El 1946 es va traslladar a l'Índia durant dos anys, on es va dedicar a la fotografia a temps complet. L'amistat iniciada a Bombai amb el fotògraf francès Henri Cartier-Bresson va transformar el seu enfocament, posant èmfasi en la fotografia de carrer i un estil més natural en els seus retrats. Tata va tornar a Xangai i va fotografiar, durant uns mesos acompanyat de Cartier-Bresson, l'ocupació de la ciutat pel nou règim comunista. A partir de la dècada de 1950, Tata es va dedicar a encàrrecs per a revistes destacades com el National Geographic. Via Hong Kong i l'Índia, Tata va emigrar a Mont-real el 1956, on va crear fotografies documentals per al National Film Board i va continuar fotografiant per a diverses publicacions. Fou reconegut pels seus retrats d'artistes i autors canadencs. L'obra de Tata ha estat objecte de llibres i exposicions itinerants. Les seves fotografies es troben a diverses institucions, inclosa la National Gallery of Canada.
Primers anys de vida
Samuel Bejan Tata va néixer a Xangai, Xina, el 30 de setembre de 1911, en una família mercantil parsi.[1] Va anar a l'escola pública de Xangai,[2] i després va estudiar negocis durant dos anys a la Universitat de Hong Kong.[1] Als vint-i-quatre anys es va dedicar a la fotografia,[3] i va ser un dels membres fundadors del Shanghai Camera Club.[4] Un amic del club, Alex Buchman, que treballava com a fotoperiodista per a China Press, va inspirar Tata a comprar la seva primera Leica i vagar pels carrers a la recerca d'imatges significatives.[5] El 1939, va aprendre retrat d'estudi acadèmic amb Oscar Seepol, i més tard va estudiar amb els fotògrafs Lang Jingshan i Liu Xucang.[4][6] Es va fer un expert en les seves primeres fotografies amb l'ús de la il·luminació i les tècniques additives afavorides pels pictorialistes. El seu enfocament en el retrat en aquests anys va ser degut en part per l'ocupació japonesa de Xangai el 1937, i Tata no va poder dedicar-se a la fotografia a temps complet fins al 1946, quan va arribar a Calcuta.[7][8] La primera exposició de Tata, amb els seus retrats pictorialistes i els paisatges de Lang, es va realitzar el 1946.[9]
Bombai i Xangai
El novembre de 1947, gràcies als esforços del pintor indi Jehangir N. Unwalla, es van presentar seixanta de les fotografies de Tata a Bombai.[8][10] El pròleg d'Unwalla al catàleg de l'exposició citava Julian Smith i Edward Steichen com a influències en Tata.[11] Uns quants mesos més tard, en un altre espectacle patrocinat per la Bombay Art Society,[12] Tata va conèixer el fotògraf francès Henri Cartier-Bresson, i gràcies a la seva influència i mentoria, es va animar renovat a dedicar-se al fotoperiodisme.[3][4] Va començar a col·laborar en publicacions periòdiques de Bombai, a Trend i Flashlight.[13]
El 1949, va tornar a Xangai, on va fotografiar la caiguda del Kuomintang i la presa de possessió de la ciutat per part de les tropes comunistes; durant un període l'acompanyà Cartier-Bresson.[14][15] Tata va romandre a la ciutat fins al 1952. Aquell any, es va casar amb Marketa (Rita) Langer, una jove de 19 anys, una txecade Sudenten, que com Tata, s'havia criat a Xangai.[12][16] Aviat van fugir a Hong Kong.[12] Durant aquest període, moltes de les primeres fotografies de Tata van ser confiscades pels censors xinesos.[17] No obstant això, amb l'ajuda d'un diplomàtic va aconseguir treure de contraban les seves imatges de la revolució fora de la Xina.[9] Va fer un viatge al Caixmir i l'Índia el 1955, i el seu foto assaig, "Himalyan Pilgrimage", es va publicar a la National Geographic l'octubre de 1956.[18]
Montreal i anys posteriors
Tata va emigrar, amb la seva dona i la seva filla Antònia, al Canadà el 1956 i es va establir a Mont-real.[19] Ràpidament, va trobar feina fent fotografies per a pel·lícules documentals a la National Film Board i es va convertir en editor de fotografies per a la revista The Montrealer.[20] En part a causa de la seva diferència d'edat, el matrimoni de Tata va acabar en divorci.[12][16] A principis dels anys 60, rebutjant el seu antic estil acadèmic, va destruir la major part de la seva obra pictòrica a part dels retrats.[18] Les fotografies de Tata van continuar apareixent a publicacions com Macleans, Chatelaine i Time.[3][21] Va rebutjar ser un simple il·lustrador d'un text escrit, ja que el seu objectiu era que les imatges es mantinguin per si soles. Tata es va acostar més a aquest ideal en les seves aportacions a la revista Perspectives, on se li permetia triar entre els seus arxius fotogràfics.[21]
