Els sistemes de notació musical de la música occidental segueixen principalment dues normes segons el país. La notació es pot basar en les set primeres lletres de l'alfabet, o en les set notes “do re mi fa sol la si” inventades per Guido d'Arezzo. A l'Extrem Orient, el sistema xinès de Jianpu ha estat dominant des del començament del segle xx. El llenguatge Open Grid està destinat a la improvisació musical per expressar explícitament el nom de les notes, modes i acords mitjançant una formulació musical estricta.

El sistema de notació musical anglosaxó és un tipus de notació musical amb base alfabètica. És conegut també per les següents denominacions:

• Xifrat anglosaxó.
• Xifrat anglès.
• Xifrat americà (es refereix als Estats Units, país que el va popularitzar durant el segle XX).
• Denominació literal.^[1]

Deriva de la notació grega, que nomenava les notes des de la lletra alfa fins a la gamma, sent alfa la nota la i gamma la nota sol, com s'ha pogut saber gràcies a les troballes de composicions, com l'epitafi de Seikilos, els tres himnes de Mesomedes i els himnes dèlfics. Amb l'arribada de la cultura llatina al nord d'Europa, aquesta nomenclatura (que ja havia estat transliterada pels romans), va arrelar i amb el pas dels segles s'estendria a Alemanya, Anglaterra i les seues colònies.

En el sistema anglosaxó, els termes «major» i «menor» s'agafen directament dels termes llatins: major (/ ma'joɾ /) i minor (/ mi'noɾ /), si bé es pronuncien segons les convencions de la llengua anglesa.

Així doncs, aquestes serien les equivalències en relació amb el xifrat llatí i altres nomenclatures alfabètiques:

• Cal remarcar que malgrat que la llengua russa pertany al grup cultural eslau fa servir igualment la nomenclatura llatina.

La tonalitat de do sostingut menor, per exemple es diria C sharp minor, o do diesis minore, en anglès i italià respectivament.

En la notació alemanya i la russa s'escriu un guió entre el nom de la nota i l'alteració (D-Dur). En alemany les tonalitats menors a més s'indiquen en minúscula (d-Moll).

L'escriptura dels acords amb aquest sistema utilitza unes regles que estan força universalitzades, hi ha variacions en algunes convencions, però hi ha normes que s'apliquen en gairebé tots els casos. S'utilitzen en general, números i símbols per assenyalar la composició de l'acord.^[2]

• Per indicar que la tríada és major s'usa només la lletra de la nota corresponent. Per exemple C significa que s'executa l'acord de do major (do, mi i sol).
• Si la tríada és menor, s'escriu «min» al costat (de l'anglès minor), una «m» sempre minúscula o un script «-». Per exemple: Amin, Am i A- representen l'acord de la menor (constituït per les notes la, do i mi).
• Per a indicar que la tríada és disminuïda s'escriu «dim» (de l'anglès diminished) o un zero «º». Per exemple Bdim i Bº significa que s'executa l'acord de si disminuït (constituït per les notes si, re i fa).
• Si la tríada és augmentada, s'escriu «aug» o el signe de suma «+». Per exemple Caug i C+ representen l'acord de do augmentat en el seu cinquè grau (do, mi i sol #).

Quan es vol enriquir qualsevol mena de tríades conegudes se'ls poden incloure notes agregades. Per exemple:^[3]

• Tríada de sol major amb sèptima menor (acord amb sèptima dominant) s'escriu G^Δ7.
• Tríada de sol major amb sèptima major s'escriu Gmaj⁷ on "maj" prové de l'anglès major^(seventh) o 'major^(sèptima) '.
• Tríada de sol menor amb sèptima menor s'escriu Gmin^7, Gm⁷ o G-⁷.
• Tríada de sol menor amb sèptima major s'escriu Gmin^(maj7) o GM^(M7), G-^(maj7)
• Tríada de sol disminuït amb sèptima menor o semi-disminuït s'escriu G^ø, G^Ø7 o G ^{(-7, b5).}
• Tríada de sol disminuït amb sèptima disminuïda s'escriu G°⁷ o Gdim⁷
• Tríada de sol augmentat amb sèptima major s'escriu Gaug ^(maj7) o G+^(M7)
• Tríada de sol augmentat amb sèptima menor s'escriu Gaug^(min7) o G+^(m7)

• Tríada fa major sobre do: s'escriu F_/C.
• L'acord híbrid de D menor sobre C major: s'escriu Dmin_/C o D-_/C

A l'hora d'escriure acords, a més del xifrat anglosaxó, hi ha el xifrat funcional (també anomenat Europeu), que té dos corrents, la qual utilitza les lletres de les funcions (d'aquí el seu nom) i el que utilitza les lletres dels graus corresponents. En tots dos casos se li afegeixen, també, números aràbics, però que en aquest cas assenyalen la distància els intervals que componen l'estructura.

D'aquesta manera, mentre que en el xifrat anglosaxó, per exemple, un acord de do major amb la nota mi en el baix (el que es coneix com a «primera inversió») s'escriuria C/_E, en el xifrat funcional s'escriu I₆ o T₆ (si és que aquest acord de do major fos el primer grau de l'escala).

• Bailey, Kathryn. 1991. The Twelve-note Music of Anton Webern: Old Forms in a New Language. Music in the Twentieth Century 2. Cambridge and Nova York: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-39088-0 (cloth). Reprinted Cambridge: Cambridge University Press, 2004. ISBN 978-0-521-54796-3 (pbk). Digital paperback reprint, Cambridge and Nova York: Cambridge University Press, 2006.
• Charters, Murray. 1973. "Abel in London". The Musical Times 114, no. 1570 (December): 1224–26.
• Knape, Walter, Murray R. Charters, and Simon McVeigh. 2001. "Abel: (4) Carl Friedrich Abel". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan Publishers.
• Latham, Alison (ed.). 2002. "Pentachord". The Oxford Companion to Music. Oxford i Nova York: Oxford University Press. ISBN 0-19-866212-2.
• McLamore, Alyson. 2004. "'By the Will and Order of Providence': The Wesley Family Concerts, 1779–1787". Royal Musical Association Research Chronicle, no. 37 (2004): 71–220.
• Roeder, John. 2001. "Set (ii)." The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan Publishers.

• Freqüències del piano
• Solmització
• Notació de Helmholtz