El Sistema Ibèric s'estén en direcció NO-S d'una forma de vegades no contínua entre la depressió de l'Ebre i la Meseta, al llarg de més de 500 km, concretament des del corredor de La Bureba, a Burgos, a poca distància de la serralada Cantàbrica, fins al Mediterrani, al S d'Alacant, en l'extrem septentrional del Sistema Subbètic.
Per la seua situació geogràfica, el Sistema Ibèric actua de divisòria d'aigües entre les conques dels rius del vessant mediterrani (Ebre, Túria i Xúquer) i els de l'atlàntic (Tajo i Duero).
En el seu conjunt està constituït per una sèrie de serres, massissos i depressions de composició litològica i d'estructura diverses, sovint aïllades, de manera que interrompen la continuïtat del sistema, i que s'enllacen unes amb d'altres per mitjà d'altiplans.
En la zona central, s'obre la denominada depressió Ibèrica, el sector de la qual més definit correspon a la fossa Calataiud-Terol, regada longitudinalment pels rius Túria i Jiloca, i transversalment pel Jalón.
Geològicament, el Sistema Ibèric està constituït per una cobertura de material mesozoic, que va del Triàsic al Cretaci, dipositats sobre el sòcol paleozoic i estructurat pel plegament alpí.
En el seu tram meridional, hi ha petits afloraments de roques volcàniques, que estan relacionats amb les falles que enfonsen progressivament la serralada al mar Mediterrani. Un d'aquests afloraments és el pitó basàltic de la ciutat valenciana de Cofrents, conegut com a turó del Castell; uns altres corresponen a les illes Columbretes, situades a l'oest de Castelló de la Plana.
En aquest sistema, són freqüents els fenòmens kàrstics, tals com les Torcas de Conca, la Celada de Cella, a la província de Terol, i la Ciutat Encantada de Conca. El glacialisme quaternari tan sols va afectar els màxims cims (Demanda, Moncayo, Pics d'Europa).
