Entre 1926 i 1935, va viatjar per Europa estant a França, Alemanya i Itàlia. A París va ser on va adquirir gran part dels seus coneixements sobre la tècnica de pintura al fresc, que li donaria tant de prestigi.
L'any 1936 va aconseguir una plaça de professor interí, com a responsable de les "Pràctiques d'ornamentació" a l'Escola de Belles Arts de Sant Ferran. Aquest mateix any va concórrer a l'Exposició Nacional.
El 23 de novembre de 1939 va contraure matrimoni amb la madrilenya Rosa Cuesta Muñoz. Finalitzada la guerra civil espanyola va treballar en la Basílica del Pilar de Saragossa, en la restauració dels frescos de Goya, Antonio González Velázquez i Bayeu També pintà els murals en els paraments interiors de les dues naus laterals a l'alçada del retaule major: El miracle de Calanda i La rendició de Granada. Posteriorment, entre 1950 i 1954, decoraria la volta el·líptica i el plafó dels dos últims trams dels peus de la nau central. Entre 1940 i 1941, va treballar en la restauració de la part deteriorada dels frescos d'Antonio Palomino de la
basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València.
L'any 1943 va guanyar per oposició la càtedra de "Procediments artístics" de l'Escola de Belles Arts de Sant Ferran. L'any 1947 va pintar els frescos del vestíbul del Teatre Principal de València,[1] representant Les Gràcies i les Hores, Les Muses, i a la petita volta Iris, Pegàs i Minerva.
L'any 1949 va rebre la comanda la decoració de la recentment restaurada Capella del Real Cortijo de San Isidro a Aranjuez. Va realitzar-ne els frescos amb l'ajuda del seu fill, treballant-hi des de finals de 1948 fins al maig de 1949. En aquests frescos, dedicats als miracles de sant Isidre, empra motius, persones i animals inspirats pels paisatges de la rodalia de la capella.
L'any 1950 va pintar a Pamplona la volta del Monumento a los mártires de la Cruzada, un fresc de vora 700 metres quadrats.
Va morir el dia en què va rematar les pintures murals del Saló dels Furs de l'Ajuntament de València.
Sempre signava les seues obres com «Stolz Viciano», tal vegada per a distingir-se de son pare «Stolz Seguí».
Estil
Tot i que la seua principal activitat artística va ser la pintura mural, també va deixar nombroses obres a l'oli. Cal destacar que en el segle xx la tècnica del fresc estava gairebé completament oblidada, i que per tant el fet de reviscolar-la i dominar-la correctament, a més de fer-ho de manera autodidacta, suposava un mèrit indiscutible. S'ha qualificat a Stolz Viciani com a «pintor d'ofici»: dominava el dibuix i la tècnica, però sovint la seua obra es va veure limitada als temes d'exaltació històrica i religiosa sol·licitats per les instàncies institucionals. La seua obra a l'oli presenta, pel que fa als temes, un cert contrast amb la pintura mural, amb una major llibertat pel que fa a la selecció temàtica; per exemple va pintar nus de gran sensualitat, tot i que també repeteix les escenes mitològiques, el tema valencià i el bodegó. Segons el crític d'art Manuel Muñoz Ibáñez[2] «la pintura de Stolz Viciano es presenta com decorativa i artificiosa, i de vegades amb un aspecte extemporàniament barroc molt al gust institucional, en què la tradició i la grandiositat es corresponen amb els valors assimilables a la ideologia nacional-catòlica vigent»
Dibujos y Estudios para las Pinturas Murales de Ramón Stolz Viciano; Introducció d'Enrique Lafuente Ferrari (1961) Obra póstuma(castellà)
Vicente Gascón Pelegrí. Prohombres valencianos en los últimos cien años, 1878-1978. València. Caixa d'Estalvis de València, 1978 (castellà)ISBN 84-500-2630-X
Manuel Muñoz Ibáñez. La pintura valenciana de la postguerra. Universitat de València. València, 1994(castellà)ISBN 8437016290
Ester Enjuto Castellanos. El Pintor Stolz. Tesi Doctoral. Universitat de València, 2003(castellà)Resum en línia[Enllaç no actiu]
