La seu de l'Editorial Sopena era un edifici situat al carrer de Provença, 93-97 de Barcelona i amb una superfície de 4.572 m²,[1] actualment desaparegut.
Història
El 1906, l'editorial Ramon Sopena s'instal·là al número 95 del carrer de Provença, en un petit local industrial de línies modernistes projectat per l'arquitecte Bonaventura Pollès,[2][3] que meresqué la següent ressenya: «La tipografía de los Sres. Sopena, pequeño edificio industrial, cuyo interior es correcto y cuya fachada revela una nota artística mejor pensada que ejecutada.»[4] L'edifici fou ampliat i reformat per Eduard Mercader el 1909[5] i 1912[6][2][7] als solars adjacents dels números 93 i 97 per a allotjar-hi tant la impremta com l'editorial.[8]
El 1926, i per tal d'unificar les tres parcel·les ocupades pel conjunt, Melcior Vinyals hi va projectar una nova façana neorenaixentista,[9] que es va convertir en una icona del barri durant setanta anys,[10] fins que l'octubre del 1996 l'edifici va ser enderrocat per la immobiliària Metro-3 per a substituir-lo per l'actual bloc d'habitatges.[10]
Malgrat la forta oposició dels veïns, que en reclamaven la preservació i van organitzar-hi diverses accions, l'Ajuntament va considerar que l'edifici, que en aquell moment no estava catalogat, no tenia cap valor arquitectònic.[11] Per a compensar-los, va pactar amb la immobiliària la creació dels actuals Jardins de Maria Mercè Marçal a l'interior de l'illa dels carrers de Provença, Comte Borrell, Rosselló i Viladomat,[12] amb una superfície de 1.312 m².[11] Posteriorment, alguns dels elements més característics de la desapareguda façana van ser integrats en un mural de collageceràmic situat als jardins, obra de l'artista Jordi Gispert.[10]
Descripció
La façana era tripartita, amb un cos central de planta baixa i quatre pisos, rematat per dues torres, i dos laterals de planta baixa i dos pisos amb una torre a cada extrem.[2] Els portals centrals tenien una llinda recarregada amb un cap de dona amb trenes frondoses, i dos bustos als extrems, que semblen correspondre a Cervantes i a una escriptora renaixentista. Els baixos del cos central, lleugerament corbat, estaven decorats amb rajoles blaves, disposades entre les finestres, i a la part superior hi figurava un plafó de rajoles grogues amb el nom «Editorial Ramón Sopena». A les portes de ferro forjat hi havia llorers i un altre cap de dona. Les finestres del primer pis dels cossos laterals estaven coronades per llindes molt ornamentades i flanquejades per pilastres. Al segon pis, les finestres eren d'arc de mig punt i estaven rematades amb sanefes de rajoles, que donaven a la façana una gran vistositat sobre el fons gris blavós predominant de tot el conjunt. El coronament tenia una balustrada amb grans gerros. Les torres centrals remataven amb una galeria triforada i un frontó clàssic, mentre que les laterals tenien un remat escultòric i un medalló amb l'emblema de l'editorial, un griu amb un llibre i una torxa a la mà i un filacteri amb el lema Nulle dies sine lines.[2][3]
Alexandre, Octavi. Catàleg de la Destrucció del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic del Centre Històric de Barcelona. Veïns en Defensa de la Barcelona Vella i Estudiants pel Patrimoni, 2000, p. 67.
Lacuesta Contreras, Raquel; González Toran, Xavier. El modernisme perdut. La Barcelona de l'Eixample. Ajuntament de Barcelona i Editorial Base, 2014, p. 224-225.
