Rita Strohl era la filla de Jules La Rousse La Villette i de la pintora Élodie La Villette (1842-1917), nascuda Jacquier. Era també la neboda, per part de mare, de la pintora Caroline Espinet (1844-1910).
Rita Strohl era una estudiant de música amb molt talent i va ser admesa al Conservatori de París a l'edat de 13 anys, on va cursar estudis de piano i solfeig. Va estudiar composició i cant en privat.
El 18 de juny de 1888, es va casar amb un oficial de la marina, Émile Strohl (1863-1900) i va agafar el seu nom. El matrimoni va tenir quatre fills. L'any 1908, uns anys després de la mort del seu primer marit, es va casar de nou amb el píntor i mestre vidrier René Billa (1884-1944), qui va agafar el nom germanitzat de Richard Burgsthal. Al costat de Burgsthal, un home gairebé vint anys més jove i també amb una sòlida formació musical,[1] Rita Strohl va conduir els seus interesos artístics vers univers wagnerià i l'orientalisme i durant molts anys van treballar conjuntament en diversos projectes artístics. Un dels més notables és el Teatre de La Grange a Bièvres (Essonne)), que tots dos van crear el 1912 amb el suport financer del pintor i mecenes Gustave Fayet, d'Odilon Redon i d'altres subscriptors. Aquest petit teatre de vida efímera —va tancar les seves portes a principis de la Primera Guerra Mundial—, inspirat en el Festspielhaus Bayreuth, va ser dissenyat per acollir les seves creacions operístiques, d'inspiració wagneriana i de caràcter místic i simbolista, imaginades amb decorats del seu marit Richard Burgsthal.
L'any 1930 es va divorciar del seu segon marit i es va retirar a la Provença per viure amb la seva filla i net.
L'any 1884 es va començar a difondre públicament la seva música, particularmemt el seu Trio amb piano, i l'any següent, a Rennes i a Chartres, la seva Messe à six voix, orchestre, et orgue.[3] Des de ben aviat les seves composicions revelen una forta propensió a un cert misticisme simbolista, sovint d'inspiració religiosa i orientalitzant. En la mateixa direcció apunten les seves òperes d'inspiració hindú o cèltica o en obres d'un to marcadament panteista, com la Symphonie de la forêt (1901) o la Symphonie de la mer (1902).
Els títols de les seves composicions són sovint força evocadors i les seves inquietuds esotèriques es revelen sovint en les introduccions i en anotacionbs a les seves partitures.
És l'autora de diverses peces de música de la cambra i per a piano i de partitures simfòniques i vocals, entre les quals algunes òperes. Va ser recolzada per Camille Sant-Saëns, Vincent d'Indy, Gabriel Fauré o Henri Duparc. Alguns intèrprets reconeguts com Jane Bathori o Pau Casals van incorporar la seva música al seu repertori.
Autora molt prolífica, la seva obra és encara avui poc coneguda. La seva condició de dona compositora i el seu afany per fugir dels cercles mundans del París del seu temps han contribuït possiblement al seu oblit, així com un temperament fort i una personalitat artística molt marcada. La major part de la seva obra no va ser mai editada ni ha estat enregistrada i es troba encara en mans dels seus descendents. Entre les seves obres més conegudes cal comptar Les Chansons de Bilitis (1898), un cicle de dotze cançons a partir d'uns poemes fortament tenyits d'erotisme de Pierre Louÿs.
Durant els darrers anys, l'interès per la seva música s'ha renovat i obres com la seva Sonate dramatique "Titus et Berenice",[4] per a violoncel i piano (1898), han començat a recuperar-se de l'oblit.
Obres
Forêt de Brocéliande (1887).
Sonate dramatique "Titus et Bérénice", per a violoncel i piano (escrita el 1892, editada el 1898).
Cloche de Noel (1895).
Solitud (Somieig) (1897).
Madeleine (1897).
En Coelo et en Terra, sonet, text de Charles Sinoir (publicat 1897).
Les Chansons de Bilitis, 12 cançons sobre poemes per Pierre Louÿs (estrenada per Jane Bathori el 1898).
Theme et variations, op. 40 (1900).
Symphonie de la forêt (1901).
Dix poesies mises en musique (1901).
Symphonie de la mer (1902).
Musique sur l'eau (1903).
Les Noces spirituelles de la Vierge Marie (1903)
Trois Préludes Abocar orchestre (estrenada el 1904 dins els Concerts Lamoureux).
Le Suprême Puruscha, cicle de cançons místiques en set parts (1908).
Andoque, Alexandre d'; Pinchon, Pierre. «Un cercle wagnerien en 1913: Burgsthal, Fayet, Strohl et Redon». A: Cécile Leblanc i Danièle Pistone. Le Wagnerisme dans touts ses états, 1913-2013. París: Presses Sorbonne Nouvelle, 2016, p. 83-95. ISBN 978-2-87854-665-1.
