i documents a Mongòlia (Karabalgasun), Kazakhstan (Kultobe)[2] o a Tadjikistan (Mont Mugh).[3] Actualment, el sogdià es considera una llengua morta, si bé té un descendent en l'idioma yaghnobi (de vegades anomenat també neo-sogdià), que encara és parlat per uns quants milers de persones de l'ètnia yaghnob, a Tadjikistan.[1][2]
Referències
