Sant Guillem de Combret (abans Santa Magdalena i Sant Guillem; Saint-Guilhem de Combret en francès) és una ermitaromànica del terme de l'actual comuna del Tec, a la comarca del Vallespir, de la Catalunya del Nord.
És al sector mitjà[1] de la vall de la Comalada, al vessant sud del massís del Canigó, a 1.324,1 metres d'altitud. Un dels contraforts occidentals del massís, el Pla Guillem, rebé el nom del santuari. És un lloc sovintejat per les rutes excursionistes del Massís del Canigó. Una de les que hi passa és l'anomenat[2]Tour del Canigó.
Història
És una construcció romànica, del segle xi. El 1195, l'església de Santa Magdalena i Sant Guillem (nom que rebia aleshores) fou donada pel bisbe d'Elna Guillem de Ceret a l'abadia de Santa Maria d'Arles. En aquell moment era sufragània de Santa Justa i Santa Rufina de Prats de Molló. El 1329 l'església és esmentada com a pertanyent al vilar de Sant Guillem, i torna a ser esmentada amb la doble advocació, de Combereto.
L'ermita entre 1900 i 1914
Característiques
És una església de nau única, d'absis quadrat lleugerament més ample que fondo, i amb campanar d'espadanya. És coberta amb una volta de canó molt apuntada. S'hi conserva l'altar primitiu, format per una ara d'una sola peça de granit i una base de maçoneria amb forma de prisma. La façana meridional té dues finestres d'una sola esqueixada, i la porta d'accés al temple, que té llinda però no arc de descàrrega. Dues altres finestres d'una sola esqueixada es troben una al frontis de ponent, i l'altra a l'absis. El campanar d'espadanya és més tardà que la resta de l'església.
L'interior de la nau és en part arrebossat amb morter de calç, morter que també es repeteix a la resta del temple. És una obra del segle x, amb reformes del XII, en la qual es construí la volta.
Mobiliari
Algunes de les peces del seu mobiliari han estat inventariades pel govern francès: un retaule [1] necessitat de restauració; un plat de llautó [2] del segle xvi, d'origen germànic; una campana de ferro forjat dels segles XI o XII, i un calze i una patena [3] de finals del XV o començaments del XVI i una creu processional[3] del segle xiii que avui dia forma part d'una col·lecció particular. Va ser declarada monument històric de França[4] el 2009. S'hi fa festa el 22 de juliol, per santa Magdalena, amb presència de fidels del Tec i de Prats de Molló.
El Liber misticus
A la Biblioteca Nacional de París es conserva el manuscrit de finals del segle xiLiber misticus[5] procedent d'aquesta ermita. En pergamí, consta de 61 folis i té un format de 21 x 15 cm. Conté el Missal i el Breviari anotats, el Ritual i el Missal dels Difunts, si bé amb mutilacions.
Així mateix, a la Mediateca de Perpinyà es conserva un missal (Manuscrit núm. 4) trobat dins d'una arca de l'església al segle xix, amb una interessant miniatura polícroma de la crucifixió.
Llegenda de sant Guillem
Segons la tradició, l'església fou bastida personalment per sant Guillem de Combret; també donà la campana de ferro forjat, datada pels experts al segle xi o XII. Diu la llegenda [4] que Guillem, un ermità que vivia a la vall de Combret en el segle vii, demanà als miners de Montferrer el ferro per fer una campana per a l'ermita. Aquests, per rifar-se'l, n'hi haurien ofert tot el que pogués agafar amb les mans; el sant les hauria submergides al gresol i n'hauria extret matèria fosa més que suficient per fer la campana. Segons W. Strabon, l'acabat irregular de la campana es justificaria per la tècnica d'elaboració de ferro de forja (vasa productilia, campanae ferrae) en comptes de la més comuna, fosa en bronze (vasa fusilia, campanae aereae).
Bibliografia
Amiet, Robert. Les livres liturgiques du diòcese d'Elne. Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, 1982, p. 279-302.[5]
Amiet, Robert. «Les livres liturgiques et le calendrier du diocèse d'Elne». A: Liturgie et musique (IXe-XIVe s.). Toulouse: Cahiers de Fanjeaux, 1982, p. 139-154.
Ausseil, Louis. «La cloche en fer battu de Saint-Guilhem de Combret (XIe.)». A: Cahiers d'Études et de Recherches catalanes d'Archives, 34-38. Perpinyà: Centre d'Études et de Recherches catalanes des Archives, 1967, p. 214-215.
Becat, Joan. «49 - Cortsaví». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. I. Aiguatèbia - Montner. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032.
Bosch de la Trinxeria, Carles. «Llegenda de Sant Guillem de Combret, Alt Vallespir». A: La Il·lustració Catalana. Barcelona: Casa Thomas, 1892, p. 42-43.
Clos, Jany. «La chepelle Saint-Guillem-de-Combret (La Llau, commune de Le Tech)». A: 66 églises et chapelles romanes en vallée du Tech. Itinéraires historiques, culturels, artistiques et paysagers au coeur du Pays Catalan. Ceret: Mag-grup, 2013 (Itinéraires romans en Catalogne). ISBN 978-2-9545023-0-4.
Corts, Ramon; Galtés, Joan; Manent i Segimon, Albert. «Santa Cecília de Cos». A: Diccionari d'Història Eclesiàstica de Catalunya III: P-Z. Barcelona: Editorial Claret i Generalitat de Catalunya, 2001. ISBN 9788439353652.
Gavín, Josep M. «Vall 28. Sant Martí de Cortsaví». A: Capcir - Cerdanya - Conflent - Vallespir - Rosselló. Barcelona: Arxiu Gavín, 1978 (Inventari d'esglésies, 3**). ISBN 84-85180-13-5.
Ponsich, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Cortsaví». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15). ISBN 84-85194-60-8.
Ponsich, Pere; Adell i Gisbert, Joan-Albert. «El Tec: Sant Guillem de Combret (abans Santa Magdalena i Sant Guillem)». A: El Vallespir. El Capcir. El Donasà. La Fenolleda. El Perapertusès. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996 (Catalunya romànica, XXV). ISBN 84-412-2514-1.
.jpg)
