El Setge de Bagdad de 1258 va ser un fet d'armes que va concloure amb la victòria del cap mongol Hülegü, net de Gengis Khan i germà del cap suprem mongol Mongke, sobre el Califat Abbàssida i que va culminar en la presa, saqueig i incendi de Bagdad.
Antecedents
Bagdad era el 1258 la capital del Califat Abbàssida, un estat islàmic que ocupava l'actual Iraq i part de l'Iran, governat pel califa abbàssida al-Mustàssim. Adés poderós, amb el pas del temps el Califat Abbàssida havia perdut el control sobre molts territoris i havia esdevingut un estat de poca importància. El califa era un titella controlat per mamelucs o cabdills militars turcs d'origen esclau, però seguia sent el líder espiritual de l'islam, i Bagdad era una ciutat rica i un important centre cultural.
L'exèrcit de l'Imperi Mongol, dirigit per Hülegü i el seu comandant xinèsGuo Khan, i compost per mongols, els seus vassalls xinesos, armenis, georgians, perses, i francs del Principat d'Antioquia va sortir cap a Pèrsia el 1253 per una ruta preparada amb molta cura, construint ponts sobre cada riu per facilitar el pas de les tropes. El setembre i octubre de 1255 va arribar a Kan-i Gul prop de Samarcanda, on va acampar i va restar el novembre, i va creuar l'Oxus l'1 de gener de 1256. Els petits sobirans de Pèrsia i el Caucas li van oferir homenatge i va destruir als luris.
Durant aquest any va combatre els ismaïlites, va rendir diverses fortaleses i finalment Rukn-ad-Din Khurxahva lliurar la seva inexpugnable fortalesa d'Alamut sense combatre el 1256,[3] que va ser arrasada fins als fonaments. A continuació, l'exèrcit va prosseguir cap a Bagdad en novembre de 1257 amb ordres de Mongke Khan de respectar el califat si es sotmetia a l'autoritat de l'Imperi Mongol.
Batalla
Hülegü va exigir la rendició, però al-Mustàssim es va negar i va advertir als mongols que provocarien la ira d'Al·là si l'atacaven, sense reunir exèrcits ni reforçar les muralles de Bagdad, i va ofendre greu i innecessàriament Hülegü, garantint la seva destrucció.[4]
Un cop a la rodalia de la ciutat, Hulagu va dividir les seves forces, amenaçant banda i banda de la ciutat des dels bancs est i oest del Tigris. L'exèrcit del califa va rebutjar a alguns dels contingents que atacaven per l'oest, però els mongols van destruir diversos dics i inundar el terreny ocupat per l'exèrcit califal, que va quedar atrapat i gran part va morir ofegat o massacrat. Per ordre de Guo Kan dels auxiliars xinesos dels mongols van començar el setge de la ciutat el 29 de gener construint una estacada i un fossat i disposant maquinària de setge i catapultes. El setge va ser breu doncs el 5 de febrer els mongols controlaven ja part de la muralla. Llavors al-Mustàssim va intentar negociar, però ja era tard.
El 10 de febrer es rendia Bagdad.[5] Els mongols van irrompre-hi el 13 de febrer i va començar una setmana de matances, violacions i destrucció: els mongols van arrasar i destruir mesquites, palaus, biblioteques i hospitals, la Gran biblioteca de Bagdad, amb incomptables documents històrics de gran antiguitat i llibres de valor incalculable sobre temes que anaven de la medicina a l'astronomia, va ser arrasada. Molts veïns van intentar fugir, però van ser atrapats i assassinats a plaer pels soldats mongols.[6] El califa va ser capturat i obligat a veure com assassinaven als seus súbdits i saquejaven el seu tresor. Segons la majoria de les cròniques, va morir sota els cascos dels cavalls dels mongols, que el van enrotllar en una catifa i després van marxar sobre ell (creien que ofendria a la terra si vessaven sang reial en ella). Només va sobreviure un dels seus fills, que va ser enviat a Mongòlia.
Conseqüències
Normalment els mongols només destruïen una ciutat si els oferia resistència. Les ciutats que capitulaven immediatament podien esperar clemència. La destrucció de Bagdad va ser fins a cert punt una estratègia deliberada per intimidar a altres ciutats i regnes, això va funcionar amb l'emirat aiúbida de Damasc, però no amb Soldanat Mameluc que va resistir i va derrotar els mongols a la batalla d'Ayn Djalut el 1260.
Els mongols van destruir gran part del sistema d'irrigació que havia funcionat a Mesopotàmia durant mil·lennis tallant les canalitzacions subterrànies (qanats),[7] que necessitaven manteniment constant i mai es van reparar, perquè va morir o fugir tanta gent que no va ser possible[8] i perquè van sembrar els camps amb sal.[9] Bagdad seguiria sent una ciutat despoblada i en ruïnes durant segles, només després de molt de temps recuperaria part del seu antic esplendor.
La influència cultural àrab es va irradiar cap a l'exterior des de Bagdad, però amb la conquesta de Bagdad i la destrucció mongola del califat abbàssida, la seva influència va disminuir, en Iran i l'Àsia Central, que es van beneficiar de l'augment de l'accés intercultural a l'Àsia oriental sota el Pax Mongolica, van florir i es van desenvolupar de manera més distintiva a partir de la influència àrab sota la dinastia timúrida.[13]
↑Martin Sicko escriu que van haver de morir prop de 90.000 persones (Sicko 2000, p. 111). Segons altres càlculs la xifra va ser molt més gran: Wassaf la situa en diversos centenars de milers, i Ian Frazier entre els 200.000 i el milió
↑Subtelny, Maria Eva «Socioeconomic Bases of Cultural Patronage under the Later Timurids» (en anglès). International Journal of Middle East Studies, 20, 4, 11-1988, pàg. 479–505. DOI: 10.1017/S0020743800053861.
Bibliografia
Amitai-Preiss, Reuven. mongols and Mamluks: The Mamluk-Ilkhanid War, 1260-1281 (first edition). Cambridge: Cambridge University Press, 1998. ISBN 0-521-46226-6.
Morgan, David. The mongols . Boston: Blackwell Publishing, 1990. ISBN 0-631-17563-6.
Nicolle, David, i Richard Hook (illustrator). The Mongol Warlords: Genghis Khan, Kublai Khan, Hulegu, Tamerlano . London: Brockhampton Press, 1998. ISBN 1-86019-407-9.
Saunders, J.J. The History of the Mongol Conquests . Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 2001. ISBN 0-8122-1766-7.
Sicko, Martin. The Islamic World in Ascendancy: From the Arab Conquests to the Siege of Vienna . Westport, Connecticut: Praeger Publishers, 2000. ISBN 0-275-96892-8.
Soucek, SVAT. A History of Inner Asia . Cambridge: Cambridge University Press, 2000. ISBN 0-521-65704-0.
