Durant molts anys el desconeixement de les òperes de Dvořák fora de les terres txeques va ajudar a reforçar la percepció que la composició d'òperes era una activitat marginal i que, malgrat la bellesa de les seves melodies i timbres orquestrals, Rusalka no era una part central de la seva producció ni del teatre líric internacional. En els darrers anys s'ha representat amb més regularitat per les principals companyies d'òpera,[4] molt més que totes les altres òperes de Dvořák juntes.
El fragment més popular de Rusalka és l'ària de soprano, la "Cançó a la Lluna" (Měsíčku na nebi hlubokém) per al personatge principal de l'acte I, que sovint s'interpreta en concert i es grava per separat. També s'ha arranjat per a violí i s'ha utilitzat en bandes sonores de pel·lícules.
Rusalka és l'òpera més coneguda i estimada –amb La núvia venuda de Smetana– del teatre líric txec.[5]
Es tracta d'una narració simbòlica i sentimental que se centra en una nàiada que assumeix la naturalesa humana per amor però en pateix cruelment les conseqüències. És un motiu ancestral de les llegendes nòrdiques, que va ser molt apreciat durant l'època del Romanticisme. Amb una reminiscent influència wagneriana, incorpora les melodies tradicionals txecques en les seves balades, cançons i danses, posant especial èmfasi en els temes del "bosc" i de l'"aigua". Dvořák es va valer de tots els recursos estilístics de moda en aquell temps, el desenvolupament clàssic, la tècnica del leitmotiv, les formes del lied i de l'ària, i tots assemblats de manera harmoniosa per oferir una barreja dels modismes de la música impressionista i amb matisos de l'expressionisme.[6]
La paraula «Rusalka» prové del rus «Русалка», transcrit Russalka i significa «dona encantada». La rusalka és una antiga figura dels contes de fades que pertany a la llegendària família de les nàiades, ondines, melusines, sirenes, nereides i altres dones d'aigua. Igual que totes, Rusalka és un ésser elemental, vinculada tant al cos com a la sang al món de les persones, però també, a causa de la seva absència d'ànima, lligada al món dels esperits. El seu desig profund consisteix a transformar-se en un ésser humà i poder experimentar l'amor com una dona mortal, encara que això comporti sofriment i mort.[7]
Tot i que les nimfes aquàtiques són presents en la literatura de la majoria de països (fins i tot al Pirineu català hi ha una llarga tradició literària i musical de dones d'aigua), Jaroslav Kvapil no va basar-se en cap llegenda del folklore txec, en què aquesta figura no hi és present.[8]
El llibret de Kvapil va ser escrit abans que tingués cap contacte amb el compositor. La trama conté elements que també apareixen a La sireneta de Hans Christian Andersen i a Undine de Friedrich de la Motte Fouqué,[1] i s'ha descrit com un "conte de fades modern i trist", en una línia similar a la seva obra anterior, Princessa Pampeliška.[9] El llibret es va completar el 1899, quan Kvapil va començar a buscar compositors interessats a musicar el seu text. Els seus amics compositors estaven compromesos amb altres obres, però van esmentar que Dvořák estava buscant un projecte. El compositor, sempre interessat en les històries d'Erben, va llegir el llibret i va compondre la seva òpera amb força rapidesa, amb el primer esborrany començat el 22 d'abril de 1900 i acabat a finals de novembre.[10] Després dels seus quatre poemes simfònics inspirats en les balades populars d'Erben de 1896–97, Rusalka es pot veure com la culminació de l'exploració de Dvořák d'una "àmplia varietat de tècniques musicals creadores de drama".[4]
La composició va durar sis mesos: va començar a escriure el 21 d'abril de 1900 i va completar el tercer acte el 27 de novembre d'aquest mateix any.[11] Se sap que, per a compondre aquesta òpera, es retirava cada dia durant diverses hores a la vora d'un solitari llac del bosc.[7]
Cartell de l'estrena el 31 de març de 1901 al Teatre Nacional de Praga
Rusalka es va representar per primera vegada a Praga el 31 de març de 1901, amb Růžena Maturová com a primera Rusalka. Es va convertir en un èxit enorme a les terres txeques, i aviat va obtenir èxit també a l'estranger.[13] Poc després de l'estrena, Dvořák va estar en contacte amb Mahler, llavors a l'Òpera de la Cort de Viena per muntar-hi l'obra, però tot i signar un contracte perquè tingués lloc una producció, no es va arribar a fer.[14]
La temporada 1923-1924, una companyia del Teatre Nacional de Praga, subvencionada per l'aleshores renascut estat de Txecoslovàquia, va fer una gira per Europa i va fer conèixer les òperes La núvia venuda i Rusalka. Entre els llocs que varen visitar hi havia el Gran Teatre del Liceu de Barcelona.[8]
La primera actuació fora de Bohèmia va tenir lloc a Ljubljana.[15] L'òpera va ser presentada a Viena per una companyia txeca l'any 1910; en traducció alemanya es va fer a Stuttgart el 1935.
