El Shanghai Meishu Dianying Zhipianchang s'estableix oficialment l'abril del 1957,[1][2] encara que portava en funcionament des del 1950,[1] i té els seus orígens en l'estudi de cinema de Changchun.[3] Ha produït pel·lícules dels pioners del cinema d'animació xinesaTe Wei i els germans Wan.[4][1] A data de 1985, havia produït un total de 275 pel·lícules, de les quals 22 havien obtés 31 premis a festivals de cinema de la Xina, i 45 a festivals internacionals.[5] En total, ha produït al voltant de 500 pel·lícules amb una durada superior als 40.000 minuts d'animació original,[6][7] cobrint el 80% de la producció domèstica d'animació de la Xina.
Es diu que el 1955 va ocórrer que la primera pel·lícula a color que produeixen, Wuya Wei Shenme Shi Heide, guanyà un premi al Festival de Venècia però és confosa amb una producció soviètica.[1] Tot i que estudis posteriors no han pogut demostrar que allò ocorreguera realment, l'anècdota s'ha utilitzat per a explicar els canvis que es produirien a continuació.[17] A partir d'aquell moment, es va decidir que l'animació xinesa hauria de reflectir els costums i l'estètica xineses.[1][18] En la següent cinta, Jiao'ao de Jiangjun, els creadors es basarien en l'Òpera de Pequín,[19] iniciant així un camí de trenta anys experimentant amb una estètica pròpia, el conegut com estil nacional.[1] Després vindria Zhu Baije Chi Xigua, experimentant amb paper tallat, tècnica tradicional xinesa.[1] Mentrestant, les produccions anirien guanyant reconeixement i premis tant al país com a nivell internacional.[20] A partir d'aquell moment, el vicepremier Chen Yi va encarregar a l'estudi realitzar un treball inspirant en l'estil de pintura amb pinzell de Qi Baishi.[21] El resultat seria Xiao ke dou zhao mama, estrenada l'any 1960, i que seria la primera producció que utilitzaria la tècnica de l'animació amb tinta xinesa.[21][22]
Tot i que ja havien produït algunes cintes que esdevindrien clàssics, no seria fins 1957 que l'estudi es funda oficialment,[1] amb Te Wei com a director.[1] La creació de l'estudi s'emmarca en la Campanya de les Cent Flors del 1956, on el govern comunista va animar el desenvolupament i innovació tant de la tecnologia com de l'art a la Xina.[20][22]
Després de l'èxit de Shen Bi i Jiao'ao de Jiangjun, l'estudi va rebre més suport per part del govern,[23] que els animà a estudiar els mètodes occidentals però amb l'objectiu de desenvolupar un mètode específicament xinés.[19] El període de 1957 a 1966 s'ha considerat com l'edat daurada de l'animació xinesa, sobretot a la creativitat i qualitat de les produccions de Shanghai.[24]
Personalitats com Zhou Enlai donaven suport a la indústria,[25] i fins i tot parlaven amb Te Wei sobre el futur del mitjà.[26] Per norma general, el govern era molt laxe amb la indústria del cinema d'animació, la qual cosa els permetia gran llibertat creativa.[26]
Durant el període de la Revolució Cultural, l'estudi sencer va ser tancat pels Guàrdies rojos.[33] Es prohibeixen per fantasioses quasi totes les produccions de l'estudi, com Mu Di,[31] i es permeten una minoria, de temàtica realista, com Caoyuan Yingxiong Xiao Jiemei.[34] Tot i les diferències d'estil, ambdues pel·lícules van ser produïdes el 1964.[31] A partir d'aquell moment i fins al final de la Revolució Cultural, sols quatre pel·lícules serien produïdes.[35] A més, entre 1967 i fins al 15 de juny de 1977 l'empresa seria coneguda com a estudi de la Guàrdia Roja.[36]
Amb la caiguda de la Banda dels Quatre el país retorna a la normalitat i els animadors poden tornar del camp,[37] encara que les primeres produccions encara estarien dedicades a Mao Zedong i a l'exèrcit.[38]
A partir de 1976 comença a augmentar el ritme de producció i a poc a poc tornen a aparéixer elements fantasiosos a les pel·lícules.[38]Jinse de Dayan, del 1976, suposa el final de l'etapa anterior.[39]Hualang Yiye, del 1978, tracta sobre els problemes de la Revolució Cultural.[40] A partir d'aquell moment es recuperen les temàtiques fantàstiques i es considera que comença una segona edat daurada de l'animació xinesa,[40] que acabaria cap a finals de la dècada del 1980 per la competència de l'animació japonesa,[41] i també americana.[42] Açò s'explica perquè en aquell moment les televisions no havien de pagar drets per emetre productes estrangers.[41] La gran presència d'animació japonesa en la televisió de la Xina també influí estèticament en els treballs posteriors.[41][43] A partir del 2005, al país s'imposen quotes als productes culturals estrangers.[44]
En la dècada de 1980 destaquen l'emissió per CCTV de la sèrie de pel·lícules Heimao Jingzhang,[47][48] originàriament estrenades als cinemes,[49] així com de la sèrie de televisió Hulu Xiongdi.[50][51] El cas de Heimao Jingzhang és paradigmàtic, ja que era la primera vegada que una producció xinesa imitava l'estil de les produccions japoneses i americanes, i àdhuc, introduïa per primera vegada el fenomen del marxandatge.[52][53]
El 1989, la posició de director de l'estudi queda vacant i s'obri un procés de debat intern, en forma de congrés oficial, al voltant del funcionament de l'empresa, on hi participen els treballadors.[54] A més, el mercat laboral també afectà a l'estudi de Shanghai, ja que els salaris més alts d'empreses d'altres llocs del món provocaven una fuga de cervells.[44][55] Fins a finals de la dècada del 1980, l'estat garantia la producció d'entre 300 i 400 minuts d'animació anuals, que eren distribuïts mitjançant la China Film Group Corporation.[42] Tot i que l'estat continuava garantint la producció, a partir dels anys 90 esta sols cobreix un 70% de les despeses totals, la qual cosa obliga a les empreses a obrir-se a coproduccions estrangeres.[55]
L'abril de 1990 s'estableix una aliança amb Hong Kong Yili Developing Ltd i es produeix una reestructuració, on alguns departaments, com el de titelles i el d'animació amb retalls queden baix tutela de l'estat, el d'animació tradicional s'agrupa amb una filial pròpia, i el de processament d'imatge esdevé una societat col·lectiva.[56] Aquell mateix any, l'estudi publica el seu primer treball amb CGI, una minisèrie d'esports inserida en un programa de la CCTV.[57]
El juny del 1993, i en paral·lel al projecte 5155, l'estudi publica una revista dedicada al dongman, Katong Wang.[58] El 1994 es fa un pla de viabilitat de l'estudi, i per a 1999 ja s'havien invertit uns 49 milions de yuan per a produccions dirigides a la televisió.[55] A partir de la dècada dels 2000 la producció es dispara, passant de 500 a 5.000 minuts de producció anuals a mitjans de dècada.[59] També augmenta la competència amb l'entrada de noves empreses.[59]
↑Du, Daisy Yan. "National Style and National Identity: The Rise of Ink-Painting Animation in the Early 1960s," in On the Move: The Trans/national Animated Film in 1940s–1970s China. University of Wisconsin-Madison, May 2012.
