Batalla del golf de Nàpols, de Ramon Tusquets i Maignon, 1885. Roger de Llúria: Cap peix gosarà alçar-se sobre el mar, si no porta un escut o un senyal del rei d'Aragó en la cua.
3. Rogeró de Lloria i Lancia, senyor de Tortora i Aieta; mort prematurament als 22 anys
4. Hilària de Lloria i Lancia (c. 1285 - c. 1343), senyora de Lloria, Maratea, Ravello, Nicotera i Scalea; muller d'Enrico Sanseverino i mare de Ruggero Sanseverino i Lauria
6. Carles de Lloria i d'Entença (c. 1292 - 1310), senyor de Lloria del 1308 al 1310
7. Margarida de Lloria i d'Entença (c. 1294 - c. 1343), casada amb Bernat de Vilaragut i Sarrià.
8. Nicolau de Lloria i d'Entença, senyor de Taormina
9. Constança de Lloria i d'Entença, senyor de Taormina
10. Roger Berenguer de Lloria i d'Entença (? - c. 1328), senyor de Lloria, Lagonegro, Ravello, Maratea, Castelluccio, Rotonda, Papasidero e Laveno el 1305; senyor de Scalea i Mileto el 1310
11. Robert de Lloria i d'Entença (mort abans que el pare)
El germà de Roger de Llúria fou Joan de Lloria i d'Amichi, que fou pare del també anomenat Roger de Llúria (1321?-1370), mariscal almogàver i vicari general dels ducats d'Atenes i Neopàtria.
Roger de Lloria, de Joaquim Ros i Sabaté, al carrer homònim que té dedicat a Barcelona
Se li va concedir el comtat de Cocentaina (esdevenint-se així el primer comte de Cocentaina) com a premi per la seva trajectòria militar, i va obtenir la senyoria sobre l'illa de Gerba arran de l'expedició a Tunis de 1282.
Inicis
Acompanyà l'infant Pere, sota el regnat de Jaume I, a Toledo i a Madrid (1269). Jaume I li donà a ell i la seva mare la vall de Seta, prop de Cocentaina (1270). Es casà amb Margarida Lancia i el fou designat cavaller (1273). Jaume I també el nomenà alcaid de Cocentaina, i li encarregà el repoblament del lloc (1276). Pere III, ja rei, el designà procurador general de València (1278).[7]
El 8 de juny de 1283 va enfrontar-se a l'armada angevina dels almirallsprovençals Cornut i Bonví en el combat de Malta, evitant el desembarcament angeví a Sicília.[8] El 5 de juny de 1284 va tenir lloc la batalla del golf de Nàpols, en la que el seu estol fou atacat prop de Nàpols per l'angeví sota el comandament de Carles II d'Anjou «el coix» i, després d'un primer contacte, Roger va fingir retirar-se cap a Castellammare però es va aturar en sec i va iniciar el combat enmig de les aigües del golf de Nàpols per destruir a la flota angevina.[6] Pronuncià aquesta cèlebre frase: «Que a partir d'ara no hi haurà peix que s'atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó».
«
Ne sol hom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia.[9]
Tal com manifestà en la seva darrera voluntat fou enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus i la seva tomba està coberta per una senzilla llosa funerària situada als peus del sepulcre del seu senyor i amic personal, el rei Pere el Gran. El text de la llosa funerària resa el següent:
El destructor espanyol Roger de Lauria fou un vaixell de classe Oquendo de la marina espanyola botat el 1967 i retirat el 1982. La marina també valorà anomenar un F-102, destructor aeri de classe Alvaro de Bazán, com a Roger de Lauria, però finalment fou anomenat Almirante Juan de Borbón. Una de les unitats de paracaigudes principals de la força aèria espanyola s'anomena en honor seu.
Notes
↑El topònim italià és Lauria, amb la tonicitat sobre la i. En català medieval es deia Lloria o Lluria, sovint escrit amb una sola L inicial que probablement es pronunciava palatal i així és com l'anomenen els seus contemporanis catalans a la Crònica de Bernat Desclot i la Crònica de Ramon Muntaner. La manca d'accent gràfic en català medieval va conduir al canvi en l'accentuació.
_02.JPG)