L'estrena escènica del Regne Unit va ser feta per la John Lewis Opera al Peter Jones, Sloane Square el maig de 1950. The Times va comentar: "Es deixa als aficionats la posada en escena per a aquelles òperes de compositors eminents que no entren en el repertori internacional".[16] Les primeres actuacions professionals van ser al Sadler's Wells Theatre l'any 1959; una producció de 1983 de l'Òpera Nacional anglesa va ser filmada i reviscuda diverses vegades.[10]
L'estrena de l'òpera als Estats Units va ser presentada per l'Òpera de San Diego el 1975 amb Kathryn Bouleyn en el paper principal.[17]Rusalka es va representar per primera vegada a Nova York al Metropolitan Opera l'any 1993, una producció de l'Òpera Estatal de Viena, dirigida per Otto Schenk, amb Gabriela Beňačková i Neil Rosenshein.[18] La producció del 2007 d'Opera Australia amb Cheryl Barker en el paper principal i Richard Hickox en la direcció va guanyar el premi Helpmann a la millor òpera.
Actualment, condinua sent habitual a la Repíblica Txeca i alguns països veïns, i es programa de manera esporàdica en altres teatres d'òpera. Com a prova de la popularitat que ha tingut al seu país, el 1946 se'n van fer 500 representacions, quantitat només superada per dues òperes de Smetana, La núvia venuda i El petó.[7]
Argument
Acte I
Un prat a la vora d'un llac
Tres esperits del bosc es burlen del follet d'aigua, Vodník, governant del llac. Rusalka, la nimfa de l'aigua, li diu al seu pare, el follet de l'aigua, que s'ha enamorat d'un príncep humà que ve a caçar al voltant del llac, i que vol fer-se humana per abraçar-lo. Li diu que és una mala idea, però tanmateix la dirigeix a una bruixa, Ježibaba, perquè l'ajudi. Rusalka canta la "Cançó a la Lluna", demanant-li que li digui al príncep el seu amor. Ježibaba li diu a Rusalka que, si esdevé humana, perdrà el poder de la paraula i la immortalitat; a més, si ella no troba l'amor amb el príncep, ell morirà i ella serà eternament condemnada. Rusalka accepta els termes i beu una poció. Apareix el príncep que està caçant una daina blanca. Troba Rusalka, l'abraça i li demana si és nimfa o humana. Se l'emporta a palau, mentre el seu pare i les seves germanes es lamenten.
Acte II
El jardí del castell del príncep
Es fan els preparatius per a les noces entre Rusalka i el príncep. Dos servents comenten preocupats que la promesa del seu amo és estranya i muda. Mentrestant, el príncep sembla decidit a tirar endavant el matrimoni, encara que es mostra contrariat per la fredor de Rusalka. Una mica inquiet, l'insta a estimar-lo apassionadament i entra en escena una princesa estrangera. El príncep s'enamora de la princesa, perquè té veu, i de seguida perd l'interès per Rusalka.
Ve després un ballet, després del qual el pare de Rusalka entra en escena. Troba la seva filla desesperada i li demana si és aquesta la felicitat que cercava entre els humans. Rusalka, que sí que pot parlar amb el seu pare, li demana ajuda. Per concloure l'acte, el príncep i la princesa estrangera entren en escena. El príncep declara el seu amor a la princesa, aquesta diu al príncep que ja no el vol i que segueixi Rusalka a l'infern.
De les òperes compostes per Dvořák, Rusalka és la «més wagneriana». A més de l'intricat treball amb leitmotiv, aquest es manifesta sobretot en la forma en què tracta la partitura orquestral.[15] La seva configuració de paraules és expressiva alhora que permet passatges amb flexions nacionals, i Grove considera que l'obra mostra el compositor en el punt àlgid de la seva maduresa.[10] Utilitza aparells teatrals establerts: seccions de dansa, comèdia i representacions musicals pictòriques de la natura (bosc i llac).[4] Rodney Milnes (que va proporcionar la traducció d'una producció de l'ENO) va admirar la "riquesa de patrons melòdics que són dramàtics en si mateixos i la seva orquestració brillant".[19] Un escriptor considera la secció final de l'òpera -el duet per al príncep i Rusalka- com "[dotze] més o menys dels minuts més gloriosos de tota l'òpera" en la seva "solemnitat majestuosa, gairebé hímnica" [4] mentre que un altre descriu l'òpera com un "drama viu i profundament inquietant".[19]
De tots els passatges vocals el més destacable és l'anomenada Cançó a la Lluna (Měsíčku no Nebi hlubokém). En aquesta peça Rusalka demana a la lluna, l'astre celeste que tot ho veu en les nits, que porti el seu amor fins on sigui ell. L'ària s'ha fet popular gràcies a concerts per a sopranos com Lucia Popp, Gabriela Benackova, Anna Netrebko, Karita Mattila, Frederica von Stade i Renée Fleming.
Enregistraments
Any
Elenc
(Rusalka,
The Prince,
Vodník,
Foreign Princess, Ježibaba)
↑Lemariová M.: "Rusalka – its dramatic conception and philosophy" (summary). In: Antonín Dvořák Dramatik / Antonín Dvořák the Dramatist, ed Jitka Brabcová and Jarmil Burghauser. Theatre Institute, Prague, 1994.
