Durant la seva carrera va ser membre del Consell Pedagògic de la Facultat de Dret, del Senat i de l'Assemblea Universitària. Va ser membre de seccions culturals com el Centro de Estudos Cinematográficos (CEC), de Rádio Universidade (RUC), i del Grupo Etnográfico & Folclórico (GEFAC).
Amb 26 anys, Raquel va dirigir el seu primer llargmetratge, Rasganço, l'any 2001.[3] L'any 2012, En un acte de protesta contra l'extinció del Ministeri de Cultura, Raquel crema la pel·lícula en una terrassa amb vistes a l'Assemblea de la República, a Lisboa.[4]
Va treballar com a columnista a Antena 1 al programa "É Tempo" l'any 2010. Aquest programa va provocar polèmica entre els oients pels temes tractats perquè la Raquel "va parlar del clítoris i va dir la paraula masturbació dues vegades". L'any 2012 es va suprimir el programa, fet que va generar molta polèmica, amb acusacions de censura [5]i es determina la intervenció de l'Entidade Reguladora para a Comunicação Social (ERC).[6]
El 2013 va publicar el llibre Trans Iberic Love,[7] que l'any 2020 va ser un dels títols escollits per formar part del projecte lector de Sara Barros Leitão “Heróides – Clube do Livro Feminista”.[8]
L'any 2020, va participar a la primera edició del Queer Fest, a Lisboa, a la taula de debat “O Queer Como Interseccionalidade”.[9]
Activisme LGBT
Raquel Freire és obertament pansexual i fa diversos anys que lluita pels drets dels col·lectius gai, lesbiana, bisexual i transexual. És membre de les Panteras Rosa de Portugal, (Front de lluita contra la lesbihomotransfòbia) i de la Xarxa Internacional de Lluita contra l'Homofòbia. Respecte a la proposta del Bloc d'Esquerra i Os Verdes l'octubre de 2008 sobre la legalització del matrimoni homosexual (que va ser denegada, per la disciplina de vot imposada per José Sócrates), la directora va organitzar un casament amb la seva amiga, que considerava una "acció política contra l'homofòbia". El 8 de gener de 2010, quan es va aprovar el matrimoni gai a l'Assemblea de la República, Raquel Freire va celebrar, novament, la victòria.
Va ser, però, la Universitat la que més va marcar una de les etapes de la vida de la directora, que va arribar a retratar-la de manera polèmica en el seu primer llargmetratge, Rasganço (2001).[10]
El títol prové de l'última de les pràctiques d'estudiant, que consisteix a esquinçar la indumentària acadèmica del finalista, fins que quedi completament nu. La història tracta de l'arribada d'un home misteriós que té la intenció d'estudiar a Coïmbra, però que comença a mutilar i violar de manera inhumana els estudiants. El crític João Lopes va considerar la pel·lícula com un "objecte inusual del cinema portuguès el risc i l'originalitat del qual es veuen minvats per algunes limitacions en el tractament de la causalitat narrativa i, sobretot, en la treball d'interpretació"; Vasco Câmara el va prendre com "un 'foraster' en general al món universitari jeràrquic de Coimbra".[11]
El 2009 es va estrenar la primera pel·lícula que va obrir la trilogia sobre "la intimitat, la identitat i els nostres tabús" creada per Freire. "Veneno Cura" no va ser un èxit de taquilla, però va aconseguir una acceptació generalitzada de públic i crítica, malgrat els temes polèmics tractats i exposats. Segons Jornal de Notícias, les dues pel·lícules següents de la trilogia de Raquel es diuen "Leis do Corpo" ("qüestionant què significa ser dona i què significa ser [[home ] ], heterosexualitat, homosexualitat, homoparentalitat, heteronormativitat com a cultura dominant i totes les maneres d'experimentar l'amor que es desvien de la norma.) i "Amor omni".
Filmografia
Com a directora
2013 - Leis do Corpo (llargmetratge) - em produção
2012 - A Vida Queima (llargmetratge)
2009 - Esta é a minha Cara (documental)
2007 - Veneno Cura (llargmetratge)
2004 - Aborto (documental)
2003 - Coimbra: é proibido proibir (documental)
2003 - Rasganço: entrevistas e reflexões sobre o filme (documental)