De vegades per encàrrec, però cada cop més per iniciativa pròpia, va començar a recollir un dossier de retrats literaris i artístics canadencs, com Michel Tremblay, Leonard Cohen, Bill Reid, Irving Layton, George Bowering, Donald Sutherland, Alice Munro i Jacques de Tonnancour.[22] Tata va preferir fer fotos amb una càmera de 35 mm i utilitzar la llum disponible a les llars dels retratats, on se sentirien més a gust i les seves personalitats es veurien més evocades posant entre les seves pertinences personals. El seu estil de conversa fluid, ple d'històries i anècdotes, també va ajudar a alleujar els nens que de vegades eren reticents a ser fotografiats. Segons l’experiència de Tata els millors retrats comencen a sortir a la meitat del rodet quan les persones han abaixat la guàrdia, s’han relaxat i s’han convertit en participants actius de la sessió. La majoria dels seus retrats mostren a la persona en contacte visual o proper amb el fotògraf.[23]
Tata havia acumulat milers de negatius que documentaven la caiguda de Xangai, i el 1981 es va muntar una exposició revisada a partir d'una versió de 1970 a la National Gallery, titulada Shanghai 1949: Photographs by Sam Tata.[24] L'any 1983 va viatjar per tercera vegada a l'Índia, on va enfocar la seva atenció als omnipresents símbols de la divinitat presents a la vida quotidiana.[25] Cinc anys més tard, el Canadian Museum of Contemporary Photography va muntar una gran retrospectiva de la seva vida i obra, The Tata Era / L'Époque Tata que va recórrer el país.[3] Va rebre el premi Victor Martyn Lynch-Staunton del Canadà (1982)[26] i va ser nomenat membre de la Royal Canadian Academy of Arts.[27] El 1990 va rebre el premi a la trajectòria de l'Associació Canadenca de Creadors d'Imatges Professionals (CAPIC).[28] Quaranta de les seves fotografies van aparèixer a l'exposició de 1991 Canadian Writers a la National Library of Canada.[12]
Entre els llibres dedicats a la seva fotografia destaquen Montreal (amb Frank Lowe, 1963), Expo 67: Sculpture (1967), A Certain Identity: 50 Portraits (1983), Xangai 1949: The End of an Era (1989), Portraits of Canadian Writers (1989). 1991) i Índia: Terra dels meus pares (2005).
Tata va morir el 3 de juliol de 2005 a l'edat de 93 anys a Sooke, Colúmbia Britànica, Canadà.[12] El 8 d'abril de 2015, Canada Post va emetre un segell amb una fotografia titulada Angels, Saint-Jean-Baptiste Day, captada a Mont-real per Tata el 1962.[29]
Exposicions individuals seleccionades
Retrats d'escriptors canadencs, National Library of Canada, Ottawa, 1991[12]
The Tata Era/ L'Époque Tata, The Canadian Museum of Contemporary Photography, Ottawa, 1988[12]
Xangai 1949: Fotografies de Sam Tata, National Gallery of Canada, Ottawa, 1981[30]
A Certain Identity, Centaur Gallery of Photography, Montreal, 1974[30]
Sam Tata: 30 fotografies, Perception Gallery, Montreal, 1971[30]
Fotografies d'Àsia, George Eastman House, Rochester, Nova York, 1958[30]
Fotografies de Sam Tata, Royal Ontario Museum, Toronto, 1957[30]
A One-Man Show of Photographs de Sam B. Tata, Bombai, 1947[31]
Exposicions col·lectives seleccionades
It's All Happening So Fast: A Counter-History of the Modern Canadian Environment, Museu d'Art de la Universitat de Toronto, 2017[32]
Fotografia al Canadà, National Gallery of Canada, 2017[33]
Tendances actuelles au Québec: la photographie, Musée d'art contemporain, Montreal, 1979[30]
La Fête, Rencontres internationales de la photograhie, Arles, França, 1978[34]
The Magic World of Childhood, National Film Board Photo Gallery, Ottawa, 1971[34]
Tres fotògrafs canadencs: Guenter Karkutt — John Flanders — Sam Tata, National Film Board Photo Gallery, Ottawa, 1970[34]
Fotografia a Mid-Century, George Eastman House, Rochester, Nova York, 1959[34]
Setena exposició de fotografia de tota l'Índia, Bombai, Índia, 1948[34]
Espectacle per a dues persones amb Lang Jingshan, Xangai, 1946[34]
