Per a altres significats, vegeu «Robert B. Wilson».

Robert Wilson

Biografia
Naixement	4 octubre 1941 (83 anys) Waco (Texas)
Formació	Institut Pratt
Activitat
Ocupació	director de teatre, artista de performance, videoartista, pintor, artista d'instal·lacions, director de cinema, guionista, artista, professional del teatre, coreògraf, actor de cinema, arquitecte, dramaturg, artista visual, escenògraf, il·lustrador, dissenyador d'il·luminació, realitzador
Activitat	1964 -
Membre de	Acadèmia de les Arts de Berlín Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències
Gènere	Art públic
Representat per	Paula Cooper Gallery, Albert Baronian Gallery (en) i Electronic Arts Intermix
Obra
Obres destacables (1972) Deafman Glance (en) (segle XX) Einstein on the Beach (2004) My Coney Island Baby (en)
Premis
(2023)  Praemium Imperiale (30 abril 2014)  Artis Bohemiae Amicis (2014)  Medalla Goethe (19 novembre 2013)  honorary doctor of the Sorbonne Nouvelle University (en) (2009)  Medaille für Kunst und Wissenschaft (Hamburg) (en) (1997)  Premi Europa de teatre (1997)  Ós de Berlín  Beca Guggenheim  Creu d'Oficial de l'Orde al Mèrit de la República Federal Alemanya  premi Bessie  Premi Steiger
Lloc web	robertwilson.com

El Robert Wilson (Waco, 1941) és un dramaturg i director de teatre i òpera, considerat un dels creadors escènics més rellevants de l'actualitat.^[1] De formació arquitecte, a més d'escriure el text de les seves obres, dissenya la posada en escena, incloent l'escenografia i il·luminació tant de l'escenari com de l'entorn. Va revolucionar l'escena als anys seixanta, a Nova York, amb la seva manera de concebre l'escena, distorsionant les relacions amb l'espai i les paraules, per exemple.

Va començar relacionant-se amb la performance i la dansa contemporània, especialment la propera a Merce Cunningham, i treballà com a voluntari amb nens autistes. Ha treballat amb la coreògrafa Lucinda Childs, el dramaturg Heiner Müller i el compositor Philip Glass, amb qui ha estat un dels impulsors de l'òpera contemporània. Així, l'estrena a Nova York de la seva òpera Einstein a la platja (1976) va marcar un abans i un després en aquest gènere.^[1]

Wilson recupera el concepte d'obra d'art "total", en obres teatrals i operístiques a les quals intervé la música, que sempre és el fil conductor dels seus espectacles, per damunt del text, les accions físiques i el conjunt de l'escenografia, incloent la il·luminació. Cerca la bellesa de les imatges, sovint amb un fort component oníric pel seu interés en el surrealisme i les teories freudianes. Es caracteritza per usar grans espais escènics, la modificació de l'escala dels objectes (per exemple pot usar una pastanaga gegant o un tren minúscul) i en general una modificació de la percepció de l'espectador, alentint el tempo escènic. Els actors tenen aparença despersonalitzada i l'execució tècnica està sempre molt cuidada.^[1]

• Absolute Wilson és una pel·lícula documental inspirada en la seva vida